Màrius Serra: “Tirant lo Blanc' és un clàssic perquè els seus personatges són de carn i ossos”

Màrius Serra ha portat el clàssic Tirant lo Blanc del segle XV al segle XXI. Un exemple: “Jatsia per vulgada fama fos informat de vostres virtuts...” Així comença el Tirant en la seva versió original. En la del Màrius Serra, en canvi, és: “Tot i que ja havia sentit parlar de les vostres virtuts...” Sens dubte, molt més intel·ligible per a un lector actual. Així pot arribar a nosaltres aquest extraordinari relat que parla de les aventures del cavaller Tirant lo Blanc. La novel·la s’inscriu en la tradició literària dels llibres de cavalleries que va parodiar Cervantes al Quixot, però com ell mateix va observar, humanitza els personatges. 

Que Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les de la literatura catalana i europea ningú ho dubta. Però el fet que estigui escrita en català del segle XV, el de l’època de Joanot Martorell, pot ser una barrera perquè algunes persones accedeixin avui a l’obra. L’escriptor Màrius Serra ha revisat de dalt a baix el text i l’ha actualitzat respectant en tot moment l’original. Una intervenció respectuosa però que, malgrat això, també ha estat objecte de debat.

- Agafem una edició clàssica del Tirant. Per exemple, la que va fer el filòleg Martí de Riquer ja fa anys, i la seva. Quines diferències hi trobaríem?

La de Martí de Riquer és una edició filològica. El text original amb una adaptació ortogràfica a les normes fabrianes.

És anotada, contextualitzada, d’estudi... de les canòniques, tot i que n’hi ha alguna de posterior com la d’Albert Hauf.

La versió actualitzada en català d’avui és el text reescrit de cap i de nou.

- Reescrit, fins a quin punt?

Vol dir intentar ser el màxim de fidel a l’original, però en cap cas pretendre suplantar-lo sinó complementar. Portar cap al lèxic dels nostres dies allò que ha quedat molt allunyat d’un lector comú.

I posaré un sol exemple, perquè Martí de Riquer ens el dona. Ell té un llibre que es diu L’arnès del cavaller en el qual m’he basat perquè explica totes les armes que porta un cavaller medieval, que són moltes i variades.

Però fixem-nos en l’arnès: el continuem usant, però a la major part dels nostres conciutadans si els diem arnès pensaran en un bomber, en un escalador... Però l’arnès era l’armadura, el conjunt de les armes defensives del cavaller. Doncs, en aquest cas, la meva tria és dir-ne armadura, una paraula que no ha agafat tantes altres connotacions. I et porta a l’edat mitjana només de sentir-la.

En canvi, si dic arnès no està tan clar.

- Ha parlat d’Albert Hauf. En una entrevista que li va fer vostè mateix fa anys, aquest filòleg deia que a França et trobes moltes edicions dels seus clàssics: “Unes de modernitzades, unes amb notes.. com més n’hi ha millor.” En català no passa, oi?

No. Però ara comença a passar. Hi ha hagut molt bones iniciatives. I vull esmentar tot el catàleg de Barcino, l’editorial dels clàssics, que també està començant a fer versions adaptades i assequibles.

O una iniciativa com La Casa dels Clàssics, que dirigeix Raül Garrigasait. Ens estem acostant a aquesta idea.

És veritat el que deia l’Albert Hauf, que els francesos, alemanys o italians tenen molt assumida la tradició perquè la seva mateixa història ha fet que tothom s’escolaritzés amb uns referents. En canvi, aquí sempre hem anat patint.

Hi ha Verdaguer, evidentment, i a Osona més encara... però fora d’Osona ja no el trobaríem. Hi ha hagut molta intermitència, i el Tirant n’és un exemple.

- Tot i haver tingut grans avaladors, com Cervantes, que l’esmenta al mateix Quixot! “Por su estilo es este el mejor libro del mundo”, deia.

Sembla que Cervantes el va llegir, traduït al castellà, com a autor anònim! Qui recupera Joanot Martorell és la Renaixença. És Marià Aguiló qui rescata aquesta gran novel·la i adverteix que té un autor, que és Joanot Martorell, i a partir d’aquí Martí de Riquer el posa definitivament a la lliga dels grans clàssics universals.

- Per a un lector del segle XXI, és massa feixuc llegir el Tirant original? Ens obligaria a estar buscant sempre un diccionari?

No seria indesxifrable, ni molt menys. Però en dificultaria la comprensió, per raons ortogràfiques, de lèxic i de sintaxi.

Hi ha frases amb molta subordinació, tota una retòrica medieval que allunya. Per altra part, atreu els esperits que ens prenem la vida amb filologia.

Insisteixo que no es tracta de suplantar res. Tant de bo del gruix de lectors que decideixin acostar-se al Tirant en un català actual n’hi hagi un percentatge –com més gran millor– que se l’acabi llegint en versió original.

Jo, encantat. I aquesta és la intenció. Però si un llibre esdevé un clàssic i arriba fins als nostres dies és perquè és un llibre bo, atractiu, interessant. Que ha seduït generacions de lectors.

En aquesta edició, es tracta de poder llegir-lo amb el gaudi amb què acarem tota bona novel·la. Que no hagi de ser un esforç i hàgim d’anar subratllant, buscant...

- Anem repetint que el Tirant lo Blanc és un clàssic. Ja ens ho van dir els professors de Secundària. Però per què l’hi considerem? Per què en gaudirem si el llegim avui en dia?

El motiu principal és perquè tots els personatges són de carn i ossos. El Tirant va de les novel·les de cavalleries, hi ha molta èpica. Molt de Joc de trons, per entendre’ns. Però la transcendeix, i entra a l’alcova, a la intimitat dels personatges des de tots els punts de vista.

També el sensual. Aquesta col·loquialitat, aquesta aproximació humana el fa molt actual. Això no m’ha costat gens d’adaptar. És el dring de l’ànima humana, de la nostra condició, que no ha canviat gaire al llarg de la història.

El Tirant no és una novel·la medieval sinó de transició cap a l’esperit humanista del Renaixement.

- Diuen que és la primera novel·la que es pot etiquetar com a moderna.

Perquè s’hi explica un romanço, però hi ha evolució psicològica dels personatges, les relacions canvien. Cervantes, quan la lloava, deia que al Tirant els cavallers moren a casa seva, i fan testament. Ah, i també té geopolítica!

- S’escriu després de la caiguda de Constantinoble, a mans dels turcs l’any 1458, la darrera entitat política hereva de l’imperi romà. I parla d’aquest fet.

Joanot Martorell formava part d’una elit del Regne de València –la nació catalana dominava la Mediterrània– i se sent ferit per la caiguda de Constantinoble. Hi ha una pulsió de plantejar que, almenys a la ficció, guanyin els bons.

Només fa set anys d’aquell fet, quan es posa a escriure el Tirant , tot i que l’obra es publica l’any 1490, quan Martorell ja és mort. Escriu una ucronia: què hauria passat si...? I al Tirant, els cristians conserven Constantinoble!

- Si en una lluita de cavallers llegim que “les cames li fan figa”, que el vencedor “no perd mai l’alè” o que el vençut cau a terra “tan llarg com era”... això ho deia Martorell o ho diu Serra?

[Riu] La primera i l’última són meves, són meves! Si vas al diccionari Alcover-Moll, hi ha molts exemples de frases fetes que s’han extret directament del Tirant i que no s’han fet servir més. En comprens el sentit i intentes portar-lo cap al llenguatge actual.

En canvi, “no perdre l’alè” sí que és original. En el mateix sentit, de tenir resistència, com un corredor de fons.

- En els fragments més d’amor i d’alcova és quan emergeix el llenguatge més viu i més fresc del Tirant. Vostè diu que cada generació arriba als clàssics pel seu propi camí i que al segle XX i ara es valora aquesta novel·la per la seva ironia.

Sí. De fet, en aquests episodis amorosos hi ha un personatge, que per a mi és el millor de la novel·la, i que greixa el mecanisme narratiu, i és Plaerdemavida.

Es posa enmig de tot, renya el Tirant, o l’estira... Els seus diàlegs són els que han necessitat menys retocs, perquè tenen aquesta vivor.

Sobre la ironia, he de dir que el sentit de l’humor i la lluminositat valenciana de Martorell són esplèndids. Sí que hi ha moments tràgics, però fins i tot aquests et porten a un punt gairebé d’òpera bufa.

T’imagines l’autor al darrere, gaudint-ne i recreant-s’hi una mica. El que més es lloa del Tirant és crear un món, això és la novel·la. Un món complet. I per això ha perviscut tant.

No és només un recull d’aventures i historietes, que hi són, sinó un univers de moltes cares, polièdric... encara que centrat en un únic personatge, el Tirant.

- Amb Tirant lo Blanc , hi ha Carmesina. I també la Vídua Reposada, que interfereix perquè el vol per a ella. I l’emperador i l’emperadriu. I el fidel Diafebus...

Diafebus és també molt modern, actua com un narrador. Al principi de la novel·la explica a un ermità les gestes de Tirant a Londres.

És com en Puyal narrant un partit de futbol, però fent-ho amb les batalles. Plaerdemavida explica un somni, o més ben dit, fa veure que és un somni..

Tot això són tècniques narratives que, posades al segle XV, eren innovadores.

- La seva feina ha estat com la d’un traductor?

No ben bé, perquè no ens movem del mateix codi lingüístic, és una reescriptura. És una actualització.

En el mètode de treball sí que he fet servir el mateix de quan tradueixo. Faig una primera passada a raig, per agafar l’aire de la llengua però sense aturar-me en els problemes que no sé resoldre.

En la segona passada fas de detectiu: vas a buscar referents i intentes resoldre’ls. I una tercera amb l’original lluny, sense mirar-lo.

Perquè els problemes ja els has resolt i la que ha de lliscar és la llengua d’arribada.

- Per si de cas a algú li pesa el miler de pàgines del volum, vostè suggereix uns camins de lectura per diferents capítols.

Com a les novel·les juvenils d’abans, que et deien “viu la teva aventura i salta al capítol tal...”. Se’m va acudir perquè el Tirant té un inici una mica costerut. Se’m va acudir de fer un Tirant lo Blanc essencial que comença al capítol 25. Qui el vulgui seguir, llegirà aproximadament un 60% de la novel·la.

Després en vaig fer dos de temàtics, el bèl·lic i l’amorós, Eros i Tànatos. I encara em vaig permetre el darrer: un tast. Si algú no ha llegit mai el Tirant, li proposo un tast de nou capítols que són autoconcloents, comencen i acaben i són prou diferents.