Joana Cebolla: “Canto de manera senzilla perquè sempre he cregut que menys és més”

La jove trombonista i cantant lleidatana Joana Cebolla és una rara avis del gènere. Better Go, el seu àlbum de debut, ha sorprès tothom per la seva heterodòxia i frescor.

D’on surt musicalment la Joana Cebolla?

Vaig néixer en una família en què la música forma part del dia a dia. Des de ben petita vaig començar a estudiar cant a l’Escola de Música de l’Orfeó Lleidatà, iniciant-me, també, en l’aprenentatge del trombó. Estudis que, més endavant, completaria al Conservatori de Lleida. Després d’acabar els estudis clàssics, em vaig començar a interessar per la música negra, sobretot pel jazz, el swing, el rhythm & blues… És aleshores quan vaig trobar-me amb l’Ignasi Gonzàlez, responsable de Músics, l’escola on vaig rebre classes de Viktorija Pilatovic, Wifred Terrades i el mateix Ignasi Gonzàlez.

Per què el trombó, un instrument tan poc usual entre les dones?

Un dia em va caure a les mans el trombó d’un conegut de la família, me’l va deixar tocar i va haver-hi un amor a primera vista. No havia vist mai un trombó de tan a prop i va despertar en mi un interès inexistent fins llavors. Anys més tard, investigant la música negra, figures i grans músics com Melba Liston, Nina Simone o Rhoda Scott, m’han fet veure que les dones no només poden ser cantants o vocalistes a les orquestres, sinó grans líders que sovint han passat desapercebudes entre tanta masculinitat.

La dualitat veu femenina/trombó és estranya de per si, i més encara en un ambient com el del jazz…

La veritat és que la combinació veu i instrumentista és una cosa que s’ha vist sovint en figures femenines al llarg dels anys, sobretot pianistes cantants. Però figures com les sorgides de la nova fornada de joves talents nacionals com Andrea Motis, Eva Fernández o la també trombonista Rita Payés porten temps demostrant un altíssim nivell en rols similars combinant la veu amb un instrument de vent.

Acaba d’enregistrar el seu primer àlbum amb Quadrant Records, segell de prestigi internacional, i envoltada de músics molt reconeguts.

Tinc molta sort de poder comptar amb la confiança de Quadrant Records, que m’ha ofert aquesta fantàstica oportunitat, i amb la d’Ignasi Gonzàlez (contrabaix), Roger Gutiérrez (bateria), Jul Frayssinet (guitarra), Xavi Monge (orgue i piano elèctric) i Pau Gairí (saxo baríton), que m’acompayen en el projecte i ho fan, alhora, tant fàcil com bonic.

Quin pes han tingut en Josep Ramon Jové, com a productor executiu, i Ignasi Gonzàlez, com a productor artístic?

Bé, en Josep Ramon és qui n’ha dirigit la part organitzativa del projecte i qui va confiar en mi, llençant-me la proposta de poder dur a terme aquest primer disc. L’Ignasi ha estat, des del primer moment i musicalment parlant, el meu company de viatge en aquesta gran aventura personal. D’ell és de qui estic aprenent més.

Des de l’estètica a la sonoritat, passant per la interpretació, tant vocal com instrumental, el seu disc desprèn una frescor poc habitual en el gènere…

Si una cosa tenia clara des del principi és que no volia que l’àlbum sonés “tradicional”. Tot i que no perdo els orígens de vista, he volgut donar-hi una nova perspectiva per acostar aquest estil jazzístic a tots els públics.

Criden l’atenció la seva veu i forma de cantar, aparentment naïfs, que també s’allunyen del que estem acostumats a sentir a hores d’ara…

Sempre he estat partidària del “menys és més”, deu ser per això que es reflecteix en la meva manera de cantar de forma senzilla i allunyada dels melismes habituals en el gènere.

El repertori ha estat cosa seva o la decisió ha estat mancomunada amb l’equip artístic de producció?

Els temes han sortit d’una llarga llista en la qual l’Ignasi i jo vam abocar un munt d’idees que vam anar refinant i filtrant fins a la tria definitiva. Vam provar moltes coses i vam triar les que ens van fer sentir més còmodes i encaixaven millor amb el que buscàvem.

Citi alguns artistes i bandes de totes les èpoques que li agradin o l’hagin influenciat.

Buff… Moltes coses. Aquí van sols uns quants noms de diferents estils que m’entusiasmen, entre ells, esclaro, diversos trombonistes: Jay Jay Johnson, Aubrey Logan, Trombon Shorty, Gramophone All Stars, The Uppertones, Brad Meldhau, Maceo Parker, Ben L’Oncle Soul, Rubén Blades, Vinícius de Moraes, Jason Mraz, Jorge Drexler, Jack Johnson, Jacob Collier, Kings of Convenience… Últimament m’ha donat pel funk i escolto molt Vulfpeck.

Trigarem molt a poder sentir quelcom compost per vostè mateixa?

Doncs no m’ho havia plantejat per fer-ho properament, però sí que tinc ganes de fer alguna cosa pròpia. Ara mateix no em veig encara amb tota la formació suficient per compondre i crec que necessito absorbir més vivències i aprenentatge musicals.

El disc ja està a l’abast del públic a l’espera del concert de presentació el proper 14 de febrer al Cafè de l’Escorxador en el marc del Festival Jazz Tardor. Com prepara aquesta data tan important i la gira per Espanya, que s’està coent?

Estem preparant aquesta data i les properes amb tota la il·lusió del món i amb moltes ganes de poder mostrar la feina feta durant aquests dos últims anys. Creuarem els dits perque la situació actual deguda a la pandèmia comenci a desencallar-se i pugui omplir l’agenda d’aquest proper any amb més dates, alhora que segueixo treballant en nous temes per incorporar al meu repertori i altres projectes…