Núria Pradas: “Tinc la satisfacció de pensar que, millor o pitjor, he surat en el món de la literatura”

Llicenciada en Llengua i Literatura Catalana, la barcelonina Núria Pradas (1954) va treballar més de vint anys en el món de l’ensenyament. A mitjans dels 90 va debutar en la literatura, amb Sol d’hivern, un llibre encarat al públic infantil i juvenil. Dos dècades després es va decidir pel públic adult i des d’aleshores ha publicat títols com La noia de la biblioteca (2014), Somnis a mida (2015) i L’aroma del temps (2017), entre d’altres. La seva darrera incursió literària, Tota una vida per recordar, es va convertir el passat mes de gener en la guanyadora de la darrera edició del Premi Ramon Llull. Va rebre el guardó el 9 de març i just la mateixa setmana es demanava el confinament de la població a Catalunya per la pandèmia de la Covid-19, així que poc (gens) ha pogut gaudir de presentacions i amb tota probabilitat tampoc de Sant Jordi, almenys el 23 d’abril. Fa escassos dies, el Gremi de Llibreters n’ha anunciat l’ajornament fins que torni la normalitat sanitària. Tot i això, perquè la vida continua i perquè si quan l’entrevista els arriba a les mans encara estem confinats (i si no, també), la lectura sempre és una bona opció, hem volgut que ens parlés de la seva novel·la, encara que fos telefònicament.

La seva protagonista, la Sophie Simmons, està inspirada en les històries reals de la Retta Scott i la Mary Blair, dos de les primeres animadores de Disney, que ho van tenir molt difícil. Com les va conèixer?

La meva filla petita és animadora, així que tinc l’animació a casa. Ella m’havia parlat molt del llarg camí de les dones per arribar a animar. Quan la meva protagonista arriba a Los Angeles amb el somni de ser animadora, es troba que el primer que li diuen és que no hi ha dones animadores. “Què vens a fer?”, li pregunten.

Què ha descobert del món de Disney escrivint la novel·la?

Vaig anar descobrint que el procés tècnic de l’animació en aquella època era espatarrant, llarguíssim. Cada escena passa per tota una sèrie de departaments tècnics. Des del departament d’Art, on es crea la música, els personatges, fins al departament de Storyboard, d’on surten les escenes i es va donant forma a la història. Vaig anar veient com es lligava tot aquest món i entenent per què el primer llargmetratge animat, Blancaneu, va necessitar tres anys de producció. 

‘Blancaneu’ va ser un revulsiu en el món de l’animació.

Sí. Estem parlant dels anys 30 del segle XX. Quan l’any 1934 Walt Disney explica a Hollywood que vol produir un llargmetratge d’animació, el titular dels diaris és “La bogeria de Disney”. Aleshores els dibuixos animats eren com Mickey [Mouse], amb colors molt vius, moviments sincopats, punts de comicitat i una mica de pallassada. Llavors Disney proposa una història llarga, amb sentiments, personatges molts variats, animals... la gent creia que no ho aguantaria. Va ser una revolució total, equiparar el món de l’animació al del cinema amb persones de carn i ossos. I al final li va sortir bé. Ara ens és igual anar a veure Frozen, per posar un títol, que una pel·lícula amb actors.

Walt Disney va ser un geni ple de clarobscurs.

És cert, tot i que ell no surt a la novel·la perquè no volia sentir-me dir que era una novel·la sobre Walt Disney. Això sí, en el rerefons es pot trobar, clar. Com tots els personatges que tenen una part de geni, i Disney sens dubte la té, també té blancs i negres, clarobscurs. Ell va saber envoltar-se dels millors. En l’època de la Gran Depressió va crear grans projectes que van donar feina a moltíssima gent. Ara bé, crec que va arribar un moment en què no va saber passar d’aquesta petita empresa familiar on era l’oncle Walt i coneixia tots els treballadors, a una firma amb milers de treballadors que ja no coneixia. Va ser quan li van muntar la gran vaga de l’any 1941, perquè els animadors deien que també tenien els seus drets. Aleshores Disney es converteix en un personatge ressentit que creu que els seus li han girat l’esquena i l’han traït. És quan ve aquesta cacera de bruixes, l’enemistat amb els grans creadors que l’han acompanyat durant anys com ara Art Babbitt o Bill Tytla. 

La protagonista lluita per tenir els mateixos drets que els homes. Aquest és un tema recurrent a les seves novel·les. És quelcom buscat o la realitat és tan tossuda que s’imposa?

Una mica de les dos coses. Quan vaig començar amb la novel·la per a adults amb La noia de la biblioteca em vaig proposar basar la meva obra en tres pilars: parlar de Barcelona, del segle XX i de dones. Ho he anat seguint més o menys fidelment, tot i que ara m’he allunyat de Barcelona, però continuo parlant del segle XX i escrivint històries amb ulls de dona.

És optimista pel que fa a aconseguir la igualtat de gènere real?

És un optimisme relatiu. No podem negar que es fan passes i hi ha moltes veus alçades, però caminem tan a poc a poc! A la novel·la hi ha un moment que ella està a punt de renunciar als seus somnis perquè el seu marit és econòmicament més potent. I aquesta és una realitat molt present avui en dia encara.

A finals de gener es va fer públic que havia guanyat el premi, tot i que l’acte d’entrega va ser a començaments de març. Ara que han passat unes setmanes, com valora haver merescut el guardó?

És un gran premi i tot i que, evidentment, es dóna a una novel·la, jo me l’he pres com un reconeixement a la carrera. Em permetrà apropar-me a un públic més ampli i fa molta il·lusió... si el coronavirus no ho impedeix [riu].

Guanyar el premi Carlemany va suposar un punt d’inflexió a la seva carrera?

Efectivament, arran del premi em van proposar escriure una novel·la per a adults. Segurament ho hauria acabat fent igual però amb uns altres tempos i circumstàncies.

Saber ‘enganxar’ un infant a la lectura suposa crear nous lectors. En canvi, hi ha qui es mira el gènere per damunt de l’espatlla. Què els diu, a aquests?

Em fa molta pena perquè, efectivament, sembla que oblidem que els nens i els joves seran els futurs lectors. És una responsabilitat enorme tenir una literatura adequada i saber donar als nens i joves els llibres que els agradaran. És molt important que els sapiguem entusiasmar, fer que no tanquin els llibres. Em sembla fins i tot més important que la literatura per a adults. Tot i això, no hi ha una crítica i és molt difícil trobar exposats en una llibreria llibres infantils i juvenils si no és que són una novetat absoluta. En canvi, tinc llibres infantils i juvenils dels quals s’han fet més de 25 edicions. Això és gairebé impensable amb un llibre per a adults.

Són dos mons molt diferents.

Efectivament, però un no és més important que l’altre. Tot és literatura i, en tot cas, la infantil i juvenil forma lectors. I tot és un aprenentatge. No dic que no hi hagi persones que arribin a la literatura de grans, però és molt diferent si de petits a casa han vist llibres, els han inculcat hàbits lectors. A mi, quan vaig començar a fer novel·les per a adults em van arribar a dir fins i tot: “Clar, ara ja has degut aprendre a escriure.”

Durant deu anys, vau compaginar la tasca de docent amb la d’escriptora. Us va costar fer el pas de dedicar-vos únicament a la literatura?

Sí. Tres anys. És complex deixar una feina on tens una nòmina cada mes. A més, m’agradava molt la feina. Una de les coses que més m’han emocionat des que m’han donat el premi és rebre missatges d’exalumnes i trobar-me’ls. Era la meva primera vocació, jo volia ensenyar i ho vaig fer molts anys. Ara bé, ben aviat vaig veure que no era un hobby, ni estava escrivint per passar l’estona. Vaig començar a dedicar-hi els estius, les vacances, la vida familiar se’m va complicar molt. I la reflexió va ser: vols professionalitzar-te en la literatura o no? I ho vaig tenir clar. Sí. Ja portava deu anys al sector, ja coneixia editors dins del món infantil i juvenil i al final m’hi vaig atrevir.

Costa viure de la literatura a Catalunya?

Sí, però crec que arreu. Jo no puc parlar de països europeus, però és complicat. Som pocs els que vivim exclusivament de la literatura. Al començament tens la sensació que has de fer qualsevol cosa per sortir-te’n, però a poc a poc vas trobant el teu espai. Hi ha èpoques molt dures i èpoques millors, però sobretot, tinc la satisfacció de pensar que, millor o pitjor, he anat surant dins de la literatura. I això omple molt.

El que estem vivint amb el coronavirus dóna per una novel·la?

I tant! Però jo no l’escriuré pas, perquè quan acabi això l’únic que voldré serà oblidar aquests dies.

Com viu el confinament?

Primer molt enfadada. No volia ni que em parlessin [riu]. Però amb els dies te’n vas fent a la idea i ens organitzem amb col·legues escriptors per fer propostes i activitats, ni que siguin virtuals.