Pep Oriol: “Difícilment es podrà tornar a fer la Passió Medieval de Cervera”

Assegurar la diversió a l’hora de plantejar-se un projecte és sempre un repte. Per al Pep Oriol, director de teatre, actor, realitzador, guionista i professor de la Universitat de Lleida s’ha convertit en una premissa per desenvolupar qualsevol projecte especialment en el món audiovisual, per més senzill que sigui. Ara, juntament amb un grup de professionals de Lleida, està preparant una websèrie, basada en un guió que va ser un Treball de Final de Grau. A banda, ha muntat una sala al centre Magical de decorats virtuals.

Pep Oriol és una mena d’ànima inquieta que quan encara no ha acabat un projecte ja en té un altre al cap. Ara prepara una websèrie, Mònica, el guió de la qual va ser el Treball de Final de Grau del jove Lluís Hernández i compta amb la col·laboració de la productora Ceci Artigues; l’escenògrafa Alba Cuñé i la productora Kionalia, a més dels serveis audiovisuals del Parc Científic.

De què va ‘Mònica’?

El projecte va d’una noia jove, de tota la problemàtica que l’envolta, que es barreja amb el món del rap. És una història on bàsicament es trenca la quarta paret. Perquè ens entenguem: la Mònica es barreja amb la gent que grava la seva pròpia història. El projecte ens va interessar perquè és un treball d’un alumne de la UdL de fa un parell d’anys i ens els vam apropiar o apadrinar, més aviat, per convertir-lo ara en aquesta primera producció. De fet, tot plegat ho tenim bastant avançat. Només ens falta l’actriu principal, però la qüestió està ja molt encaminada

Gravareu tota la sèrie?

En principi, la idea és fer un pilot, un bon pilot i després la feina serà convèncer una productora per tal que bellugui tota la sèrie, sempre que entenguin que tota la gent que hi ha darrere del projecte és d’aquí. És a dir, no desfarem l’equip que hem creat a Lleida perquè una productora digui que s’ha de fer a Barcelona o que s’ha de canviar el personal tècnic, etc. Nosaltres volem portar la iniciativa.

La direcció l’assumeix vostè?

Sí, en un principi el meu compromís és dirigir el pilot, després... No sóc pare de les meves criatures, una vegada ho he fet ja no m’interessa gens [rialles]. És a dir, un cop he estrenat ja no m’interessa tornar-la a veure, seguir-ho tot per on va, etc.

Entre les darreres grans produccions que vostè va dirigir hi ha la Passió Medieval de Cervera. Es farà enguany?

No, no es farà. La Passió Medieval difícilment es tornarà a fer. Serà molt complicat tornar-la a fer. Primer perquè s’ha trencat el ritme; moure cent persones cada any si no es comprometen és molt difícil després de tornar-les a reunir. Hem de tenir present que el primer any i el segon es va tenir un repartiment fantàstic, les coses no acostumen anar a millor sinó a pitjor. En tot cas, la pandèmia, l’any passat i aquest, se l’ha carregat i tot plegat serà molt difícil el que es pugui tornar a fer.

Té projectes en teatre?

Ara tinc una obra de teatre, Els jugadors, de Pau Miró, que fa dos anys que assagem. Està a punt de caramel, però és impossible estrenar amb la pandèmia. Els jugadors és una obra en petit format que es desenvolupa amb cinquanta persones al voltant. És una història molt intimista.

Vostè ho aprofita tot, diuen que és un manetes de la tecnologia. Va muntar una segona sala de so al Magical amb restes de la sala Dolby i ara ha muntat una sala de decorats virtuals amb inversió mínima.

El que pretenem amb la nova sala de decorats virtuals és reduir costos a institucions i empreses a l’hora que vulguin engegar o posar en marxa webs, comunicació institucional, etc. L’objectiu és facilitar una eina a través de decorats en tecnologia 3D que redueixi costos i que es pugui fer una campanya o una comunicació d’una manera digna.