Susanna Batalla: “A mi m'agrada escriure perquè tinc coses a dir sense pensar a publicar”

Diuen que una criatura et canvia la vida. Obviant què passa si en tens dos, el cas és que la Susanna s’ho va prendre al peu de la lletra i “quan ara fa set anys va néixer la meua filla, vaig decidir deixar la feina que tenia en una productora de Barcelona i reorientar la meua vida a la literatura i la maternitat”.

Ser mare més aviat és un pou de despeses i la literatura no té fama de ser un gran negoci.

No és que deixés de buscar ingressos per dedicar-me a ser mare i a escriure, bàsicament perquè no m’ho podria permetre, però sí que vaig decidir prioritzar el que m’agradava en lloc de centrar la vida a treballar només i guanyar-me el sou. Vaig decidir apostar per la literatura, una afició que m’ha acompanyat tota la vida.

Això vol dir que sempre havia escrit i mai s’havia atrevit a publicar-ho?

No sóc capaç de dissociar la lectura de l’escriptura, per a mi són dues facetes que es nodreixen i alimenten mútuament. El que passa és que sempre he estat una lectora voraç i, en canvi, com a escriptora no vaig decidir-m’hi fins fa pocs anys. Quan en tenia dotze recordo posar-me davant d’un full en blanc disposada a escriure una novel·la perquè pensava que allò era molt fàcil, i evidentment no me’n vaig sortir. Després vaig escriure reflexions, diaris i algun poema; res que valgui la pena.

El Set Lletres premia reculls de contes. És el format en el qual es troba més còmoda?

Vaig estudiar narrativa a l’Ateneu Barcelonès i havia de triar entre novel·la i contes. M’agrada perquè és una literatura directa, que agafa una idea concreta, no la deixa anar i al final dóna un cop de puny sobre la taula. M’agrada llegir-ne i m’hi sento molt a gust.

Com va plantejar el recull d’ Els records perfectes?

Des del punt de vista temàtic el fil conductor són els personatges femenins, tots els contes estan protagonitzats per dones i els conflictes es plantegen des del seu punt de vista. Suposo que al llarg del llibre es van copsant les meues obsessions.

Algunes fan una mica de por.

Que siguin temes que em preocupen no vol dir que siguin personals.

Al llarg del llibre també es fa evident que té molta cura del llenguatge, fa un ús molt ric de la llengua.

Això hi ha qui m’ho comenta amb un to que no sé mai si és de crítica o admiració, gent que em diu que se l’havia de llegir amb un diccionari a la vora. Penso que sobretot això passa amb el primer conte per una raó d’estil, per l’època en què està ambientat. Per la resta, penso que és bonic recuperar i utilitzar amb naturalitat paraules que no ens són habituals al nostre dia a dia però que formen part del patrimoni lingüístic. Si no les fem servir es perdran, no serveix de res que només visquin als diccionaris. D’això me’n vaig adonar llegint Camí de Sirga de Moncada: hi havia moltes paraules que no entenia i vaig començar a fer-me un excel.

I el continua actualitzant?

Poc, a vegades hi poso també frases fetes o expressions que em criden l’atenció.

Quina hi ha posat darrerament?

Marengo, que vol dir gris fosc.

Té cap altre projecte editorial en marxa?

Escric quan em ve de gust i surt de manera intuïtiva sense pensar què en sortirà. A mi m’agrada escriure perquè tinc coses a dir i fer-ho sense pensar a publicar.