Pere Rovira: “Avui dia la democràcia només s'entén bàsicament com el dret a obeir”

Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) va pensar que seria una bona ocasió aprofitar l’any que en complia 70 per escriure un nou dietari. Com ja va fer a La finestra de Vermeer, el començaria l’1 de gener i l’acabaria el 31 de desembre. El que no sabia aleshores era que el 2017 tindria 12 mesos socialment i políticament tan intensos. El resultat ha sortit publicat enguany, Música i pols (Ed. 62), i a banda de reflexions sobre política, música i literatura, tres aspectes que li importen molt, evidentment, reflexiona sobre la vida. Professor emèrit de Literatura a la UdL, on ha deixat petjada entre l’alumnat, és autor de poemaris com Distàncies, premi Vicent Andrés Estellés; Cartes marcades; La mar de dins, premi Carles Riba; o Contra la mort, entre altres. Una obra poètica traduïda a l’anglès, al francès, a l’espanyol, al gallec, al rus i al polonès. En prosa ha escrit títols com Diari sense dies, o les novel·les L’amor boig i Les guerres del pare.

Va escriure el dietari Música i pols el 2017, amb 70 anys. És una bona edat per mirar enrere? 

Si no fos per, com diem els vells, els dolors i coses físiques que podem tenir, és una edat magnífica. Ara en tinc 72 i encara ho és més. Això sempre que tinguis alguna cosa que t’importa, com és el meu cas, que em passo el dia escrivint. Mai havia viscut tan d’acord amb mi mateix com ara.

Per què?

Perquè t’has assumit a tu mateix, saps el que hi ha, no cal fer comèdia o procures fer-ne cada dia menys, dius el que penses, vius com t’agrada fer-ho i no has de suportar gaire gent que no t’agrada. També és cert que cada cop estàs més a prop de la meta i es veu que s’acaba la carrera, però bé, a això hi hem d’arribar tots.

El 2017 va acabar sent molt intens: atemptats a Barcelona i Cambrils, política, referèndum de l’1 d’octubre i el que va venir i ha vingut després...

Sí. Quan vaig pensar que 70 anys seria un bon moment per fer un altre dietari després de la bona rebuda que havia tingut La finestra de Vermeer, no esperava que socialment fos tan mogut. Personalment, també ho va ser, però menys. Quan faig un dietari m’obligo a escriure cada dia i, evidentment, havia de parlar de tot el que passava. A l’hora de publicar-ho, dos anys més tard, em feia una mica de respecte, perquè, esclar, eren coses que havia viscut tothom, però al final vaig pensar que el punt de vista personal també podia ser interessant. A vegades crec que el que dic, d’aquests dies i aquests fets, no agradarà ni a uns ni a uns altres.

Per què?

Perquè quan escrius, com que tens temps de pensar i meditar les coses, t’adones que pel que fa a la política potser n’hi ha que no es van fer bé. Però vaig procurar ser sincer amb el que deia i viure-ho de la manera més propera possible, perquè el que passa a Catalunya m’importa molt. Quan parlo del referèndum o de la possibilitat de la independència, una cosa és l’instint que surt en un moment determinat, i l’altra, com et dic, el que penses en reflexionar-hi. Jo crec que el que volem aconseguir a Catalunya és difícil, que va per llarg. Ja ho deia aquí, quan ERC tenia molta pressa i ara diu que no se n’ha de tenir. Si s’haguessin fet les coses d’una altra manera, si Puigdemont hagués convocat eleccions quan volia fer-ho (i al final les va convocar Rajoy), potser no hi hauria ningú a la presó.

Parla amb els col·legues espanyols del que passa a Catalunya?

Aquesta ha estat una de les coses més dures i més tristes per a mi: veure la reacció de la majoria d’escriptors i intel·lectuals (no tots, però sí la majoria) amb què tenia, i amb alguns mantinc, una bona amistat. Esperes una mica més de comprensió. I m’he adonat que, en realitat, la majoria de col·legues de literatura ni saben què passa aquí ni ho volen saber.

Com recorda els atemptats?

Érem al delta de l’Ebre, on passem els estius. Va ser un moment tràgic, com per tothom. A nivell personal, la meva filla, l’Emília, havia de marxar a Barcelona per agafar un avió cap a Noruega l’endemà, i no va poder fer-ho. També vam patir molt per la meva jove, que en aquell moment estava en un avançat estat de gestació del meu nét Teo i que un quart d’hora abans havia passat pel lloc on hi havia hagut la massacre. Sembla que no pugui ser: una noia embarassada passa per les Rambles per anar al metge... i la podrien haver matat, i el meu nét, a qui dedico el llibre, no existiria.

Diu que les societats es dirigeixen cap a una democràcia de la docilitat.

Avui dia la democràcia només s’entén així: bàsicament com el dret a obeir. Quan algú et diu amb rotunditat que la llei està per complir-la, i aquest és el punt final del raonament, fa reflexionar sobre la seva potència intel·lectual. Bé, parlem-ne. La majoria dels progressos socials s’han aconseguit incomplint la llei, si no encara hi hauria la pena de mort, els nens haurien de treballar, les jornades laborals serien de 12 hores o les dones no podrien votar. Els ciutadans no han d’obeir, ho han de fer els polítics, que per això els paguem un sou.

Canviant de tema, la música és molt present al dietari. Quina importància té a la seva vida?

Molta, diria que gairebé tanta com la literatura. No concebo la vida sense. El primer que faig quan em llevo és posar música. A casa n’escoltem molta i de molts estils i a més tinc una filla música, l’Emília. Ara bé, no puc escriure ni llegir amb música perquè se m’endú.

També aborda molt intensament l’amor. Com n’ha canviat la seva concepció al llarg dels anys?

La idea de l’amor, cap a la meva senyora, que és l’únic amor que tinc, es va enfortint com més dura. Al dietari en parlo bastant. L’amor conjugal és molt divertit si tens la sort de trobar la persona adequada. Fa 40 anys que estic amb la meva dona i ens ho passem molt bé. No s’acaba amb l’edat i aquestes tonteries que diuen, si hi ha el que hi ha d’haver.

I la mort?

Es va fent real. Sembla un tòpic, però quan ets jove sembla que sigui cosa dels altres. Has d’assumir que no és així i procurar que quan arribi el moment sàpigues estar a l’alçada.