Isaiah Kelly Ogbebor: “Vaig arribar a Lleida amb 13 anys sense saber català ni castellà. Va ser molt dur”

Després de conversar per videoconferència, ens citem a la factoria creativa Marbi per fer la sessió de fotos.

Com porta la fama?

Els primers dies costa assimilar i digerir les reaccions de la gent, però ara ja s’ha calmat tot una mica. En segons quins ambients potser sí que estava acostumat que algú em reconegués perquè soc el cantant dels Koers, però la televisió és un altre nivell i això que et pari la gent pel carrer o t’esperi a la porta d’un estudi és nou. Vaig anar a 'La Voz' pensant en mi i a vegades semblava que hi hagués anat en representació de tota una ciutat.

Per què ‘La Voz’ i per què ara?

Sempre m’havia agradat el programa, em comparava amb els concursants i pensava que potser hi podria anar jo. Quan vam formar Koers se’m van anar passant les ganes, fins que fa tres anys la productora es va posar en contacte amb mi per si volia presentar-me al càsting. Ho vaig valorar, hi vaig anar i a l’hora de la veritat vaig dir que no. Koers estava creixent, no volia barrejar els projectes ni renunciar a la banda. Aquest cop m’ho van proposar de nou i ho vaig mirar amb uns altres ulls; Koers està més consolidat, i jo em podia permetre el luxe d’arriscar. Penso que vaig encertar en la decisió, han encaixat totes les peces.

Fa tres anys ‘La Voz’ hauria matat Koers i ara els pot reforçar?

Exacte. Koers és un projecte prou sòlid per sobreviure al marge de la meua aventura personal. Mentalment estic preparat per tirar endavant els dos projectes.

Quan diu que sí, què passa?

Abans de sortir a la tele passes dos càstings. Quan et proposen entrar saps que no hi ha volta enrere.

Va estrenar-se amb Roxanne dels Police, una cançó que ja era un clàssic quan vostè va néixer.

És que mentalment soc d’una altra època i no em veia cantant una altra cançó. Quan decideixes entrar al programa tries vint cançons i les comentes amb la productora. Ells també van decidint les més idònies en cada moment. Però la veritat és que tenia molt clar que volia començar amb aquesta, no em veia cantant una altra cançó. Penso en Roxanne i se’m posa la pell de gallina.

Va estar a punt de ser eliminat i finalment va guanyar.

Va ser una bogeria i al mateix temps tot va anar rodat. A la televisió tot va molt de pressa i no tens temps d’assimilar res del tot. És tot tan intens i efímer que té un punt de caòtic, i com a concursant el millor és que t’ajuda a preparar-te per a la vida real.

Al llarg del programa també es va descobrint la persona darrere del personatge.

El que es veu és bastant el que hi ha: sóc sensible, fort, humil, generós, tranquil i passional. El meu do més gran és fer que la gent que m’envolta se senti bé. Vaig estar mirant els programes des del sofà, perquè aquest any, malauradament, no ha estat en directe, i m’he sentit més orgullós de la meua persona, de com m’he mostrat i comportat, que no pas de les actuacions en si.

Quants dies van passar entre la gravació final i l’emissió?

Dos setmanes, però com és lògic no ho podia dir.

On va aprendre a cantar?

A l’església evangelista. Al llarg de la meua vida, tant a Nigèria com aquí he passat per diverses esglésies i ara mateix vaig a una de Lleida que es diu Blessed House.

Hi va sovint, doncs?

Cada diumenge, des de sempre.

Si el dissabte a la nit ha tingut concert de Koers, també?

Afònic, però hi vaig

Beu?

No.

Millor, així s’estalvia la ressaca.

Només arrossego ressaca emocional. A vegades els amics em fan enveja quan estan amb les seues birres i jo bec llimonada, però ho he intentat i ràpidament veig que no és lo meu. No té res a veure amb la religió, senzillament no m’agrada.

Què implica anar a missa?

Per als nigerians, la religió ens recorda d’on venim i molts cops no és tant el fet religiós com el comunitari. És de les poques coses que ens connecten amb la nostra terra i els vincles són molt importants. Jo em veig tota la vida anant a missa mentre aquesta sigui com la conec. La nostra església és molt humil i és una església per a la gent que la viu cada dia. No és una estructura ni un edifici, és un lloc molt humil però és igual. Nosaltres hi anem a cantar, purificar-nos, despreocupar-nos dels problemes i a resar.

La seua família és de Nigèria. Quan van venir a Catalunya?

El 2005 vam arribar a Lleida, jo tenia 13 anys. El pare ja vivia aquí i aleshores vam venir la resta de la família.

Quins records té de la seua infantesa?

Una mescla de moltes coses. La meua infantesa va ser daurada. Sóc qui sóc pels meus orígens i per haver crescut a Nigèria i després a Lleida. Ara sento una mica de nostàlgia perquè m’agradaria tornar a tenir 9 o 10 anys. Vivíem en un barri molt gran de Benin City i el carrer era el nostre terreny de joc. Vivia amb la mare i els germans. Cada dia parlàvem amb el pare, però no tinc records de viure amb ell perquè va marxar quan jo era molt petit. Venia cada any, això sí, però ell era a Europa i nosaltres a Nigèria.

Què feia la seua mare?

Tenia un quiosc davant de casa i jo de petit ja me n’encarregava perquè també tenia una botiga de cosmètics al centre de la ciutat. La meua mare passava moltes hores fora de casa i això també m’ha fet més autònom i responsable. D’aquella època en conservo la capacitat per fer càlculs mentals ràpids, de quan havia de tornar el canvi a la gent. La meua mare era una crac. De petit em pensava que érem rics perquè estava convençut que teníem de tot. No era així, però tampoc érem pobres, senzillament la mare feia que ens sentíssim afortunats i feliços.

Què ha heretat dels pares?

De la mare el vessant extrovertit, la frescor i l’amabilitat. Del pare, la calma, la paciència, la bondat i la capacitat de reflexionar les coses.

Què sabia de Catalunya quan va venir a Lleida?

No sabia ni que existia. Va ser una batalla molt intensa, de sobte havia d’aprendre dos llengües noves. Tenia 13 anys i anava perdudíssim amb l’ambient, la ciutat, el menjar, l’institut Ronda... El canvi va ser bestial, gens fàcil. Suposo que forma part de la meua personalitat, vaig aprendre que si no m’espavilava la situació se’m menjaria. Ho recordo ara i ric, però aleshores va ser un dels pitjors moments de la meua vida.

Ara tot apunta que està passant un bon moment. Quin és el següent pas de Kelly?

En el fons depèn de la meua capacitat creativa i de mi, de les ganes que tingui de treballar i dels molts factors que poden influir en una carrera. Guanyar 'La Voz' m’ha obert les portes a fer un llançament amb Universal i és la meua responsabilitat aprofitar-ho. Kelly comença una carrera en solitari.

Allunyat del reggae?

Hem de ser una mica coherents i llestos, no vull mesclar Koers i Kelly perquè són coses diferents per a públics diferents. Vull la llibertat de fer el que vulgui amb cadascun dels projectes. La veritat és que em puc adaptar molt i la idea és també temptejar el públic. Fer un tema i veure si funciona.

De fet, a 'La Voz', ja va demostrar que era un concursant molt versàtil pel que fa als estils.

Penso que això també ho van valorar: cantar en anglès i castellà i defensar-me en diferents registres. Això i la personalitat.

Cap a quins estils apunta?

En puc tocar molts, però si em segueixes pots veure que tinc una mica de soul, de pop o de funk.