Enric Calpena: "El caïnisme és consubstancial a la història del Barça i de la política catalana"

Que Enric Calpena és periodista, historiador i professor de Comunicació és ben sabut. Potser no ho és tant que també es va llicenciar en Dret pràcticament al mateix temps que ho feia en Ciències de la Comunicació. Una formació que pot permetre intuir perquè alguns dels seus companys d’estudis el qualifiquen com una persona summament intel·ligent. Això sí, quan es posa el barret de divulgador històric, les seves explicacions són entenedores, clares, concises i sempre molt amenes. Segurament per això En guàrdia! és un programa veterà a Catalunya Ràdio. La ficció a les seves novel·les mai abandona el rigor històric. Ara presenta El primer capità (Edicions 62), que arriba després de Memòria de sang (2014), Barcelona. Una biografia (2016) i d’ El dia que Barcelona va morir (2018), tot un èxit de vendes.

Per què va interessar-li la història de Joan Gamper, el fundador del Futbol Club Barcelona?

Si et sembla bé, faré un pas enrere. En analitzar la història del passat t’adones que una de les coses més típiques és que la Història la conformen els grans esdeveniments o personatges. Això en bona mesura és cert. Però quan et fixes en períodes concrets, veus que un dels aspectes que la historiografia moderna té més en compte és el fet que hi ha uns fenòmens socials de fons que determinen molt més la història que no pas aquella guerra o aquell personatge en concret. Per posar-te un exemple que no va lligat amb Barcelona: el canvi de rol de la dona al segle XX. Pots dir que el sufragi universal es va aconseguir el dia X a la ciutat Y, però bàsicament és un canvi social. El paper de la dona a finals del XX no té res a veure amb el de la dona a finals del XIX. Un d’aquests canvis socials és l’aparició de l’esport de masses.

Per què?

No s’entenen els moviments de masses sense entendre la passió per l’esport a Catalunya al segle XX i el que ha representat. Per explicar-ho, la història del Barcelona és especialment intensa. Aquesta va ser la reflexió de fons. Vaig pensar que si explicava la història del Barcelona –no se li comença a dir Barça fins als anys 20–, explicaria també els primers 30 anys del segle XX a Catalunya, que són intensos. Quan m’hi vaig posar, ja sabia qui era Gamper, però a mesura que hi aprofundia, encara em va agradar més.

Qui era Joan Gamper?

Un personatge molt peculiar perquè era, això és molt conegut, un suís vingut per casualitat a Catalunya. La seva intenció era aprendre castellà a Barcelona i entre sis mesos i un any després anar a Guinea Equatorial per muntar una empresa d’exportació de productes tropicals. Bàsicament, cafè i cacau. Tenia 21 anys i formació comercial. Era l’octubre de 1898, pocs mesos després de la pèrdua de l’imperi espanyol, Cuba, Filipines i Puerto Rico, i espera trobar una societat enfonsada que parla espanyol, primitiva. En canvi, es troba amb una societat que parla espanyol, però no tant, d’enfonsada res i a més, molt sofisticada i en plena expansió. Queda fascinat. És la Barcelona de Casas, Picasso, el Modernisme. I es queda. Fins i tot s’acaba catalanitzant el nom. Ell es deia Hans.

I el futbol?

Hi havia jugat a Suïssa i a Lió, i ho feia molt bé. Ho trobava a faltar. A Catalunya pràcticament no s’hi jugava i els equips es muntaven en funció d’interessos comuns, nacionalitats, professions, no de gent que volia jugar. Així que decideix muntar-ne un amb un amic també suís, on tingués cabuda tothom, vingués d’on vingués, fos ric o pobre, sense més plantejaments. El Barcelona neix sense cap mena de pretensió identitària.

Va tenir adeptes?

Primer és un fracàs perquè volien agrupar 26 o 27 persones per fer dos equips, però només se’n va engrescar una desena. Aviat va canviar. Van absorbir el Team Anglès i de seguida va venir gent a veure’ls perquè el mateix Gamper era un gran jugador. Ell introdueix a Catalunya el sistema tàctic, que ara sembla tan normal. Abans corrien en bloc amunt i avall darrere la pilota.

Per què amb la història del Barça s’explica la de Catalunya?

No és res exclusiu del Barça, es podria dir de molts altres clubs. El Barcelona és molt representatiu perquè ha estat transversal dins de la societat catalana. Des del primer moment s’hi apropa gent de condició molt diversa. A més, gairebé des del principi s’implica en els moviments socials catalans. Des de l’any 10 o 12 sempre se li ha exigit que tingués una implicació ciutadana. A vegades hi ha participat intensament, altres no tant. No és que el club hagi tingut una opinió, però sí que la gent del seu voltant no s’ha limitat a ser blaugrana.

Veu punts de connexió amb la història actual del Barça?

Sí, el que passa és que un club del segle XXI no té res a veure amb un del segle XX, encara que es diguin igual. Ara bé, alguns trets ja venen clarament d’aquella època. Per exemple, el caïnisme de les directives. Això és molt català també, típic de país sense poder. En qualsevol estructura el naixement de la qual implica un cert poder, encara que sigui molt poc, de seguida hi comencen les lluites per aconseguir-ne el control. El caïnisme és consubstancial al Barcelona i és consubstancial a la política catalana. Una altra cosa que perdura és el gust per un estil de joc especialment gustós. Això ho imposa Gamper i és manté amb daltabaixos al llarg de la història.

Canviant de tema, com creu que s’escriurà el procés polític que està vivint Catalunya?

Tinc el convenciment, però s’haurà de comprovar amb el temps, que en aquests 20 anys del segle XXI hi ha una constatació del fracàs de la democràcia tal com l’enteníem. S’entenia com un sistema representatiu clar, amb matisos, en el qual les classes diverses podien trobar representants que en funció del seu convenciment podrien transformar la societat, potser dins d’uns límits, però podien. Ara hi ha la sensació generalitzada que, quan entres a l’estructura, s’ha acabat la reforma. Això, juntament amb la caiguda del mur de Berlín i el que representa, comporta una sensació de “no podem anar en contra de la democràcia, però així no funciona”. Això ha donat en diverses societats respostes diferents. El procés català s’entén per aquí. Aquestes contradiccions, en el cas català, porten a un desig d’independència. No ve determinat perquè uns siguin catalans i altres no i per tant, millor anar separats, sinó perquè volem fer un món nou. Aquest concepte de transformació que va més enllà d’un trencament polític ha estat una constant en el moviment independentista.

Oriol Junqueras era el seu historiador de capçalera a En guàrdia! L’ha vist? Mantenen la relació?

Vam crear el programa junts. Sí, però poc, perquè és complicat. Hi vaig anar un cop i vam parlar d’història. Ell sap que té tot el meu suport en tot el que necessiti. És una situació molt dolorosa.