Manel López Esteve: “Companys encarna totes les complexitats de la societat catalana del seu temps”

Per motius de seguretat, i perquè els jardiners feien molt soroll i posaven en perill la gravació de la conversa, vam acabar fent l’entrevista al terrat del rectorat.

Crida l’atenció, tractant-se d’un personatge tan rellevant com Lluís Companys, que ningú n’hagi fet allò que els historiadors en considereu ‘una biografia’.

Hi ha les aproximacions clàssiques com les de Josep Maria Poblet o la més recent d’Arnau González Vilalta, que utilitza fonts secundàries, a banda de llibres de divulgació que no aporten dades noves. En general és cert que se’n fan radiografies parcials a partir de moments molt concrets de la seua vida. No fa gaire, per exemple, d’Enric Ucelay i el mateix González Vilalta, que van coordinar el llibre Contra Companys (UdV, 2014), en què s’anlitzava el seu paper durant la Guerra Civil i l’animadversió que la seua figura generava, per exemple. Companys és una persona amb una trajectòria complexa i no és fàcil d’analitzar en tota la seua dimensió.

Qui és Lluís Companys a banda del mite del president afusellat?

Companys és una persona que viu intensament els conflictes socials i polítics durant els primers quaranta anys del segle XX a Catalunya. Des dels primers anys com a estudiant universitari fins a la condemna per part del règim franquista. D’alguna manera encarna totes les complexitats de la socieat catalana de la seua època. El que podríem destacar, d’entrada, és que malgrat tots els canvis polítics i socials que viu ell es manté sempre fidel a la mateixa banda de l’escenari: el republicanisme i la defensa dels interessos de les classes populars. Des que funda l’Associació Escolar Republicana (un sindicat estudiantil de l’època) amb gent com Layret i Humbert Torres, fins a la particpació de la Unitat Antifexisita durant la Guerra Civil, Companys treballa sempre per establir ponts entre el republicanisme, l’obrerisme, el catalanisme i els subalterns agraris.

És fill d’una família de propietaris agraris del Tarrós, a l’Urgell. Quin és l’ambient que viu a casa?

Liberal republicà sense gaire solidesa. No tenen el compromís que tenien, per exemple, la família Torres de Lleida (Humbert i els seus fills Màrius i Víctor) o altres nissagues similars. No trenca amb la família, però d’entrada fa el recorregut vital que s’espera d’un fill de casa bona. Entra a la universitat el 1902 i és un primer espai de socialització política dins del republicanisme. Aquí comença a teixir relacions amb gent que serà molt influent en el republicanisme i comença a desplegar el seu perfil de periodista. Aleshores té una ideologia republicana bàsica, de defensa de drets socials, d’incloure les classes populars al sistema polític, de denunciar les desigualtat més acusades.

Si més no acaba la carrera. Iceta, per exemple, l’abandona i es passa a la política professional de molt jove.

L’acaba, però la faceta d’advocat no és la més exitosa de Companys. L’utilitza, sobretot, com a plataforma per fer política. Comença en un bufet del seu tiet per part de pare a Sabadell fent dret administratiu, una etapa curta i poc exitosa. Com a advocat se’l coneix més en el vessant laboralista defensant sindicalistes. És una època que aprofita per per escriure molt al periòdic La Lucha. La faceta de periodista és potser la menys coneguda, però hi inverteix molts esforços. Durant molts anys no deixa de col·laborar en diferens publicacions, sempre de la mateixa òrbita. De fet, anys més tard funda La Terra, el periòdic de la Unió de Rabassaires, que portarà sempre a la capçalera la frase “Fundat per Lluís Companys”.

De totes, la seua faceta més coneguda és la de polític. El 1917 és escollit com a regidor a l’ajuntament de Barcelona.

Pel Partit Republicà Català. Sobretot Layret i Companys pensen que cal unificar tot el món del republicanisme popular catalanista i bastir ponts amb l’obrerisme, que a Catalunya està dominat per la CNT. El partit té un èxit relatiu, però és la idea que ell desenvolupa tota la seua vida i és la idea que el mou en el projecte d’Esquerra, un partit que aconseguix guanyar les eleccions republicanes amb vots provinets d’anarquistes i rabassaires, per exemple. Gestionar aquest patrimoni polític no li va ser fàcil.

La seua principal contradicció deu ser la defensa d’uns interessos de classe que són contraris a les seues arrels familiars.

Potser és la part més entranyable de la seua figura. És realment coherent amb el que defensa. Ell arriba al període republicà amb un patrimoni personal considerable. Qualsevol altre l’hagués gestionat per fer-lo créixer o, si més no, mantindre’l. En acabar la guerra té una caseta a Sants normaleta i la seu del despatx. Posa tot el seu capital a la carrera política. En termes de compromís cívic i social és una inversió exitosa, en termes d’interesos particulars, no ho és en absolut.

Diguem que no és el mateix plantejament que fa Jordi Pujol amb la seua deixa.

Diguem que no.

A vegades sembla inevitable fer comparacions amb el present. La tardor del 2017 i la declaració fallida d’independència amb els Fets d’Octubre del 34.

Aquesta és una temptació tant llaminera com perillosa. Fer paral·lelismes linials generalment és un error perquè les circumstàncies històriques no tenen res a veure. La proclamació de l’estat català dins l’Espanya federal és un context espanyol i europeu molt concret. La CEDA de Gil Robles havia guanyat les eleccions i l’esquerra espanyola temia que dinamités la República per dins. No és una lectura esbojarrada, és el que està fent el feixisme a Itlàlia, Austria, Portugal i Alemanya. El problema és que no sap llegir la correlació de forces i fa un pas que esdevé en fals pequè a la resta de l’estat només els asturians són capaços de plantar cara. Els Fets d’Octubre no s’han de llegir tant en clau catalana sinó republicana.

Els Comuns són els qui tindrien més raons per reivindicar-lo?

Aquest és un tema interessant. Esquerra sempre l’ha tingut com un referent, però els primers a reivindicar-lo són els socialistes catalans perquè les seues idees de reforma social i república federal casa més amb el seu ideari polític. Pujol i la dreta conservadora catalanista sempre hi ha tingut una relació incòmoda. Durant la república i la guerra els sectors més separatistes sempre l’acusen de ser poc catalanista.

Però l’afusellament el converteix en mite i això el fa intocable. Per què ara l’obsessió d’uns per anul·lar la sentència i la reticència dels altres per no fer-ho?

Hi ha raons que van més enllà de la mera reperació moral. Té a veure amb la batalla de la transició. Si l’estat reconegués la responsabilitat i, per tant, una continuitat històrica i jurídica amb la dictadura, això podria obrir les portes a tot un procés de reparació que podria afectar la legalitat de moltes incautacions que es van fer sota l’empara del règim. Es planteja en termes morals però té un rerefons legal.

Per què ningú parla clar?

Perquè som un país que ens agrada jugar a les aparences.