Xulio R. Trigo: “Les interrelacions entre les arts és el més creatiu i estimulant que et pots trobar”

La noia de la Resistència és un doble homenatge: als lluitadors i a Montserrat Roig.

Sí. Vaig conèixer Montserrat Roig a finals dels 80 i malauradament va morir pocs anys després. El seu llibre Els catalans als camps nazis és un monument a l’assagisme, la recerca o el documentalisme modern. El text em va marcar i durant anys he estat llegint sobre els catalans que van emigrar a França i van acabar o bé en camps de concentració o a la Resistència. En un moment determinat vaig viatjar a Vernet d’Arièja, on hi ha un camp de concentració. Arran d’això em va venir al cap tota la informació que havia acumulat i vaig pensar que podia tancar-ho amb La noia de la Resistència.

Què hi explica?

Hi ha dos parts. La més antiga està ambientada al 1944. És la història d’un exiliat que ha pogut escapar del camp francès de Vernet d’Arièja i ha acabat en un hostal del barri de Le Marais de París. Allà coneix una sèrie de gent i acaba enrolat a la Resistència intentant que els alemanys no cremin la ciutat. Paral·lelament hi ha la història de la seva filla que als anys 90 se li declara una malaltia greu i comença a pensar que malgrat ha escrit moltes històries mai ha pogut escriure la seva. I el llibre és això, una recerca sobre la pròpia història.

Com n’és d’important conèixer les pròpies arrels?

Molt. El que passa és que al cap de 40 o 50 anys que passi tot, sembla que la memòria desaparegui. Em refereixo a que hi ha llibres, pel·lícules, etc., importants sobre el nazisme i altres temes i, quan ha passat un cert temps, molta gent ho veu com una ficció. És molt preocupant.

Parlem massa alegrement sobre feixisme o el problema és que està instal·lat a la nostra societat?

El feixisme va canviant, té moltes cares i sempre està present d’alguna manera a les nostres vides. El que passa és que ara estem en un moment de la història que és quan es dona aquest efecte rebot. Després de 30-40 o 50 anys, la gent comença a oblidar i a pensar que és una alternativa. Això és el que no hauríem de permetre.

S’ha hagut de documentar molt per escriure La noia de la Resistència?

Sí. Tota la novel·la està molt documentada. Quan fas una novel·la històrica, com a mínim, el rerefons ha de ser històric, si no no tindria gaire sentit. Després ja es poden inventar les personatges, diàlegs, etc. Ara, en el que fan i en el que pensen sempre s’ha de tenir en compte l’època que viuen. Per tant, sí. Hi ha molta documentació a nivell de llibre i també de viatge fotogràfic, atès que a mi, al ser fotògraf, m’agrada molt fotografiar els escenaris, és una manera de captar-los, d’enquadrar l’escena. També hi ha molta documentació curiosa, de pobles petits, que potser tenen una revista on s’hi pot llegir un testimoni de la Guerra Civil o de l’exili que només es va publicar allí. Al mateix Vernet d’Arièja hi ha un petit museu on hi pots trobar dibuixos, escrits personals, cartes... És un lloc entranyable, d’aquests que et donen la clau i et diuen “quan acabi ja la tornarà”.

Vostè es considera més escriptor o fotògraf?

És difícil respondre a això. En la meva tasca com a escriptor jugo molt amb la fotografia per documentar-me, per inspirar-me. Com a fotògraf, he fet bastants exposicions sobre llibres. És a dir, agafo un llibre com ara l’obra de Dolores Redondo i la passo a fotografies. Crec que les interrelacions entre les arts és el més interessant, creatiu i estimulant que et pots trobar.

Va ser el primer guanyador del premi Maria-Mercè Marçal de poesia. Quins records en té?

Va ser molt important per a mi en aquella època. Jo vaig començar publicant poesia –que no escrivint-la perquè el primer que vaig escriure eren contes– i guanyar premis com aquest era estimulant. Ara bé, sempre havia volgut escriure novel·la, des de molt jove era el que realment em motivava.

És parella de l’escriptora i actriu Coia Valls. Es fan de crítics mútuament?

I tant. Diria que ens fem d’editors i resulta molt interessant perquè quatre ulls sempre hi veuen més que dos. Resulta molt enriquidor que algú amb la seva capacitat et vagi corregint i dient per on vas bé o no. I jo procuro fer una mica el mateix amb ella.