Santiago Niño-Becerra: “El capitalisme, tal com el coneixem avui, desapareixerà entre els anys 2060 i 2070, però abans anirà canviant”

Capitalismo 1679-2065. Una aproximación al sistema económico que ha producido más prosperidad y desigualdad en el mundo (Ariel). Aquest és el títol complet del nou llibre de l’economista Santiago Niño-Becerra (Barcelona, 1951), un volum en què amb la claredat i contundència que el caracteritzen parla de la fi del sistema capitalista i de com la crisi del coronavirus no ha fet més que accelerar un procés del qual ja es veien alguns senyals que n’indiquen el final. Niño-Becerra és doctor en Economia i catedràtic d’Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull. Entre els seus títols destaquen El crash del 2010, Mas allá del crash, Diarios del crash o El crash, tercera fase, a més de La economía i Mails. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació i és força actiu a Twitter, on ja té més de 200.000 seguidors. I per si algú s’ho pregunta, quan respon una entrevista a una desconeguda és tan amable i delicat com taxatiu en les seves afirmacions.

Vostè, al seu darrer llibre, posa data al final del capitalisme en mig segle. Per què aquesta data?

Tots els que estem vius, a excepció de persones molt grans, hem conegut només el sistema capitalista, tot i que ha anat evolucionant amb el temps. En termes històrics, si analitzem els diferents sistemes econòmics dels darrers 2.000 anys, tots han tingut una durada, curiosament, d’uns 250 anys. Partint de la base que, oficialment, el capitalisme neix entre 1815 i 1820 –entre el Congrés de Viena que va acabar amb les guerres napoleòniques i l’avarada del primer bot amb casc metàl·lic–, en algun moment entre el 2060 i el 2070, el capitalisme, tal com l’hem conegut, desapareixerà, tot i que abans anirà canviant. Donarà pas a una altra cosa, com ho va fer el sistema feudal.

Què matarà el capitalisme?

El capitalisme té elements que l’identifiquen clarament. Per exemple, la propietat privada dels mitjans de producció, la llibertat individual, i una defensa jurídica d’aquests termes en context de liberalisme democràtic. Aquests principis, si t’hi fixes bé, avui en dia ja estan en discussió. Mira el control de la població que es fa a la Xina a través de les anàlisis biomètriques. Hi ha moltes eines que permeten un control efectiu de la població i limiten la llibertat, també entre nosaltres. En segon lloc, la competència típica del liberalisme evoluciona cap a una cooperació, fins i tot entre empreses rivals, perquè la investigació resulta molt cara i els recursos són escassos. El món de l’automòbil n’és un clar exemple. En tercer lloc, una corporació que mou bilions d’euros, té un pes que fa 70 anys no tenia. En resum, ja veiem canvis.

Cap on van aquests canvis?

A grans trets, ens trobarem amb un atur estructural gran, que a la vegada durà a un subtreball encara més gran fruit del canvi a les feines per la irrupció de la tecnologia. Per exemple, contractes de dos hores al mes, perquè molta feina que poden fer les màquines ja no la faran les persones, o la fi de l’estat del benestar tal com l’entenem ara. Són només algunes mostres.

Es pot evitar?

Evitar-ho no, perquè és el resultat de la dinàmica històrica, no té a veure amb la decisió d’una persona o un govern concret. El que sí que es pot fer és pal·liar-la. El model de protecció social que hem conegut nosaltres i els nostres pares és insostenible, per infinançable, atès que els supòsits amb què va néixer ja no existeixen. El que sí que es pot fer és adaptar-ho. Ha estat un model meravellós i mai abans s’havia arribat a aquest nivell. Ara bé, partia de premisses com ara salaris creixents lligats a la inflació, plena ocupació, increment continuat a la demanda de feina i una esperança de vida d’una dècada, aproximadament, després de la jubilació. Res d’això existeix ara. I a més, les despeses d’aquest model han crescut moltíssim. Em refereixo que, per posar un exemple, en sanitat es fan moltes més proves i això té un cost.

En resum, els nostres fills viuran pitjor que nosaltres.

I tant! I una persona que ara té 40 o 50 anys, quan en tingui 65, viurà més malament que una que ara tingui els 65, perquè aquests encara s’han pogut beneficiar del sistema de protecció. Als més joves només els quedaran les restes.

En aquest estat del benestar també hi ha l’educació gratuïta per a tothom. Desapareixerà?

No crec que desaparegui. Més aviat m’inclino a pensar en una fórmula d’alguna mena de copagament, alguna cosa similar al que ja està passant amb la sanitat.

Parlava també de la cooperació entre grans empreses, o la fusió, camí de l’oligopoli. En alguns casos parlem de pressupostos més elevats que els d’un govern. Els acabaran controlant?

L’oligopoli ja està aquí i anirà a més. Crec que és un signe del nou model. De totes maneres, és molt curiós perquè el sistema capitalista ja porta al seu si la tendència a l’oligopoli. Avui, una corporació que estigui present en 120 o 130 països té molt més poder que molts Estats. Segurament, en una dècada a Europa hi haurà cinc o sis corporacions bancàries i funcionaran al marge dels Estats.

Com ha influït la crisi de la Covid-19 en la que ja vivíem?

Crec que el que ha fet ha estat accelerar aspectes que ja existien i haurien arribat igual. Per exemple, la tecnologia cada cop tenia una importància més gran. Parlo de la robòtica, la intel·ligència artificial, les tecnologies de la comunicació... Des de fa una dècada, cada cop van a més però el virus n’ha accelerat brutalment l’ús. L’exemple típic és el teletreball, que ha arribat per quedar-se, i les tecnologies de la comunicació. Només cal mirar que Microsoft ha incrementat els seus beneficis més d’un 20%.

El teletreball s’instaurarà.

Sí. L’any passat es van moure pel món mil milions de persones, entre negocis i turisme. Això no tornarà a passar. No sé quantes persones es mouran, però la gent s’ha adonat que pot fer moltes coses des de casa. I això també té altres implicacions econòmiques com els negocis al voltant dels llocs de treball, locals, restaurants, cafeteries...

Diu que el que ha estat bo a nivell sanitari, l’aïllament, ha estat molt dolent per a l’economia. Un segon confinament seria una estocada de mort?

Estic convençut que si es pot evitar, no anirem a un segon confinament total com el de la primavera. El que era necessari i ha estat bo a nivell sanitari, l’aïllament, aquesta aturada absoluta de la societat, de la vida en general, ha estat dolentíssim per a l’economia i també per a la seva recuperació, perquè la nostra economia es basa en la mobilitat, el moviment i l’intercanvi.

Potser el problema ve amb el lent ritme de recuperació.

Exacte. Tornar a posar en marxa alguna cosa és molt lent, en general. I ara en aquest cas concret també costa molt reprendre l’activitat, per una banda perquè engegar costa sobretot tenint el risc de contagi encara viu i, per l’altra, per la por. I la por està molt lligada a la confiança: si quan se’n té, costa mantenir-la perquè hi ha molta competència, quan es perd, és molt complicat de recuperar.