Pep Coll: "En les llegendes, molts cops, hi ha més saviesa amagada que no pas en sistemes filosòfics"

De petit volia ser Rei Mag, però se’n va desdir. Potser no viu a Orient amb Ses Majestats –entenem-nos, les que porten or, encens i mirra a Jesús–, però sí que fa regals. En forma de literatura. De novel·les que ajuden a fer volar la imaginació, a entendre la relació dels pallaresos amb el seu medi, a recordar, a somiar, a imaginar... La il·lusió d’obrir els seus llibres bé es pot equiparar a la del matí de Reis, destapant paquets. Així que... potser sí que Pep Col ha aconseguit complir el seu somni d’infant. Ara acaba de publicar L’any que va caure la roca (Proa), una novel·la en què torna a Malpui, amb una història que s’inicia el 1975 i ofereix una mirada a la Transició des del món rural. Entre la resta de la seva obra destaquen obres com ara Muntanyes maleïdes (1993), El segle de la llum (1997), L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013, premi de la Crítica, premi Crexells, premi El Setè Cel, premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa) i Al mateix riu d’Heràclit (2018).

Malpui és un mite en la seva trajectòria literària, també evoca Pessonada... Per què el destrueix?

Pessonada l’evoca, però en part. En un poble petit no pots ambientar una novel·la amb el nom real perquè tothom es coneix i queda en evidència que allò és ficció. Destrueixo Malpui per crear un poble nou. No és el mateix un poble agrícola de fa 40 anys que ara. No té res a veure amb quan hi havia 20 o 25 famílies vivint a la terra i conreant els camps amb animals, fent les feines amb animals, essent gairebé autosuficienst amb el que collia, és a dir, havent de comprar i vendre molt poques coses... això no té res a veure amb el Malpui actual.

Què volia explicar amb L’any que va caure la roca?

Moltes coses [riu]. Una ficció són moltes mentides per explicar una gran veritat, i això és una novel·la. No recordo de qui és la frase, però hi estic d’acord. Amb mentides vull dir personatges i anècdotes que potser no han passat als llocs i personatges que s’expliquen, però han passat. Volia narrar què va suposar la Transició política al camp, perquè habitualment es fa des de la perspectiva de Barcelona o les grans ciutats. Les reivindicacions pageses, l’aparició del sindicat Unió de Pagesos, les vagues de tractors, les tractorades a la carretera… Tota aquesta utopia que alguns pagesos de poble van intentar construir amb les societats cooperatives. El principal fre als canvis eren els vells, és a dir, els pares d’aquests pagesos.

I elimina el fre dràsticament.

Vaig imaginar què passaria si eliminés els pares i quedessin només els joves. Cada generació s’enfronta a l’anterior, però en aquest cas era més radical, perquè els canvis que venien eren més intensos. Es tractava de deixar de tenir les petites parcel·les de les famílies per ajuntar-les, no pensar que la família ha de viure amb el que té i dedicar-se a un producte concret... És a dir, convertir l’antiga agricultura tradicional en empresa. Els vells mai hi haurien accedit i els joves estaven amargats. La solució era o barallar-se amb els pares i tocar el dos, o quedar-se i, en la majoria dels casos, viure-ho com una condemna.

També aborda l’homosexualitat. Com es vivia a muntanya a mitjans dels 70?

No es podia viure, s’havia d’amagar. Era un calvari que es portava de per vida. Aleshores jo estudiava a Barcelona i allí sí que no es dissimulava. Ja fa uns 20 anys que això ha canviat. De fet, ara la Catalunya rural és una urbanització de Barcelona, en el sentit de comunicació i de cultura.

En un moment concret apareixen les rancúnies sorgides arran de la Guerra Civil. Encara és així?

Diria que ja ha desaparegut bastant. Ara bé, els protagonistes són la generació de fills de la Guerra Civil, entre els quals m’incloc. Malgrat que el desastre fa semblar que els set primers estan molt units, quan s’engaten surten les coses.

Al Pirineu es podria implantar el turisme de desastres?

Penso que ja hi és. Conec gent que ha anat al càmping de Biescas que es va inundar, com qui va a veure els camps d’extermini nazi. En certa manera, el turisme viu bastant del món antic o del món dels morts. També he vist que la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs va generar una sèrie de turistes, bons lectors, que volien veure en directe els espais on transcorre la història.

Si ens remuntem als orígens, què el va impulsar a escriure?

He de reconèixer que no m’ho havia plantejat, perquè quan estudiava la literatura no em semblava una matèria important. M’interessava el món de les idees. Vaig estudiar Filosofia. Quan vaig tenir les matèries de l’especialitat fetes, vaig triar Llengua Catalana. Allí em vaig adonar que aquella llengua que per a mi no tenia cap importància, que servia per estar per casa, al poble i relacionar-te amb els animals, resultava que tenia una tradició literària i, esclar, et provoca una il·lusió per recuperar, normalitzar la llengua. Vaig deixar la Filosofia i vaig preparar oposicions per fer classes de Llengua i Literatura Catalanes.

I van arribar les llegendes.

Sí, em van interessar la llengua i sobretot les llegendes, perquè veies que en elles, en els relats tradicionals, hi havia més saviesa amagada, en clau fantàstica, que no a vegades amb sistemes filosòfics. Les llegendes donaven a entendre també la relació que havien tingut els pallaresos, els pirinencs, amb el seu medi, amb aquest medi hostil. Aquest medi que avui, des de la ciutat, també es pot veure idíl·lic, però de fet costa sobreviure-hi.

La Filosofia li va donar les respostes que buscava?

No. Ja no me les havia donat la religió. Abans havia volgut ser capellà.

Què l’atrapa a vostè d’un llibre?

Llegeixo bàsicament narrativa, ja sigui novel·la o relat breu. El primer que m’atrapa, segurament, és el to que té el narrador, la postura que té respecte al que explica. Després, lògicament, com fa jugar els personatges. El to vol dir bàsicament la llengua també. És a dir, per a mi, una novel·la no és una bona història sinó la manera com aquesta història està explicada en paraules, i les paraules són bàsiques.

Ha estat professor a Secundària molts anys. Essent conscients que tenim aquesta conversa una setmana abans de l’obertura de col·legis i sortirà 15 dies després, com veu la tornada a les escoles?

S’han de reobrir perquè no només s’hi fa instrucció, també s’educa socialment, i és important que els joves tinguin aquesta relació social. La canalla ho necessita. És cert que és complicat, i s’hauran de posar moltes mesures, potser alguna escola haurà de tancar puntualment. És fàcil culpar autoritats dient que és un caos, però fixem-nos què està passant a tot arreu. Tothom fa provatures i estudiant com es pot compaginar: França, Alemanya, Anglaterra...