PERFIL
El lleidatà que ha corregut més de cent mil quilòmetres
En els darrers vint-i-cinc anys en Miquel Solé calcula que ha corregut més de cent mil quilòmetres. És auxiliar de clínica a Mentalia Salud de Lleida i no s’ha dedicat mai professionalment a l’esport. Això no treu que se’l pugui definir com un atleta complet per les hores invertides, la motivació, la resistència física i la força de voluntat. Ha corregut per promocionar diferents iniciatives solidàries. El darrer repte és sortir cada dia en record de persones que han perdut la vida per l’Esclerosi Lateral Amiotròfica.
Miquel Solé: “No segueixo cap pla d’entrenament ni cap dieta, tampoc no m’he lesionat mai”
La discreció seria una de les virtuts del Miquel Solé, un fanàtic del ciclisme que quan tenia vint-i-nou anys es va passar a l’atletisme i no va parar de córrer. Ràpidament va aficionar-se a les llargues distàncies i des d’aleshores ha fet incomptables maratons, més de vint-i-cinc curses de cent quilòmetres i nombrosos reptes solidaris. Ha passat per diversos clubs i avui en dia participa del Trotallunàtics de Lleida.
Si era un amant de la bicicleta, per què es va passar-se a l’atletisme sense concessions?
Em feien molta por les baixades. Era molt bo pujant però quan tocava baixar ho passava molt malament i per això tampoc no competia. Amb atletisme ho tolero millor, puc baixar el port de la Bonaigua sense patir i per això em vaig anar passant d’un esport a l’altre. Era l’any de les olimpíades i a l’estiu em vaig animar a sortir cada tarda. Vivíem a Alpicat i vaig començar pels voltants del poble. Al final sortia i li deia a mon pare que em vingués a buscar a Saidí.
Sempre ha practicat modalitats de resistència?
Sí, és el que se’m dona millor i el que m’agrada més: córrer moltes hores i per asfalt.
Doncs diuen que és un dels terrenys més lesius.
Sí, però mai no m’he lesionat ni he hagut d’anar a veure un fisioterapeuta. Per camins només ho faig per entrenar-me. Tampoc no faig curses de muntanya perquè no em fa cap gràcia baixar per corriols plens de pedres i forts pendents.
Segueix cap pla d’entrenament?
Ni pla ni dietes. El meu sistema és córrer tants dies i quilòmetres com puc. Pràcticament no faig escalfaments ni estiraments, no em compro sabates especials ni utilitzo cap sistema de control a través del mòbil ni res. Tampoc no controlo el menjar. Senzillament em poso els queds i començo a córrer.
Encara que no és professional sí que ha guanyat algunes curses.
Tinc la millor marca de Lleida en cent quilòmetres i he guanyat les curses de Perpinyà i de Calella, de cent quilòmetres cadascuna. També he fet molts podis.
En què pensa per aguantar deu hores corrent?
En res en particular. Els primers seixanta quilòmetres es van fent bé. Dels seixanta als vuitanta la cosa es complica i he de concentrar-me per no abandonar. Quan arribo als vuitanta no sé què passa però recupero l’energia i ja no puc parar. No sé com explicar-ho: senzillament em reviscolo.
Ha acabat tots els reptes que s’ha plantejat?
Vaig abandonar una cursa per problemes a la panxa i una vegada que vaig proposar-me córrer 24 hores seguides i vaig haver d’abandonar perquè no vaig calcular bé la hidratació. Des d’aquell dia que paro sempre cada cinc quilòmetres per beure.
El que realment l’ha fet conegut fora dels circuits d’atletisme són els reptes solidaris.
El que a mi més m’agrada són els reptes personals, alguns per motivacions personals i d’altres per donar a conèixer alguna causa justa. Ara estic embrancat en un que em motiva especialment, l’he titulat Nadie en el olvido. Cada dia corro en memòria d’una persona que hagi mort d’ELA, aprofito el repte per compartir el record de la persona en concret i així ajudo a visibilitzar aquesta malaltia. De moment tinc compromeses sortides fins a la propera tardor.
