Emília Rovira Alegre: “El meu somni és fer música que d'aquí a vint anys no soni antiquada, sinó clàssica”

El dia que parlem la nevada que ens havia deixat la Filomena a mitjans de gener ja era un record que s’havia fos i tornàvem a la dinàmica previsible de les boires matineres i l’esperança de veure el sol a mig matí. L’Emília Rovira Alegre fa sis anys que viu a Oslo, Noruega, un país que els mesos d’hivern viu literalment colgat de neu.

Quin temps fa per aquelles latituds?

Ara mateix neva molt fort, encara que els noruecs diuen que el problema no és el mal temps sinó anar mal abrigat.

I per a la falta de sol quin remei tenen?

Això és el que més em costa. Fins i tot a mi, que venint de Lleida podia pensar que estava acostumada a la boira. El problema aquí [a Noruega] és que el cap de setmana no pots agafar el cotxe i escapar-te a veure el sol. La solució? Càpsules d’Omega3 enriquides amb vitamina D, la versió moderna del vell oli de fetge de bacallà. Al començament me’n reia fins que vaig veure que la falta de sol és realment un problema i que van bé.

Estaria molt bé que tots els problemes es poguessin resoldre amb una pastilla. Al disc en tracta alguns que, malauradament, semblen endèmics.

Si més no són molt presents a la nostra societat, però no podem normalitzar-los com si fossin impossibles d’erradicar. Penso en la violència masclista, la gent que mor al Mediterrani mirant d’arribar a Europa o la situació dels presos polítics, de tots. Em preocupa moltíssim la llibertat d’expressio? i de periodisme. No pot ser que tanquin gent a la presó per dir la veritat, com va passar amb Julian Assange, per exemple.

Les cançons d’amor són musicalment molt dolces, però les de ràbia també. Assenyalar els problemes socials a través d’unes melodies d’aparença delicades ens recorda que l’esperit de nova cançó no ha mort mai.

La veritat és que en aquest disc em sento prou identificada amb la idea de cantautora: fer-ho tot des de zero, controlar tot el procés de composició i de gravació. Jo estic molt influenciada pels grans cantautors com Cohen, Joni Mitchell, Joan Baez, Georges Moustaki...

El disc té algunes cançons, com El presoner, amb unes tonalitats molt mediterrànies. A Noruega deuen sonar molt exòtiques.

La veritat és que de moment la carrera la projecto més a Catalunya que no pas a Oslo, on m’he centrat més en l’escola de música. Tot ho he fet com si visqués a Lleida i, de fet, tots els bolos els estem plantejant a Catalunya amb músics del país. Però és cert, quan he fet un concert aquí la gent s’enamora sobretot dels temes que sonen molt mediterranis o aflamencats.

Escriure també se li dona bé; el 2015 va guanyar el XLIX Premi Joan Teixidor de Poesia Ciutat d’Olot, que va publicar Viena amb el nom d’Oslo, però fins ara sempre s’havia resistit a musicar la seua pròpia lletra

I no totes les lletres són de collita pròpia! Al disc també hi ha poemes del meu pare [Pere Rovira]. Durant molts anys he posat música a poetes consagrats. Això ha estat meravellós i, alhora, també m’ha condicionat, em feia por que les meues lletres no estiguessin a l’alçada.

Si més no el procés és diferent, suposo. Tant musicar poemes aliens com escriure poemes per ser musicats.

Totalment. Les lletres d’una cançó tenen estructures diferents i tendeixen a ser més senzilles que els poemes. Tenen tornada, per exemple, has de pensar en aquelles estrofes que repetiràs; i també solen ser més directes, menys críptiques o metafòriques que els poemes. Això no vol dir que siguin més superficials, sinó que s’han de construir d’una altra manera. En el procés creatiu vaig treballant la música i la lletra al mateix temps, avançant en paral·lel. És un procés molt maco.

Quina idea s’amaga darrere el projecte d’Amor i ràbia?

Que la vida és meravellosa i contradictòria. Podem estar vivint un moment personal molt dolç, ple d’amor i alegria, i alhora mirar al nostre voltant i adonar-nos que el món va de mal en pitjor. Aleshores necessites expressar amor i també canalitzar la ràbia.

Per què ara?

Senzillament era el moment. Mai no he volgut publicar llibres o música només per fer-ho. Tot ha fluït i he sentit que havia de ser ara.

Alguna vegada li han demanat que defineixi el disc amb una sola paraula i ha dit ‘intemporal’.

Pot sonar pedant, però la idea és que no pretenc formar part de cap corrent o moda, no l’he fet per vendre o per agradar, sinó perquè volia, perquè he sentit que ho necessitava. No vull sonar actual, sinó clàssica. El meu somni és fer música que d’aquí a vint anys no soni antiquada. Les modes ens deshumanitzen, ens fan seguir a tots un camí marcat i no ens permeten ser realment autèntics.

Envellir bé és el gran repte de qualsevol peça d’art.

I no és fàcil. L’altre dia vaig veure Matrix i vaig pensar que havia envellit molt malament. En canvi quan la van estrenar va causar molta sensació. Ara a les sèries i pel·lícules inclouen els missatges de Whastapp entre els personatges. Queda molt actual, però haurem de veure què passa amb aquest recurs d’aquí a un temps, potser ens comuniquem d’una altra manera i això queda antiquat. En canvi, un tros de paper i un bolígraf sempre serà una idea clàssica que aguanta el pas del temps.

Per al 2040 encara en falta molt, de temps. Què passarà amb el disc a curt termini?

La pandèmia ho trastoca tot. De moment, l’hem penjat a les xarxes i està tenint una bona rebuda, però a mi m’agrada el directe. Havíem de presentar-lo a Lleida aquest febrer i ho hem ajornat per al 19 de juny. Tenim moltes ganes de fer aquest concert! Serà molt especial.