Imma Monsó: “Amb la novel·la 'Germanes' m'he reconciliat amb les festes de Nadal”

A finals de novembre, la Rita es retreu, any rere any, haver acceptat d’organitzar el sopar de Nadal de la família. Mentre la majoria de la gent es marca propòsits ambiciosos per a l’any nou, ella s’ha de conformar amb aquest intent de negativa que sempre es va ajornant. Però cada cop fracassa, i el que va començar com una excepció ha esdevingut costum, i el costum, tradició inamovible. Aquest és l’embolcall de la nova novel·la de la lleidatana Imma Monsó, Germanes (Univers, amb il·lustracions d’Ignasi Font), en què mostra la seva relació d’amor-odi amb el Nadal.

Amb aquesta història, s’ha volgut ‘revenjar’ del Nadal?

La veritat és que tinc un sentiment contradictori amb les festes de Nadal, una situació entre divertida i terrorífica a la vegada. Per un costat, hi ha els bons records d’infantesa, d’aquella època de festes, tradicions, regals..., però per un altre costat, quan ja ets adult, de mica en mica es van acumulant pèrdues familiars i altres inconvenients, els hàbits consumistes, els viatges i trobades familiars que de vegades no venen de gust. Però amb Germanes no em revenjo sinó que crec que em reconcilio amb el Nadal. Els que he viscut reconec que sempre m’han fet mandra però en el fons els he gaudit molt, tret dels darrers anys a Lleida, amb la meva mare malalta.

La novel·la explica la història d’una dona farta d’haver d’organitzar el sopar de Nadal familiar.

Sí, el problema de la protagonista, la Rita, és la seva al·lèrgia a organitzar el sopar i a tota la moguda que suposa el Nadal, amb les trucades i les ‘negociacions’ amb tota la família ja des del mes de novembre per a la trobada anual a una casa que tenen a la Val d’Aran. Allí s’hi apleguen des de fa més de 30 anys la Rita, la Germana, el Cunyat, els nens i la Palmira per celebrar aquest ‘tràmit’ festiu. I allí són testimonis del darrer intent de la Rita per acabar per sempre amb aquesta celebració.

En aquesta història hi podem trobar moltes referències personals de l’Imma Monsó?

Bé, sempre en totes les obres s’hi poden reflectir alguns apunts autobiogràfics meus. Germanes és un text que està farcit de personatges i de perfils psicològics diversos, intensos i concentrats. S’assembla una mica a una obra de teatre, amb molts diàlegs. És una història que comença d’una forma àcida, amb tota la mandra que li fa a la protagonista això del viatge a la casa familiar, l’organització del sopar nadalenc, el fet d’haver de cuinar... I és que cada any acaba acceptant el paper d’amfitriona. Però el text al final acaba d’una manera alegre, potser fins i tot de forma inesperada. També hi ha una desaparició, un fet una mica sobrenatural. A mí em va passar això una vegada i em va provocar molta perplexitat!

Dona per a molt reflexionar sobre la vida familiar?

Sí, em sento molt còmoda escrivint al voltant dels mons familiars. Aquí la trama gira al voltant de dos germanes, però també de tota la família en el seu conjunt. Això em permet desenvolupar les relacions que hi ha entre elles dos i també entre pares i fills. I aquesta època de Nadal també és molt bona per reflexionar sobre les coses que tenim i les que ens falten, sobre els estimats que ja no hi són, sobre el ritme de vida que portem..., temps de nostàlgia, d’emocions i de sentiments.

Temps de mirar enrere quan un es va fent gran.

I tant! Quan passes dels cinquanta comences a tenir una relació diferent amb el passat. El fet d’envellir et va dotant d’eines emocionals per afrontar-ho i et trobes amb coses i situacions que abans et preocupaven i que ara, en canvi, ja no t’importen tant.

Amb Germanes enceta una col·lecció de llibres de caire nadalenc. Com va sorgir la idea?

De fet, aquesta història ve a ser com un encàrrec editorial. Jo ja fa temps que estic treballant en una novel·la, però un bon dia l’editora del segell Universal em va comentar que volien posar en marxa una col·lecció ‘nadalenca’ per publicar només un títol a l’any. Em va fer gràcia aquesta mena de ‘conte de Nadal’, com aquelles pel·lícules tradicionals de Hollywood. Per això, la tardor de l’any passat vaig aparcar la meva novel·la i em vaig posar a escriure aquest relat llarg.

O sigui, quan va arribar l’estat d’alarma i el confinament el mes de març ja ho tenia enllestit?

Sí, sí, vaig donar el text a impremta a finals de febrer. És increïble, ningú es podia imaginar el que passaria al cap de molts pocs dies amb aquesta pandèmia. Però és curiós que a la novel·la, el personatge del Cunyat, sempre força insuportable, ja intueix una situació com l’actual, per això anuncia en aquest sopar de Nadal un sorprenent propòsit per a l’any que ve, una mena de canvi de vida. Però, esclar, mai vaig pensar quan ho vaig escriure en una frenada brusca de la vida com la que patim ara.

De fet, dins del món cultural, els escriptors encara han estat dels menys afectats pel tancament i restriccions.

Sí, sí, és terrible tot això que ha passat i el que està passant, sobretot en el món de l’espectacle: cinemes, teatres, concerts, festivals... Tant a nivell econòmic com personal ha afectat molt. Tinc amics que són molt ‘sociables’, que sempre els ha encantat trobar-se, sortir junts, anar a llocs o assistir a actes amb gent, i m’ha cridat l’atenció com s’han adaptat psicològicament a aquesta nova situació on tothom ha de fer una vida més ‘individualitzada’.

Ens canviarà la forma de viure.

La veritat és que en aquests darrers mesos han passat coses a la nostra vida que ens haurien de fer reflexionar. Potser hauríem de veure que la nostra vida actual és una bogeria notable, el ritme frenètic de la feina, els viatges... Moltes coses haurien de canviar, però sempre aprenem tan poc del que passa que no sé ben bé què farem. Sembla la fi del món per etapes!