Miquel Hortigüela: “M'encanta la idea que la gent no sàpiga classificar el meu disc”

Aquest és el seu primer disc, però Miquel Hortigüela no és pas un novell en el tema de la guitarra.

Vaig començar per casualitat, a casa n’hi havia una i quan tenia vuit anys vaig agafar-la per mirar d’aprendre a tocar-la. Se’m donava bé i en poc temps els meus pares van buscar la manera de continuar: em van apuntar a classes amb el Jordi Montagut, que considero el meu primer mestre. He de reconèixer que a casa van fer un esforç, aleshores no era fàcil donar sortida a aquest tipus d’inquietuds artístiques.

No li va costar gaire convèncer-los que el seu futur estaria lligat a la música, vaja.

No. Vaig arribar fins a la universitat, però en un moment donat va ser evident que el més sensat era que em dediqués al que m’agradava i se’m donava bé.

La portada de Luna Polero són els seus dits puntejant les cordes amb unes ungles llargues i impecables. Quin paper juguen en la seua música?

Són molt importants i les he de cuidar cada dia per aconseguir el so que vull projectar. Les ungles són el darrer contacte del cos amb la corda i segons com les tinguis aconsegueixes un so un altre.

I quin so ha buscat en aquest disc?

Amb els anys vas evolucionant i cada vegada el busques més clar, profund i senzill. Que tot sigui més fàcil, que allò que et passa pel cap es pugui projectar de la manera més neta possible. El cos només és un mitjà per fer música.

D’on sorgeix la que fa vostè?

Sempre que parlem d’art estem parlant de coses que venen de més enllà del cervell. Coses que no les podem entendre perquè juguem amb emocions. La música és un mitjà per moure i remoure la gent. L’art va molt encaminat al cervell, que dona eines tangibles per analitzar i comprendre el perquè de les coses. Però també juga amb l’ànima, i això és molt més complicat d’acotar amb paraules. D’on surt la inspiració del disc? En gran part de la família, de la dona i els fills. Els veig i observo mentre toco i la seua reacció m’inspira.

El disc és vostè sol amb la seua guitarra, en quines etiquetes es troba més còmode?

No ho sé. Quan em pregunten per l’estil del disc m’adono que no sóc capaç de classificar-me en cap. Hi ha compassos que en escoltar-los em remeten a Bach i alguns ritmes potser els emmarcaria en la música electrònica, però entre aquests dos extrems diria que es poden trobar moltes essències diferents. De fet, m’encanta la idea que la gent no sàpigui classificar el meu disc. He estudiat clàssica, moderna i també flamenc, escolto molta música diferent. Poses tota aquesta experiència en una marmita i surt Luna Poleno.

Qui són els seus referents?

Qualsevol que faci les coses ben fetes. No sóc d’escoltar una cançó moltes vegades perquè m’avorreix. M’agrada que em sorprenguin i descobrir coses noves. En aquest sentit les xarxes socials són una eina fantàstica: el món és ple de bona música i no tinc temps de descobrir-la tota.

Si l’avorreix escoltar la mateixa cançó, com encara la idea de fer una gira del seu disc?

El directe és una altra cosa, sigui meu o d’un altre artista. En cada concert hi ha sensacions i emocions que són noves i irrepetibles. Un disc sempre sona igual, però en un directe l’artista evoluciona i en pots percebre els canvis, per petits que siguin.