Núria Esponellà: “Els ibers estaven per descobrir, literàriament”

Una arqueòloga que passa per un moment personal difícil, la Mínia, es troba amb les restes d’una dona de l’època ibèrica que va viure fa 2.300 anys. Li posa nom, Ekinar. I entre les dues s’estableix una mena de connexió a través del temps, amb un dolor compartit: el de la pèrdua dels fills respectius. És la trama amb què Núria Esponellà (Celrà, 1959) construeix la seva darrera novel·la, Ànima de tramuntana (Columna), guanyadora del darrer Premi Prudenci Bertrana.

Quan comença a escriure la novel·la, té clar que el seu propòsit és escriure sobre aquest tema?

Aquesta novel·la ha madurat durant quatre anys. Jo volia parlar de la terra, perquè aquesta és la meva quarta novel·la sobre elements de la naturalesa, entesos com a símbols. Vaig començar amb l’aire, amb Rere els murs, després l’aigua amb Una dona d’aigua, el foc a La filla de la neu, i en aquesta volia parlar de la terra. De la connexió que hi tenim. I al mateix temps, em portava a parlar dels ancestres.

I de la maternitat, que uneix les protagonistes, encara que separades per més de dos mil anys?

La terra és fecunda, té aquesta característica de feminitat, de fertilitzar. Crec que tot és un fil conductor. I a partir d’aquesta idea va sorgir una dona que s’ha d’enfrontar a una pèrdua que l’afecta molt.

És la Mínia, l’arqueòloga, que perd una criatura abans de néixer. Del dol perinatal se’n parla molt poc.

És un tema tabú encara. O ho era. Estic contenta que estigui deixant de ser-ho. Jo mateixa he passat pel dol de malalties de fills, que s’hi aproximaria. La mort d’una criatura que no ha acabat de néixer passava desapercebuda fins i tot per a la mateixa família. No tenien un espai ni eren reconegudes, i hi ha una necessitat per part sobretot de les mares de donar espai a aquests infants que podien haver estat. Són fills igualment. Però aquest és un tabú dins del gran tabú en què hem convertit la mort en la nostra societat. Estem veient ara mateix, en la pandèmia, com hi ha gent que se n’ha anat sola. Ens hem escindit de la idea que la mort i la vida van de bracet i són part del cicle de l’existència. La mort pot ser un moment de gran tendresa, de gran obertura, de mostrar l’estimació que ens tenim i que no ens diem. Hem perdut els referents espirituals que podien donar-li una explicació a la mort i no els hem substituït per res.

Dins del món iber, que ens explica a través del personatge de l’Ekinar, aquesta connexió profunda amb la natura existia?

Dels ibers hi ha moltes coses que encara no se saben. El panteó ibèric és molt complet. Sabem que hi havia influències fortes dels grecs, sobretot en el cas dels indicets, que és dels que jo parlo. Estan documentats, per exemple, els rituals amb noies com el que jo imagino. Anaven a coves, llocs sagrats on hi havia proximitat d’aigua, i hi feien rituals de pas a l’edat adulta i de fertilitat... Aquesta connexió és la que nosaltres hem perdut. La protagonista del present, la Mínia, se n’adona, intueix que aquestes dones del passat tenien més eines que ella per gestionar un dol. De fet, estaven més preparats per a la mort, perquè morien molt més joves.

Al principi del relat, la veiem perduda en el seu dolor...

L’ajuda una amiga que sí que ha fet un procés de maduració. És clar que ara hi ha terapeutes que et poden ajudar, però la integració d’aquests rituals de la mort a nivell social i d’acompanyament, com dèiem, s’ha perdut. La Mínia és una persona intel·ligent, que té èxit professional i se’n surt com a arqueòloga freelance, però que queda segrestada per les seves pròpies emocions. D’això també en volia parlar: la gestió de les emocions és un dels grans temes pendents de la humanitat. És el que més ens trasbalsa, als humans. En aquest cas, el fet de deixar anar, de fer la catarsi de la pèrdua. I la Mínia farà aquesta catarsi escrivint la història de l’Ekinar.

Des del principi, tenia la idea de traçar en paral·lel les històries d’una catalana d’avui i una ibera del segle III aC?

Va ser complex. Volia parlar d’una dona del present que expliqués el passat. De seguida, però, va aparèixer la idea de la mort, de diferents maneres de gestionar el dol. D’aquí surt la idea que la dona del passat hagués viscut una experiència similar i a través d’ella la protagonista fes procés interior.

Què li ha estat més senzill, parlar del segle III aC o del moment d’ara, des d’aquest punt de vista?

La part del passat m’ha estat més fàcil. La vaig tenir clara de seguida. En canvi, per al present m’ha costat molt més trobar aquests entravessaments, i com la Mínia anava gestionant la seva vivència a través de l’altra dona. Estan molt imbricades, ella fa contínues hipòtesis sobre el que podia haver passat a l’Ekinar... Pensi que aquesta novel·la m’ha costat cinc redaccions. Fins a la tercera versió, per exemple, no va sortir el quadern de notes de la Mínia que els lectors trobaran al final.

Un bon recurs narratiu. Aquí s’explica ella mateixa, en primera persona.

Era una bona manera de fer sortir l’ànima de la Mínia. Incorporar-hi la seva pròpia veu.

Abans ho deia: de la cultura dels ibers en què vostè se submergeix, en sabem poc?

Estan per descobrir, literàriament. El que em diuen alguns lectors és que pensaven que eren més salvatges. Volia trencar aquest tòpic, que no sé com s’ha creat. Potser precisament perquè ningú no n’ha parlat des de la literatura. I el coneixement dels ibers ha quedat reduït als arqueòlegs i historiadors, que saben realment com era la cultura ibera. Parlem ja des del segle VI aC, quan comença el període ibèric, fins a la conquesta romana. Estan en contacte amb tots els pobles de la Mediterrània que venen aquí, tenen una organització politicoterritorial, tenen un urbanisme que veiem en les ciutats iberes, com la que s’ha anat descobrint ara a Tivissa, importantíssima... Els pobles ibers tenien un comerç potent d’intercanvi, sobretot de cereals. I una estructura social jeràrquica complexa. Aquesta idea que els romans ho han creat gairebé tot és mentida.

Per a vostè també va ser un descobriment?

Jo no sabia en quin camp d’esbarzers em posava! El que em va estranyar molt, des del principi, és que no hi hagués pràcticament res escrit en literatura sobre els ibers. En castellà hi ha molt poca cosa, i en català, pràcticament res. D’alguna manera, són els meus avantpassats, els indicets, aquests ibers del nord. Eren per tot l’Empordà fins a Banyoles, i des dels Pirineus fins a la Tordera.

‘Ànima de tramuntana’ se situa ja al final d’aquest període. Els romans ja hi treuen en nas...

Som en el pas del vell món al nou, el de l’Imperi Romà. Jo havia de tancar el període iber, cosa que m’ha costat força, perquè no ho podia datar exactament. Potser després de la batalla d’Empúries, quan Cató comença la conquesta de la Península, que li va costar molt. Bona part dels poblats ibèrics es van abandonar, potser perquè els van obligar a marxar. La ciutat ibèrica d’Ullastret, però, no se sap en quin moment es va deixar. Tenia moltes llacunes d’aquest tipus, que no podia omplir amb rotunditat. I l’arqueòloga, la Mínia, va fent aquest mateix joc que jo faig ara, hipòtesis. I ho tanco així. L’Ekinar marxa de la seva ciutat –i no dic res més– però vaig tenir la necessitat de tancar la història per al lector, que potser es preguntaria quan s’acaba aquest període, què passa després... Per això vaig escriure un altre capítol final en què ens traslladem en el temps i parlo de Cató.

Ha trepitjat el país buscant els ibers, es veu quan parla dels camins pels quals transitaven...

Tots els camins de què parlo els he fet. Fins i tot al Matarranya. I com que al camí de Sant Jaume sempre trobes algú que fa el mateix camí que tu, per estrany que pugui semblar. Escriure és sempre un viatge iniciàtic. Posar noms ibers, per exemple, també ha estat difícil, gairebé impossible!

Els bons arqueòlegs, haurien de tenir també la imaginació dels escriptors per formular hipòtesis?

Un punt d’intuïció. He parlat amb molts arqueòlegs, he fet moltes entrevistes. Va ser una dona arqueòloga, la que em va ajudar molt en aquest sentit. Tenia un perfil molt científic: a l’hora d’excavar s’ha de ser molt curós, no saltar-se cap pas. Però a través de la intuïció és quan es formulen hipòtesis que comprovaran després si són certes o no. M’explicava intuïcions que ha tingut en el treball de camp, i que en l’excavació s’han comprovat. Hi ha un punt de detectivisme, en la seva feina. Pot semblar romàntic, però és molt científic. Einstein també va intuir moltes de les seves teories, no? A vegades la desestimem, la intuïció, però és una intel·ligència.