El Petit de Cal Eril: "En un concert a través de Youtube per a 10.000 persones guanyes 1 euro"

En quin moment va enxampar-lo aquesta crisi?

Amb la família a casa els padrins. Vam decidir no tornar a Igualada i esperar. S’han cancel·lat tots els concerts previstos i en el millor dels casos es mira de reubicar-los en un calendari incert. Ningú sap quan es podrà recuperar la normalitat en el sector musical i això genera un estat de desamparament molt bèstia.

Ja fa molts anys que els directes, com en la majoria de músics, són la base dels ingressos.

Sobretot des del moment que vaig decidir viure de la música, més o menys quan vaig editar La Força. Fins aleshores la dinàmica era més pausada, treia un disc i aleshores feia uns quants bolos per presentar-lo i després parava una bona temporada.

Ara l’aturada és total i l’activat és a les xarxes. És complicat guanyar-s’hi la vida?

Aquest és un tema que fins ara em preocupava relativament poc i que en aquests moments potser tinc més present. No sé quin és el volum de negoci de plataformes com Spotify o Youtube, però el que rebem els artistes com jo, amb una mitjana de 75.000 usuaris mensuals que ens escolten, és ridícul. L’altre dia vam fer un concert en streaming per a Youtube que van veure més de 10.000 persones. El benefici per als músics era aproximadament d’un euro.

Impossible pagar cap factura.

La relació amb aquestes empreses és molt opaca. Nosaltres teòricament tenim un distribuidor digital a través de la discogràfica que ho negocia, però és evident que els músics no en som els grans beneficiaris.

Les plataformes han heretat el negoci de les discogràfiques.

I no són gens accessibles. Jo els he fet arribar directament preguntes sobre com funcionen els seus algoritmes de recomanació i mai no n’he tret l’aigua clara.

Aquest és un tema força sorprenent i molest, fa relacions lingüístiques en lloc de musicals.

El que no em saben explicar és com funciona realment, perquè està clar que no segueix uns algoritmes de recomanacions basat en la dinàmica dels usuaris. Entre Ferran Palau i jo hi ha molta connexió, compartim una certa escena i molta gent que va als seus concerts també va als nostres. Això a les xarxes es tradueix amb usuaris que ens segueixen als dos, amb gent que fa llistes que ens inclouen als dos. En canvi, Spotify quan proposa grups a partir dels meus discos mai no hi surt el Ferran i et proposa Els Amics de les Arts o Gertrudis. Tampoc no t’enllaça, com deies, amb artistes com Mac Demarco, amb qui molta gent ens relaciona a nivell d’estils i estètica encara que canti en anglès i jo en català.

Parlant de Ferran Palau, què passa amb el Pop Metafísic? Fa dos anys el reivindicàveu i ara dius que és una etiqueta inventada sense sentit.

Suposo que existeix en la mesura que hi ha gent que s’hi troba còmoda.

Ara fa temps que l’acompanyen els mateixos músics. Diria que són una banda o que té una banda?

La idea s’acostaria més a la d’un grup amb líder que la d’un cantautor amb banda. Abans d’aquest projecte havia tocat en un grup i el que més desgastava era la logística. Des del punt de vista creatiu partim de les meues lletres i apunts musicals i després desenvolupem les cançons d’una manera més col·lectiva. A l’hora de decidir quan gravem un disc i les gires és cosa meua. Això no vol dir que la resta dels músics visqui en una dictadura, però suposo que està clar que és un projecte personal. Si crec que he de treure dos discos seguits, com ara, ho faig i no ho hem de discutir.

El futur?

A nivell creatiu aquesta crisi ha implicat una certa parada, no és fàcil. Però estic segur que trobaré la manera de sortir-me’n, sempre ho he fet i està clar que hem de superar l’estat de xoc i buscar-nos la vida.