Dúo la Loba: “Amb una mirada o un gest ja sabem què volem dir-nos i això es plasma a la música”

Les entrevistes telefòniques sempre tenen un punt de distants, no veure’s les cares amb persones que no coneixes tendeix a privar-te d’aquella complicitats que és més fàcil de teixir en persona. Dúo la Loba viuen a Madrid i no vindran a Lleida fins al divendres 13, així que per saber qui són convenim un dia i una hora per trucar-nos. Parlem amb el Javi, la meitat del projecte, sota la promesa que la Guadalupe diria el mateix.

A l’Argentina venien d’escenes musicals molt potents. Com va ser reiventar-se a Madrid?

Com a Dúo ens vam consolidar a Madrid, però sí que és cert que a Buenos Aires teniem trajectòries diferents. Jo havia tocat com a músic amb bandes i solistes que allà són molt coneguts, i Guadalupe era molt jove quan va participar a la primera edició d’ Operación Triunfo Argentina. Com a banda mai no ens vam plantejar fer un projecte mainstream sinó investigar, moure’ns per instint al marge de la sortida comercial del grup. Com a grup tendim a buscar la incomoditat, a fugir de les zones còmodes i estar sempre en evolució. Amb una mirada o un gest ja sabem què volem dir-nos, ens entenem molt bé i això es plasma a la música

A banda del Dúo La Loba també teniu Hijos, un estudi de bandes sonores per a publicitat i cinema. Són projectes que es retroalimenten?

Totalment, viure del Dúo seria impossible i l’estudi ens permet tenir ingressos extraordinaris per viure de la música i mantenir els dos projectes. Com que som socis creatius en els dos, podem anar gestionant els recursos com més ens interessa. Hijos aporta més ingressos i Dúo també dona projecció a l’estudi. És més fàcil vendre els nostres serveis quan al darrere hi ha una banda que té una certa projecció pública. Hem guanyat alguns premis i estem molt contents perquè ens permet explorar altres terrenys que no podríem amb Dúo.

Això també us permet continuar sent ‘independents’. Sempre heu defensat l’autogestió.

En la mesura que ens és possible preferim ser autosuficients i no dependre de ningú. A Verbena col·labora una petita discogràfica perquè l’Alan, el noi que la porta, ens va transmetre molt bones sensacions quan va dir que volia col·laborar amb nosaltres.

Internet i les xarxes faciliten l’autogestió?

Aquest tema és contradictori. Per una banda pots arribar directament a la gent, però això és relatiu perquè hi ha milers de bandes que fan el mateix. Gestionar les xarxes demana temps i aquest el treus de la creació.

A Lleida veniu amb Verbena sota el braç, un disc que s’allunya de les sonoritats del folk argentí que és tan present a El disco hermoso, el primer LP.

En aquell primer disc vam gravar cançons meues que tenia de feia temps, a les quals la Guadalupe va aportar-hi el seu to, una interpretació molt personal. Aquell disc potser bevia més de les nostres arrels argentines, mentre que en aquest vam indagar més en sonoritats llatinoamericanes.

Hi ha una certa melancolia en els discos? El fet de viure lluny dels vostres orígens influeix?

No d’una manera conscient. Som aquí perquè volem, tant jo com la Guadalupe hi vam trobar persones de les quals ens vam enamorar i vam tenir fills, així que quedar-se a Madrid va ser un procés molt natural. Ser argentins és una casualitat, i encara que el passat sempre pesa no hi ha una voluntat de reivindicar-lo.