ENTREVISTA
Rafael Ferreruela: “Sóc com el caçador caçat, que s'ha operat per gust, no per necessitat”
Parlar del doctor Rafael Ferreruela a Lleida (i fora) és fer-ho de tota una institució en oftalmologia. I no ens referim només a la seva dilatada trajectòria, de més de quatre dècades, sinó també –i sobretot– al fet que ha estat pioner en camps com ara operar cataractes amb lents intraoculars. Una pràctica avui habitual, però que quan ell i una desena de col·legues d’arreu d’Espanya s’hi van embarcar dècades enrere, era una proesa visionària. Ara s’ha convertit en el “caçador caçat”: s’ha posat en mans dels fills per implantar-se lents trifocals, tal com aconsella fer-ho als pacients. I no ho ha fet per necessitat, sinó per plaer i curiositat.
Escoltant el doctor Ferreruela (Lechago, 1950) un té la sensació que malgrat haver triomfat professionalment en el camp de l’oftalmologia, mai ha oblidat els orígens. Fill d’agricultors, es considera una persona austera i recorda perfectament quan la seva mare explicava la història de com l’arcàngel Rafael va tornar la vista a Tobit, el pare de Tobies. Potser això va influir en el fet que ell i la seva esposa, la desapareguda Andrea Sanfeliu, escollissin especialitzar-se en oftalmologia en acabar Medicina. Sigui com sigui, el que és cert és que en el seu moment es va convertir en un dels especialistes pioners a operar cataractes amb lents intraoculars. Ara podríem dir que ha volgut “tastar la seva pròpia medicina” i s’ha posat a les mans del seu fill. Li han implantat les mateixes lents trifocals que aconsella als pacients: uns cristal·lins que serveixen per veure-hi de lluny i de prop. Ho ha fet en un moment en què tres dels seus quatre fills es posen al capdavant de la clínica ILO: el Guillem n’és el director mèdic; l’Andrea, la directora gerent, i el Rafa, el director d’operacions i comercial. Després de corregir més de 70.000 diòptries en tota la seva carrera, no té cap intenció de deixar la professió, però sí fer un pas al costat i veure com avancen els fills. El quart, Gonzalo, és l’únic que ha escollit un altre camí, el de la gastronomia.
L’acaba d’operar el seu fill. Com se sent a l’altre costat?
M’he fet posar unes lents intraoculars per veure-hi de lluny i de prop. Ho ha fet el meu fill Guillem, cirurgià, ajudat per l’altre fill, el Rafael. S’anomenen lents trifocals. Ho he fet perquè fa alguns anys que ho recomano als meus pacients i volia comprovar que se sentia. Si digués que hi veig com als vint o trenta anys, segurament exageraria, però sí que hi veig de lluny i de prop i saber que no depenc de les ulleres i que ja no tindré cataractes la veritat és que suposa un plaer especial. Vist d’aquesta manera, sóc com el caçador caçat, però que s’ha operat per gust, no per necessitat. Jo sé com opera el meu fill, l’he vist, i això em dóna una tranquil·litat especial.
Va començar com a metge rural. Què el va fer decidir per especialitzar-se en oftalmologia?
Quan l’Andrea i jo vam acabar la carrera, vam començar a exercir de metges rurals. Ella a Massalcoreig i jo, a Seròs. Ella va ser la que em va suggerir que ens havíem d’especialitzar. No sabria dir-te ben bé per què vaig escollir ulls. A vegades a la vida hi ha casualitats. L’única Matrícula d’Honor del meu currículum és en oftalmologia. Per altra banda, jo em dic Rafael i la meva mare sempre m’explicava la història de com l’arcàngel Rafael, que era el patró dels caminants i guia, va curar de la ceguera Tobit, el pare de Tobies. Això hi va influir? No ho sé [somriu]. Llavors no es feien pràctiques, per tant no coneixíem les especialitats per saber què ens agradava i en què teníem facilitat. A l’Andrea li agradava pediatria, però estàvem sempre junts i ens agradava estar-hi, així que finalment es va decidir per oftalmologia però es va especialitzar en oftalmologia pediàtrica.
Precisament amb ella, a més a més de la clínica ILO, van crear la Fundació Ferreruela Sanfeliu, que ha tingut entre les seves finalitats operar en països en vies de desenvolupament. Què és el que més el satisfà d’aquest vessant?
En comparació, segurament el fet que aquí, a qui no operi jo ho farà un altre especialista. En canvi, allà no. Vam començar a operar a Etiòpia amb l’ONG Proyecto Visión. Jo aquí a Espanya vaig estar entre els deu pioners a implantar les operacions de cataractes amb lents intraoculars i hi tenia facilitat. Vaig pensar que allà no ho faria ningú. A més, veure nens de cinc o sis anys a qui has operat de cataractes congènites i els has tornat la visió és molt satisfactori. Després vam anar al Senegal, a la regió de Kolda, sobretot perquè l’ajuntament de Lleida hi tenia projectes agrícoles. Vam endegar un projecte de visió, muntar consultes, algun quiròfan, però sobretot vam visibilitzar que es podia operar en llocs on ni s’ho havien plantejat. Un llegat molt important, crec, és la Beca Andrea Sanfeliu, que forma acadèmicament durant dos anys una persona per operar cataractes i després aquesta persona continua operant allí. Resulta molt més profitós que no pas anar-hi nosaltres una setmana. I, a més, hem creat la consciència que es pot fer. És cert que nosaltres aquí tenim mètodes més sofisticats, però ells ho fan molt bé.
Va ser un dels pioners a operar cataractes amb lents intraoculars.
Havia anat a alguns congressos d’Europa i dels EUA. Allí en començaven a parlar però molta gent hi estava en contra perquè s’havia intentat vint o trenta anys enrere amb uns resultats nefastos. Però semblava que es podia reprendre i tornar a funcionar. Jo em veia capacitat per fer-ho. Als pacients els explicàvem tot això. A més, jo vaig fer unes proves amb unes lents de màquines de fotografiar i vaig ser conscient de com s’hi veia amb les ulleres posades. Era tan limitant i frustrant que vaig pensar que valia la pena córrer el risc de fer aquelles cirurgies innovadores amb lents intraoculars. Era posar dins de l’ull un material, una cosa a la qual les normes de la medicina i l’oftalmologia d’aleshores hi eren totalment contràries. Vam fundar la Societat Espanyola de Cirurgia Implantorefractiva (SECOIR) i tot plegat va evolucionar bé.
Com diria que ha canviat la professió des que va començar ara fa uns quaranta-cinc anys?
Et posaré un símil de l’agricultura, que conec bé pels meus pares. És com passar de segar a mà o amb dalla a fer-ho com es fa ara, amb màquines recol·lectores i aire condicionat. La meva és una generació, o la dels agricultors, que han vist avenços que no s’havien viscut en 200 o 300 anys. Vam començar fent unes incisions grans per operar una cataracta i haver de posar sis o vuit punts, treure el cristal·lí sencer, llençar-lo i deixar l’ull sense una peça; a substituir-lo per una lent d’aquestes amb sis o vuit punts; després vam fer incisions més petites, més tard, lents grans que havíem de posar desplegades. Ara les introduïm plegades i les injectem plegades i les injectem a través d’una incisió de dos mil·límetres i un cop són a dins es despleguen. És espectacular.
Són tan dolentes com diuen, les pantalles per als nens?
A determinades edats, el que és dolent és que estiguin tot el dia davant de l’ordinador, no tant la pantalla en si. Crec que hi pot haver més alteració del cervell que dels ulls. Ara bé, sí que és cert que es parpelleja menys que si estàs a l’aire lliure, per exemple.
Per acabar, algun consell per cuidar la vista?
Sentit comú. Ara no hi ha tants accidents greus com abans. Així que cal anar amb cura i poca cosa més. Posar-te ulleres de sol si et molesta, allunyar-te de la pantalla, si tens els ulls ressecs posar-t’hi llàgrima artificial... Sóc auster.