Pigmy: “La idea de la professionalització artística encara no la porto gaire bé”

El Mud és un dels festivals que, pel seu format, potser resisteixen millor la pandèmia.

Jo em dedico a la gestió cultural al centre Cívic La Capsa del Prat del Llobregat i m’adono que la pandèmia ha fet esclatar una bombolla que potser era desproporcionada. La lògica dels festivals de masses era cada vegada més exagerada. Si la crisi no ens liquida definitivament, potser podem recuperar un model de música en directe que torna a realçar les sales d’aforaments mitjans i petits.

És on se sent més còmode?

Absolutament.

Com viu els concerts en temps de pandèmia?

Interessants. Abans potser tocaves en llocs amb molt soroll i a vegades la gent xerrava i no t’escoltava. Ara tothom ha d’estar assegut al seu lloc i no pot beure, així que s’ha de concentrar en tu en un 150%. Al començament és incòmode i tot perquè el silenci és bestial. Penso que en poden sortir coses bones.

El seu disc està ple de matisos, construeix unes cançons que alguns crítics han qualificat de barroques. Per contra, i per sort, són temes que pot defensar sol.

La base sempre són arranjaments de guitarra que trec jo sol. Després hi vaig afegint capes i sonoritats, però com que l’essència és aquesta puc fer gira amb diferents formats. A Lleida vindré amb tota la banda i una bona col·lecció d’instruments.

Tres àlbums creant en solitari. Com porta el treball en equip?

Bé, a banda de l’experiència amb Carrots ara també tenim el projecte paral·lel: Moves. Vull tornar a la idea de grup. Aquesta és la millor banda amb qui he tocat mai, però la veritat és que liderar no és el meu fort i em fa una mica de respecte. El proper disc el vull fer amb ells i compartir el procés creatiu, trobar l’equilibri entre deixar-los participar sense perdre l’essència.

La seua música desprèn una energia especial, almenys podem dir que l’espera ha valgut la pena.

El disc ha sortit quan havia de fer-ho i està tenint una bona rebuda. La gent hi troba alguna cosa quan l’escolta i jo sé què és. Quan el feia notava que hi havia alguna cosa especial, una honestedat que no havia aconseguit fins ara. Trigo molt a fer les cançons perquè les vaig treballant i treballant fins que sé que estan acabades, ho noto. He de confessar que no sé fins a quin punt també hi ha una mica de vagància, no m’he passat pas sis anys a jornada completa per fer-lo. Però la realitat és que tampoc no em vull estressar, no tinc pressa per treure discos cada dos anys i entrar a la roda del sistema. Penso que el temps em permet agafar perspectiva i fixar el que realment importa, fer temes més existencialistes i capaços de transcendir el moment.

Tenir una feina l’allibera de la pressió del mercat?

Em permet tenir un peu a cada món, i això m’enriqueix. La idea de la professionalització artística encara no la porto gaire bé. És com la meta de qualsevol artista, però penso que no ho he aconseguit perquè hi ha alguna cosa en mi que s’hi nega. En el fons m’agrada la tensió entre els dos mons, la lluita constant per estar just al mig penso que em dóna una energia especial.

En alguna ocasió ha confessat que les lletres són el que més li costa.

Molt. Em queden més bé del que realment sé escriure, aconseguir explicar el que vull sense filtrar-les és una feina que se’m fa molt feixuga. Quan m’hi poso i aconsegueixo connectar amb el que vull dir és molt especial, entro en una espècie de trànsit creatiu en què perds el món de vista. Entrar en aquest estat dóna molt plaer, però em costa molt posar-m’hi. No sóc un creador compulsiu.

Però és molt curós, no deixa res a l’atzar.

Això sí, puc passar moltes hores en un arranjament i, l’endemà, desfer-ho tot. L’objectiu és transcendir el moment, fer temes atemporals que puguin sobreviure al pas del temps. Per això tampoc no vull plasmar les meues idees sobre la realitat sinó buscar el que és poètic i existencial que tothom pot llegir a la seua manera.