Jussi Adler: “El temps demostrarà si el drama dels refugiats és la vergonya dels nostres dies”

La mujer que arañaba las paredes, Los chicos que cayeron en la trampa, El mensaje que llegó de la botella, Expediente 64 o El efecto Marcus són alguns dels títols que fins ara es poden llegir aquí del danès Jussi Adler-Olsen, tots ells publicats per Maeva. Les seves obres tenen una forta càrrega de crítica social i denúncia, però també sentit de l’humor. Potser és per això que s’ha convertit en un dels autors escandinaus més llegits i premiats, tot i que a Catalunya se’l conegui relativament poc, encara que cada vegada més. Moltes de les seves obres han fet el salt a la pantalla, potser perquè ell mateix ha estudiat Cinematografia, a més de Medicina, Sociologia, Història i Política Social. Qui sap si la capital catalana passarà aviat a engreixar la llista de pel·lícules .

Què el porta a situar Barcelona al centre de la trama de La víctima 2117?

Tinc un pis a Barcelona i durant els últims deu anys he passat molt de temps aquí. Sovint, he caminat per davant del comptador de la vergonya de la platja [memorial Som i Serem Ciutat Refugi, a la platja de la Barceloneta] i un dia em vaig aturar a reflexionar. Cada número és algú, no només un número. Volia que els meus lectors també s’aturessin i pensessin en aquests refugiats com a persones amb temors, esperança i somnis. No com un problema.

Quin paper juga el periodista protagonista, Joan Aiguader, i de la premsa a la novel·la?

El Joan i el periodisme com a tal són factors importants en aquesta novel·la. El Joan, periodista, és víctima i testimoni. I d’alguna manera, ens mostra com es poden utilitzar els mitjans de comunicació. Sovint se’ls anomena el quart poder. Els tres primers són: la legislació, el govern i el sistema judicial. Però “El quart Estat” pot ser manipulable i, de la mateixa manera, ens pot manipular.

Podem afirmar que el drama dels refugiats és la vergonya dels nostres dies?

La qüestió dels refugiats és un dels motius pels quals molta gent es preocupa amb raó. Alguns temen la seva arribada, altres es preocupen profundament per ajudar-los, però la majoria de la gent es troba en un punt intermedi. El temps demostrarà si és la vergonya dels nostres dies.

Vostè és metge, sociòleg i té estudis en cinematografia. Per què acaba dedicant-se a l’escriptura?

El meu pare em va animar a explorar les meves habilitats. Vaig començar a llegir sobre medicina, però em vaig retirar simplement perquè vaig trobar tanta crueltat i falta d’empatia, que no volia viure en aquest entorn. El meu camí a seguir ha estat corregir els errors, i em sembla que en la meva escriptura puc ajudar la gent a descobrir que realment és possible alliberar-se si acaben en una situació en la qual són manipulats per una persona que els domina.

El seu pare és un prestigiós psiquiatre i sexòleg. El va influir d’alguna manera la seva professió l’hora de decantar-se per escriure novel·la negra?

No per escriure novel·la negra com a tal, però els meus pares van tenir una gran influència en mi. El meu pare em va dir una vegada: “Jussi, ets molt afortunat, ets una persona afortunada. Troba el teu propi camí al món provant el que vulguis. Ho faràs bé.” Estic molt agraït per això, em va alliberar i he intentat fer moltes coses. Però en general, crec que els meus pares em van donar empatia i la necessitat de corregir els errors. En la meva escriptura, intento centrar-me en l’abús de poder. De fet, en totes les meves novel·les poso exemples d’abús de poder i maneres de descompondre’l. Aquest aspecte de la meva escriptura és sens dubte la influència del meu pare.

A què atribueix l’auge i la gran acceptació de les històries dels escriptors nòrdics de novel·la negra en els darrers anys?

La trista però també enganxosa història que envolta els escrits de Stieg Larsson i la seva mort prematura han estat factors importants per crear una consciència de la tradició del crim escandinau. De fet, tenim una tradició molt forta, però ara s’ha reconegut i estimat internacionalment. Per ser honest, crec que tot va començar amb les novel·les de Sjöwall i Wahlöö, que van introduir una brillant combinació d’excel·lents diàlegs i diferents visions polítiques, socials i psicològiques en una trama. A més, les històries tenen lloc en una part del món on, a causa del clima, cal ser el suficientment intel·ligent per viure una bona vida. Escandinàvia és una zona exòtica, amb una naturalesa variada i espectacular, i en el nostre cas, els danesos, i en particular jo mateix, un gran sentit de l’humor. Qui pot resistir-se a això?

Quins són els seus escriptors i llibres de referència?

He estat influenciat per Sjöwall i Wahlöö, però per descomptat també trobo en la novel·la negra americana i britànica i, en particular, en els escriptors de thrillers, una gran font d’inspiració. Una besada de morir d’Ira Levin em va obrir els ulls i autors més recents com John Grisham i Frederick Forsyth també han estat els meus preferits en aquells dies en què t’asseus en una cadira còmoda i tens temps per llegir. Però els moments en què m’inspiro més són sovint quan veig una bona pel·lícula. Potser per això no sorprèn que tingui un títol en ciències cinematogràfiques de la Universitat de Copenhaguen.

En les converses actuals resulta gairebé impossible no parlar de la Covid-19, així que li’n preguntaré. Com s’ha viscut a Dinamarca, el seu país, la pandèmia del coronavirus?

A Dinamarca hem estat increïblement privilegiats. Per descomptat, hem estat atents i prudents, però hem tingut una societat que ha pogut fer front al nombre de persones que han emmalaltit.

L’ha inspirat o l’inspirarà per escriure la situació que estem vivint?

Per descomptat, aquest període de crisi sanitària ens acabarà afectant a tots, però no pretenc deixar que influeixi en la meva pròxima novel·la, però crec que hi haurà molts altres escriptors que treballaran aquest tema.