Núria Vilarrubla: “El piragüisme és el motor que em fa estar atenta per gaudir de la vida”

Va estrenar-se a nivell internacional el 2009, quan les noies van poder competir a la modalitat d’eslàlom C1, fins aleshores reservada als homes, en la qual els palistes van agenollats dins la canoa i la pala nomes té una cullera. Tenia dinou anys i des d’aleshores s’ha consolidat com una de les piragüistes més importants del panorama mundial. Ni ella mateixa podria dir de memòria totes les vegades que ha fet podi.

La carrera de qualsevol esportista professional comença de petita, com van ser els seus inicis?

Vaig començar a remar amb nou anys. Sóc filla i neboda d’antics piragüistes, els meus tiets havien arribat a ser jutges en proves internacionals. Al començament recordo que era un esport que no m’agradava perquè em feia por. Les aigües braves era un medi tan canviant que em feia respecte.

Però va continuar remant. En quin moment s’adona que se li dóna prou bé per fer carrera?

Va ser un procés molt natural i progressiu. Passar a competir a la categoria C1 em va permetre entrar als campionats júnior del 2010. Potser és en aquella època que m’hi implico més perquè jo també vaig veure que podia créixer en aquesta categoria. Ha estat un camí, he crescut amb el club i amb les dinàmiques dels centres de tecnificació. En el fons sempre ha format part de la meua vida i mai no ho he posat en dubte que fos o no la meua forma de viure.

Va temptejar altres esports?

M’agrada córrer o fer esquí de muntanya, però cap no me’l vaig plantejar mai com una alternativa a la canoa.

I tampoc no ha pensat mai a abadonar?

En vint anys vius moments de tot, també hi ha aquell dia que et sents frustrada i trista. Aleshores apareix aquest fantasma, però han estat situacions molt puntuals. Era una rabieta i l’endemà ja tornava a ser dins l’aigua perquè mai he sentit que deixar-ho fos el que volia.

Com reacciona quan les coses no surten com voldria?

Ja des de petita he vist moltes maneres de reaccionar davant dels èxits i els fracassos per part de palistes de primer nivell i ja vas veient què t’agrada i què no. No sóc de les que llencen la pala a terra, el material s’ha d’estimar, això ens ho han ensenyat des de petites. El que fem és un joc i té una part bona, que és fer-ho bé i poder tenir èxits, i una altra de treball molt dur i en què no sempre les coses aniran bé. Això no et fa millor o pitjor persona.

És un joc al qual dedica la vida. Quantes hores de feina diària implica ser a l’elit del caiac?

La mitjana són unes sis hores diàries. Hem de tenir en compte que no només remem, també fem gimnàs, altres esports complementaris, repassem els vídeos i treballem apectes tècnics per mirar de millorar fins al darrer detall. Treballem molt amb l’anàlisi de vídeo perquè ens permet agafar perspectiva. Des de fora de l’aigua és una visió més objectiva i pots veure moltes dades del moviment de l’aigua, per exemple, que tu no perceps quan hi ets a dins. Mirem molts vídeos en paral·lel per comprovar les diferències der fer un moviment o un altre en un punt concret de la baixada. L’objectiu és fer-ho cada vegada més ràpid.

L’esport femení és lluny d’assolir la igualtat. En tot cas, el panorama ha canviat molt els darrers vint anys. Com ho ha viscut?

En els grups en els quals he entrat des de petita, la relació amb els nois sempre ha estat de tu a tu. Ens hem entrenat igual i hem fet els mateixos circuits. Potser he notat canvis a nivell federatiu, en la presa de decisions institucionals. Crec que progressivament s’ha anat respectant molt més la nostra figura i la nostra manera de fer esport com a dones. La incorporació del C1 femení als campionats internacionals va ajudar a guanyar prestigi.

I es pot viure del piragüisme?

Sense luxes ni grans aspiracions econòmiques. Hem de ser conscients que és un esport minoritari. Si t’hi dediques professionalment i vas aconseguint resultats, doncs pots mantenir-te a partir de beques del Comitè Olímpic i del Consell Superior d’Esports. També n’hi ha que es busquen espònsors. Jo, personalment, no he treballat gaire aquest vessant.

El selectiu olímpic s’havia de fer a l’abril a Londres i finalment ha sigut a l’octubre i aquí a casa. Com han gestionat aquests mesos d’incertesa?

Va ser un trasbals perquè fins aleshores tot tenia uns calendaris i el camí estava molt marcat. De sobte va ser un cop de realitat, tot el que pensàvem que era estable i segur va deixar de ser-ho. Després t’adones que el problema és global i això et fa sortir de la bombolla. A nivell competitiu ha estat una temporada atípica, ha sigut molt descafeïnada. D’altra banda no hem deixat d’entrenar-nos en tot l’estiu perquè estàvem pendents del selectiu. També ens ha donat l’oportunitat de passar molt més temps a casa, portava molts anys sense poder gaudir d’un estiu a la Seu d’Urgell.

Té la sensació d’haver sacrificat res per la carrera de palista?

No sé si en diria renúncies perquè en aquell moment era el camí que havia triat i feia, i faig, el que m’agrada. Amb els anys sí que m’he adonat que potser no he estat a totes les trobades familiars que voldria i no sempre hi era quan algun amic potser em necessitava.

Com es treballa el factor emocional en un esport com el caiac?

Implica feina i és molt personal. Aquestes darreres temporades he treballat molt a nivell psicològic la confiança i com encarar els moments de competició. Ho he fet amb suport perquè si ho feia sola em perdia en la visceralitat. De ben jove ja vaig tenir la necessitat de prestar-hi atenció i vaig començar a escriure per reflexionar-hi. Aquest exercici em va permetre anar descobrint quines coses em preocupaven més. Quan ara ho rellegeixo m’adono que he crescut i ha canviat la percepció del que representa l’esport per a mi. Em generava certa inquietud pensar si l’esport era una activitat egocèntrica i una manera d’enaltir la meua personalitat o si hi havia alguna cosa més. Tinc un caràcter competitiu, sobretot amb mi mateixa, i aleshores em preguntava: per què ho vols?

Ha trobat la resposta?

Encara està en camí perquè és una manera de viure. Faig piragüisme i competeixo perquè és el que m’encén, és el motor que em fa estar atenta a viure i a gaudir amb el que faig.

Si l’objectiu és progressar, està preparada per al dia que ja no millorin els resultats?

No es tracta tant de resultats com de tenir una mirada global del que faig, saber que és un tema físic i alhora tècnic, mental i molt emocional. Tinc la sensació que quan el focus mira cap aquí no em sento estancada perquè sempre hi ha alguna cosa per millorar i això és el que fa sentir bé per continuar treballant i arribar fins on sigui possible.