Rafael Clemente: “Els científics que analitzaran les primeres mostres de Mart encara no han nascut”

Rafael Clemente és el comissari de l’exposició ‘Apollo 11’ que es pot veure al CaixaForum de Lleida fins a finals de juliol. Enginyer industrial i reconegut divulgador científic, Clemente va ser un dels assessors originals del Museu de la Ciència de Barcelona, l’actual CosmoCaixa, i col·labora habitualment amb diaris com ‘El País’ o ‘La Vanguardia’ en temes relacionats amb la conquesta de l’espai. Autor de diversos llibres sobre el projecte Apollo nord-americà, Rafael Clemente reflexiona aquí sobre les possibilitats de la vida extraterrestre i l’exploració de Mart.

L’univers ha sigut, des temps immemorials, una gran font d’inspiració per a la imaginació. Ha servit per explicar-nos faules sobre la vida després de la mort, però també per enlluernar-nos amb aventures espacials o invasions de marcians. En el terreny més prosaic i pràctic, també ha servit per fer avançar la ciència cap a terrenys inexplorats.

- Trump va prometre tornar a la Lluna el 2024. Els nord-americans seran els primers a tornar-hi?

A dia d’avui apostaria pels xinesos. Trump va anunciar un programa amb poc pressupost i a curt termini. La NASA ha respirat alleugerida amb la seua derrota i la confirmació que no és una prioritat per a Biden. Els xinesos, per contra, fa temps que hi estan invertint molts esforços i han anunciat que volen intal·lar-hi un astronauta el 2030. Fa temps que el seu programa avança a bon ritme i pràcticament no han comès errors. Ells van ser els primers a aterrar a la cara oculta de la lluna i hi van deixar un aparell per explorar-la que encara funciona.

- Potser va ser un error vetar-los a l’estació espacial internacional.

Els nord-americans ho van fer per la por que no aportessin res i alhora extraguessin informació sensible dels altres països. El temps està demostrant que són una potència solvent en aquest sentit. Aquesta primavera han arribat a Mart tres expedicions, els xinesos han estat capaços d’enviar un aparell que és orbitador, que és capaç d’aterrar i que també és un vehicle tot terreny.

- A la Lluna hi ha res de valor?

Des del punt de vista mineral, es parla d’Heli-3, que si es recull, s’emmagatzema i envia podria ser un bon combustible per a centrals elèctriques de combustió a la terra. Estem parlant d’una possibilitat a llarg termini i ningú pot dir si serà viable. El desenvolupament en tecnologia i infraestructura, tant pel que fa a les mateixes centrals com al procés per extreure aquest gas de la lluna, són molt verds. L’altre recurs important és el gel. Se n’ha descobert al fons d’alguns cràters prop del pol sud. Pot ser important com a font d’oxigen i hidrogen per respirar i com a combustible. Aleshores la Lluna seria una estació de servei per a futures expedicions espacials.

- Per anar a on?

Els objectius a llarg termini d’aquesta estació no és tant la infraestructura en si com a llançadora per anar més lluny, sinó com a repte per resoldre problemes. La innovació inherent a la cursa espacial és una font de coneixement que després tindrà aplicacions pràctiques a la terra. De què estem parlant? És impossible saber-ho.

- De moment, els ordinadors.

I la fotografia digital, que té l’origen en les primeres fotos de Mart el 1965. Alehores ningú podia suposar que al cap de seixanta anys tothom portaria un mòbil que fa fotos digitals a la butxaca. El xip que hi ha dins un mòbil és el besnet de l’ordinador que es va fer per a l’Apollo. Aleshores va ser la primera vegada que es feia l’ordinador en un circuit integrat, un gran pas per a la informàtica.

- Els convenis internacionals diuen que la Lluna ni cap cap altre asteroide és de cap estat, però què passa amb els recursos que hi ha, com l’aigua?

Ara com ara serà del qui els pugui treure. Això val per a Lluna i per qualsevol altre asteroide, i val pel gel i per qualsevol altre recurs. Hi ha també un tercer tema; l’energia. Els xinesos volen posar en òrbita satèl·lits amb panells solars d’un quilòmetre de llarg i enviar l’energia a la terra a través de microones. Per fer-ho ocuparan un recurs finit: l’òrbita geosincrònica. Aquesta no és de ningú i és la que ocupen tots els satèl·lits, siguin públics o privats. És una zona a més de trenta mil quilòmetres de la Terra que és l’única en la qual funcionen aquests satèl·lits. És molt gran, però què passarà el dia que l’òrbita se saturi? Qui ho regularà? Pot ser una font de conflictes si no hi ha acords.

- Quin paper està jugant el sector privat a la cursa espacial?

Pel que fa als satèl·lits està molt desenvolupada i quan es tracta d’anar més lluny també hi ha qui està fent progressos. SpaceX, d’Elon Munsk, l’amo de Tesla, està provant coets molt potents amb èxit, coets que ha fet volar deu vegades i han aterrat sense problemes. Ara diu que té la intenció de portar 150 persones a Mart.

- Plantejar la propietat de l’univers és renunciar a la idea que hi ha vida intel·ligent en altres planetes que hi puguin competir?

Hi ha vida en altres planetes? Segurament que sí. Igual com va passar amb la Lluna, una de les preocupacions del contacte amb Mart és la possibilitat que hi hagi contaminacions bactereològiques desconegudes. Per això es fan quarantenes i es va amb molt de compte per no contaminar tampoc el planeta vermell. Una altra cosa és la vida intel·ligent. Al sistema solar està descartat que n’hi hagi i més enllà ens queda tan lluny que és igual.

S’han trobat planetes similars al nostre, però són a quatre anys llum, tardaríem segles a arribar-hi

“Les carreres professionals en la cursa espacial són d’alt risc perquè et jugues anys d’investigacions en un instant”

- Per què estaria massa lluny?

S’han trobat planetes similars al nostre, però són a quatre anys llum. En principi no hi ha res més ràpid que la llum en el buit, això són 300.000 quiòmetres per segon. Les cinc o sis mil estrelles que podem veure a ull nu mirant el cel de nit són el nostre barri en la gran ciutat que és la nostra galàxia. Un viatge a l’estrella més propera es mesuraria en segles amb els nostres mitjans. Fins i tot si es poguessin enviar ones de ràdio a planetes que poguessin rebre el senyal en cinquanta anys, si responguessin immediatament no ens arribaria aquí fins d’aquí a un segle. No és un tipus de comunicació precisament fluïda.

- Què passa amb els senyals estranys que registren els observatoris i que de tant en tant salten als mitjans?

Doncs que no sabem que són i només podem dir que, en principi, són de procedència interestel·lar. Però és que l’univers està ple de fenòmens ultraviolents. A vegades es rep un senyal extraordinari i el més probable és que siguin explosions en estrelles, col·lisions de forats negres o estrelles de neutrons. Es fa difícil pensar que tenen un origen artificial. 

- A Mart per què hi van?

A George Mallory li van preguntar per què volia pujar l’Everest i ell va respondre “perquè és allà”. Amb Mart passa el mateix i, alhora, és l’únic lloc on es pot anar amb un temps relativament breu i és viable explorar-lo. Sempre ha generat fascinació, tant als científics fins als creadors. Els marcians venen de Mart, per exemple. No deixa de ser un repte que motiva perquè anar-hi obliga a buscar solucions a problemes que ara no en tenen. Són les innovacions que fan avançar la ciència. Aquesta primavera hi han aterrat els americans i els xinesos. Els primers hi han enviat un robot que recollirà mostres i les guardarà en càpsules hermètiques.

- Recolliran mostres, però com les enviaran?

La idea és que en poc temps seran capaços d’enviar-hi un robot a buscar-les. Volen agafar mostres de terra i d’aire per conèixer també l’atmosfera, miren si poden trobar restes de carboni, per exemple. Han enviat una nau que sap analitzar, però no sap tornar. Calculen que en podran enviar una que no sap analitzar però sí tornar a la Terra. Els científics que analitzaran les mostres de Mart encara no han nascut.

- Això vol dir invertir molt de temps en un mateix projecte!

Stern va passar-se trenta anys en el projecte de Plutó per arribar, passejar-se durant quatre hores per la seua òrbita, enviar unes quantes fotos i perdre’s. El compromís i el sacrifici són incalculables. Tota una vida dedicada a aquell moment. Ell, que de petit ja estava obsessionat amb Plutó, encara va tenir sort perquè va aconseguir els seus objectius. Ara imagina’t que a última hora falla la càmera, o que després de vint anys en un projecte el coet explota en l’enlairament. Les carreres professionals en aquest camp són d’alt risc.

- Demana una alta implicació personal i alhora ser capaç d’integrar-se en un projecte indiscutiblement col·lectiu.

Hi ha la llegenda que els astronautes es van tornar una mica desequilibrats mentalment. Potser van tenir vides una mica estrambòtiques, però el que segur que va provocar el projecte Apollo va ser un munt de divorcis. Era una feina tant absorbent que moltes famílies no ho van resistir.

- Vostè arribarà a veure estacions permanents a la Lluna o Mart?

Experimentals i dependents de la Terra potser sí; autosuficients, no. La capacitat perquè una expedició amb humans sigui capaç de mantenir-se per si mateixa, capaç de fer oxigen per respirar i aliments per sobreviure, encara ens queda lluny.