Pau Vallvé: "Qui ve ara als concerts són aquells que en tenen moltes ganes, i es nota"

Com ha estat l’experiència de fer un disc en ple confinament?

Tot i que pugi sonar lleig de dir-ho, perquè ha estat un drama general, a mi m’ha anat molt bé poder parar tres mesos per fer tot això. No només el disc, sinó el procés de sortir una mica del riu i mirar-m’ho tot des de fora i poder repassar una mica d’on vinc i cap on vull anar. La veritat és que ha estat un plaer poder treballar sense presses, sense la remor del dia a dia i sense aquesta autoexigència en què tots havíem caigut.

Una cosa és no tocar en públic per decisió pròpia, perquè s’està preparant un nou treball o es necessiti un descans, i l’altra molt diferent no poder ni sortir. Quines sensacions ha tingut en els primers concerts després de molts mesos?

Estem molt contents. A cada disc que he fet he canviat la formació perquè així podem revisitar cançons des d’un punt de vista diferent i altres maneres de tocar. En aquest no ha estat una excepció i som dos músics que fem les funcions de sis. Hem eliminat tot el que és la banda de rock i és una cosa una mica més experimental.

Creu que la pandèmia canviarà la manera d’anar als concerts?

No sé si a llarg termini, però ara ho està fent. Està sent molt complicat, no només fer de músic, sinó també ser públic. L’altra cara de la moneda és que ara qui va als concerts és qui realment en té moltes ganes i això es nota, tant per part dels públics com dels programadors. Fixa’t que tot és més complicat: has d’entrar per aquí, sortir per allà, fer això, no pots fer allò... És farragós, però a la vegada qui ve és qui en té moltes ganes.

Tornant al disc, diu que s’ha fet gran...

Jo crec que aquest parar tres mesos per pensar m’ha fet adonar de moltes coses. Potser quan al dia a dia anem tots de pressa, tenim poc temps de parar a reflexionar. Ha estat com si estàs nedant, nedant, nedant i de cop tens un moment per parar i treure el cap; aleshores t’adones que la boia estava cap a allà, no cap allí, i veus que has de redirigir les braçades cap allà, que m’havia desviat. Al parar i prendre consciencia d’això quan me n’he adonat i he pensat caram!, he recorregut molt més tros del que era conscient, sóc molt més feliç del que em pensava. Sóc molt més afortunat del que volia creure’m i a mateix temps això ha comportat de sentir que m’he fet gran i que he madurat. Amb tot el que això comporta, que no vol dir que estigui molt bé o molt malament, sinó que ser feliç i fer-se gran també té la seva part dolenta, que a vegades vol dir abraçar, acceptar i reconciliar-se amb coses que abans ni t’ho hauries plantejat. Ara t’adones que com que no pots canviar potser és millor reconciliar-se que enfadar-s’hi.

Per acabar, digui’m alguna cançó del disc que sigui especial per a vostè.

Ara sí que em mates. Fer-me escollir això és com triar un fill, però bé, te’n diré una [riu]. Tingues en compte que la resposta va canviant i segurament cada setmana te’n diria una de diferent. Ara mateix, estic reconciliant-me molt amb Troncs baixant pel riu, que és potser de les més tristes del disc, però també una de les que la moralitat que en pots treure és més positiva, que vindria a ser el que diu el títol d’aquest disc, “la vida és ara”. Així que, sí, em quedo amb aquesta cançó ara mateix.