David Pere Martínez Oró: “Els locals d'apostes són la punta d'un iceberg: el joc en línia”

Acaba de publicar ‘Ludomorfina’ (Icaria), un estudi en el qual s’endinsa sense prejudicis i amb rigor en un submon de risc, especulació, negocis i somnis frustrats.

El dia de l’entrevista a Televisió de Catalunya dediquen el pograma Tabús a les adiccions. Entre alcohòlics i politoxicòmans hi ha, esclar, un ludòpata.

David Pere Martínez Oró va acceptar el repte d’estudiar el tema de les apostes esportives i ho va fer partint d’una premisa: “Apostar és assumir un risc i això forma part de la nostra manera de ser com a espècie i ha estat present en la nostra societat des dels inicis de la civilització”.

És la idea que obre el llibre, una declaració de principis.

Amb el joc estem reproduint el mateix error que amb les drogues fa trenta anys: criminalització, alarma i malaltia; un discurs que en última instància immobilitza per fer una prevenció efectiva o una intevenció per minimitzar els riscos.

El que es converteix en tabú crida l’atenció: quin plaer amaga això que ens volen prohibir? La criminalització és el millor reclam, l’autoprofecia que es compleix. Si la gent no té eines per entendre el fenomen en tota la seua complexitat per saber què està passant li intenta donar el seu propi sentit.

Si l’únic discurs és el de l’adicció és molt probable que s’acabin comportant com els consumidors de cocaïna compulsius.

No comparteix la idea que són la droga del segle XXI i que els locals d’apostes són la seua porta d’entrada?

No comparteixo la idea que explicar-ho així sigui una bona manera de prevenir els problemes que genera. Les cases d’apostes són una empresa com qualsevol altra.

Són legals i criminalitzar-les per se no serveix de res; s’hi ha d’incorporar com un element preventiu. Els locals d’apostes són la punta d’un iceberg: el joc en línia.

Es calcula que a Espanya només el 5% de les apostes esportives es gestionen a través dels locals. El gruix del negoci és a internet i els canals de Telegram a través dels quals operen els tipsters, els predictors de resultats.

Una figura clau per captar nous clients i mantenir viu el negoci.

Calculo que hi ha uns 300.000 joves actius seguint aquests canals.

El negoci és molt més complex del que aparenta.

El fenomen ve d’Anglaterra, pensa que Williams Hill es va fundar el 1934. Allà hi ha tipsters professionals que poden arribar a cobrar quotes de 500 lliures per accedir als seus canals per compatir les seues prediccions.

Encara que hi ha un fort component d’atzar, es tracta d’esport i hi ha autèntics jugadors professionals que es guanyen molt bé la vida fent apostes esportives.

A Espanya, com sempre, el tipster és més un estafador que no pas un predictor de resultats.

Exacte. La seua retòrica és: si em feu cas guanyareu pasta.

Aquest és el primer pas dels jugadors que anomeno estratègics: prenen la decisió d’apostar amb la voluntat de fer diners ràpidament, sovint enlluernats per la falsa vida de luxes que exhibeixen els tipsters als seus canals: rellotges, cotxes, viatges... Sovint tenen dos canals, el free i el premium –el gratuït i el de pagament– i sempre és la mateixa retòrica: en un donen pistes sobre el que han guanyat i et bombardegen constanment amb la idea que si realment vols guanyar diners t’has de fer del prèmium, on comparteixen la informació prvilegiada i et poden fer guanyar molts diners.

Els tipsters parlen en primera persona del plural, construeixen un discurs del nosaltres contra les cases d’apostes.

Encara que el negoci no és només a sumar clients al canal de Telegram.

Aquesta és la porta d’entrada. Part del negoci és portar clients a les cases a través del programa d’afiliats. Cobren un tant per cada usuari nou que es registra través del seu enllaç.

Però l’element més pervers són els guanys compartits: el que fa d’enllaç cobra un percentatge per cada euro que el client que tu has dut perdi apostant. Dels beneficis de la casa el tipstser se n’emporta un percentatge, vaja. Pot arribar fins al 40%.

Tampoc ho pot fer qualsevol, s’ha de ser molt bon venedor i tenir pocs escrúpols.

Ha d’aconseguir que tu et donis d’alta en una casa concreta, t’ha de convèncer per fer una aposta que sap que perdràs i després t’ha de retenir fent-se pensar que ha estat culpa teua per no seguir bé les instruccions.

Quant triga la gent a adonar-se que l’estafen?

Pensa que són sistemes molt opacs i que constantment bombardegen amb informació, fotos, enllaços i missatges de tota mena. Els principals damnificats són joves, canalla que segueix molts canals al mateix temps i al final ja no sap qui ha dit què.

Jo vaig estar-me un cap de setmana analitzant atentament alguns canals i vaig trigar a descobrir on era el truc: canvien les imatges en temps passat. Allà on van dir que guanyaria el Barça, si després perd canvien el missatge.

D’aquesta manera, si tu vols revisar el contigut del canal perquè recordes que et va va dir una cosa, quan ho repasses resulta que n’hi ha una altra.

N’hi ha per parar boig, sentir-te idiota i perdre molts diners.

La majoria arriben aviat al cap del carrer, però sempre hi ha milers de joves despesperats per fer diners ràpidament en temps de crisi. Alguns veuen el truc i es volen fer tipsters, el drama és que també n’hi ha que acaben perdent molts diners.

Aquests són els que truquen als centres de tractament?

Tothom qui fa cap a l’especialista és per una qüestió de diners. Juguen, perden i demanen crèdits ràpids a entitats emisores que no pregunten res, que els ingressen 3.000 euros només amb les dades d’una targeta de crèdit.

Entre les pèrdues, els deutes i els interessos dels crèdits hi ha qui queda atrapat. Si la família és solvent, paga i llestos, però si són humils pot suposar un endeutament brutal i en casos extrems l’embargament del pis.

És la gran amenaça social?

És un problema, però no podem reduir les apostes a un camí que porta tothom al mateix forat.

El 70% dels comptes que s’obren per jugar en línia queden inactius en menys d’un any. La majoria de la gent fa apostes recreatives, les típiques que es fan amb els amics quan miren un partit de futbol amb una certa implicació emocional.

Gent que té una percepció del risc molt alta, que no arrisquen més diners dels que es poden permetre, que no aposten per recuperar ni ho fan un partit que no veuran.

Internet ho va capgirar tot.

Si ara mateix –un dimecres a mig matí– entrem amb el mòbil a una casa d’apostes hi podem tenir setanta o vuitanta esdeveniments esportius oberts.

Abans només podies apostar als partits que presenciaves en directe perquè hi anaves; després van venir les quinieles un cop per setmana i ara tenim això. En tot cas, el seu objectiu a llarg termini és arrossegar la gent als jocs d’atzar pur.

El gran volum de negoci és que la gent salti del esports al pòquer en línia i d’aquí al casino. Les cases d’apostes poden passar de guanyar del 10 al 40% del total de diners que s’hi mouen.

És un fenomen en expansió?

Constantment. De moment és un sector molt masculí, axí que un dels objectius del sector a llarg termini és atreure les dones.