Eduard Ribera: “L'humor i el realisme màgic són mecanismes d'autodefensa de l'escriptor”

Fins i tot La vida assistida, l’obra amb la qual va guanyar el Novel·la Breu de Mollerussa, és un collage format de textos breus. 

El conte és un gènere que sempre m’ha agradat com a lector i des que vaig començar a escriure que m’he mogut en la narrativa breu. A més a més també hi ha una raó pràctica: no requereix la dedicació exclusiva que demana una novel·la i com que la disponibilitat de temps per escriure és limitada, és un gènere que s’ajusta molt a les meues possibilitats.

A El peix que volia ser un home l’ha portat a la màxima expressió. Alguns contes són una sola frase.

Aquest ha estat el fil conductor d’aquest llibre, és una selecció dels textos que durant molt temps he anat penjant a la secció Mínima del meu blog, que tenia en comú el fet que eren contes molt breus. Al llibre els més llargs no arriben a les dues pàgines.

I tots duen la paraula home al títol.

Això va ser una proposta de la Meritxell Cucurella Jorba, que em va ajudar en la selecció dels contes i l’ordre. Fa temps que vaig decidir autopublicar i controlar tot el procés, així que també sóc el meu editor. La Meritxell em va ajudar a agafar perspectiva perquè tot quedés més coherent i harmoniós.

Ja fa temps que va decidir anar per lliure, això vol dir que n’està satisfet?

Amazon té un servei de publicació sota demanda, tu els has de fer arribar un PDF amb tot el llibre a punt per imprimir i després també els pots vendre en format electrònic. D’aquesta manera tinc un control total de les vendes i més marge de benefici. A més a més s’imprimeixen tants exemplars com es venen, de manera que no queden centenars de llibres en un magatzem plens de pols.

És una imatge tan trista, la dels llibres abandonats en magatzems. Una metàfora de les contradiccions del nostre temps. Donaria per a un conte?

Podria. Els humans estem fets de contradiccions i són la font principal de la inspiració literària. Seria fantàstic ser conscients de totes les certeses i que poguéssim viure en plena coherència i encaminats a un món ideal. La realitat ens confronta cada dia i fa que sovint traïm els nostres principis. M’agrada incidir en aquestes contradiccions i plantejar el conflicte. En la literatura, com en el cinema, sense conflicte no hi ha història.

Sovint els planteja jugant amb el realisme màgic.

La meua literatura es mou entre dos territoris: el del microconte humorístic i irònic i el de la prosa poètica, amb una dosi de realisme màgic. És també una manera de veure el món. Parteixo de la idea que la realitat actual és molt hostil, que vivim uns temps difícils. Tant l’humor com el realisme màgic són mecanismes d’autodefensa davant d’aquest escenari desencoratjador.

Què seria dels escriptors sense els conflictes?

En un món feliç en què tothom té el que necessita, la literatura segurament no tindria sentit.