Carla Mercader: “Enyoro la màgia de la infantesa, la vida adulta és massa racional”

Amb uns pocs vídeos musicals fets durant el confinament per a les xarxes, la Carla Mercader s’ha guanyat una bona colla de fans incondicionals. I amb unes poques cançons d’estudi, la Karla amb K, el seu àlter ego, s’ha classificat per al concurs Sona9 d’enguany, segurament el més estrany de tots els celebrats fins ara.

La Karla gairebé acaba de néixer, però la Carla té una bona trajectòria com a actriu, sobretot en el terreny dels musicals i el doblatge.

De moment la vida me la guanyo sobretot com a actriu de doblatge per a cinema i televisió. Encara que és una sortida professional poc coneguda i no té molt renom, jo no diria que ho faig només pels diners. És una feina que m’omple molt i actualment és l’únic que em connecta amb la interpretació. A banda de veure les pel·lícules també em permet viure-les gairebé des dins. 

Ha deixat definitivament el teatre i els musicals?

Amb l’evolució artística et vas acostant al que vols ser i trobant el propi camí. Durant molts anys vaig pensar que volia ser actriu, vaig estudiar a l’Institut del Teatre i estava molt al dia de tot el que es feia, però no vaig acabar de trobar el meu estil, la meua gent o el meu lloc. És molt exigent, hi has d’estar molt disposada. Els càstings em van saturar una mica, aquesta avaluació constant i que algú digui si vals o no vals és molt dur, hi has d’estar molt disposada. A mi em tallava la creativitat, vaig fugir-ne una mica. Tanmateix, tampoc no descarto tornar-hi si algú em fa una proposta que m’estimuli.

En la música se sent més lliure per expressar-se?

De moment sí, tiro pel dret i faig el que em ve de gust en cada moment. Sóc la que talla el bacallà en tots els meus projectes, componc les lletres i les cançons, trio l’escenografia i els vestuaris i munto els vídeos. En el fons faig el mateix que feia a casa quan era petita i em preparava una obra per jugar.

De les lletres es desprèn nostàlgia d’aleshores.

Sí, perquè la veritat és que enyoro la màgia de la infantesa, la vida adulta és massa racional.

Encara que l’artista sembla que hagi sortit de forma visceral.

Feia molt temps que buscava la manera d’expressar-me i no trobava el meu camí. Ni el teatre ni els musicals no m’omplien com pensava que ho farien. La música, de sobte, s’ha convertit en l’únic que em queda per seguir jugant una mica. En el fons em costa fer-me a la idea que la infantesa és un pas obligat i que després desapareix irremeiablement i te n’allunyes per sempre. És un estat pel qual ha de passar tothom, però la majoria de la vida és adulta i ser petita és un tràmit que passa molt ràpid. 

Algun dels vídeos que va gravar durant el confinament eren en anglès, Karla amb K canta en català.

En un moment determinat vaig plantejar-me en quin idioma volia cantar i encara que cantar en anglès podem dir que se’m dóna bé, una cosa és l’emissió del so i una altra el missatge. Realment no tinc fluïdesa en anglès per explicar tot el que sento. Si fer-ho en català ja és molt complicat, imagina’t en una altra llengua.

Per situar-la la premsa especialitzada parla d’Antònia Font, Cristal Fighters o El Petit de Cal Eril.

Són alguns dels meus referents, m’encanta la seua música i trobo meravellosa la seua quotidianitat poètica, en les petites coses del dia a dia. La màgia no està en els objectes sinó en la manera de mirar-los.