Rafael Vallbona: “Escric sobre el segle XX perquè és difícil saber qui ets si no saps el que vas ser”

Té una rauxa aclaparadora. Li encanta explicar bé tot allò que li pregunten.

Ha escrit més de seixanta llibres i de la seva darrera novel·la afirma que vol ser un cant a l’esperança, als somnis i les quimeres que van tenir la generació de joves de principis del segle XX. Amb Swing què ha pretès? Escriure sobre la vida d’un músic o realment és una història crítica envers les polítiques del segle XX?

Jo volia fer una novel·la sobre l’esperança, sobre els somnis i els anhels d’una generació de joves, els de principis del segle XX, que després de la Gran Guerra i de la pandèmia de grip de l’any 1918 es pensaven que ja no passaria mai més res dolent i que s’obrien les portes de la modernitat autèntica.

Aquesta modernitat, a més, arribava amb uns símptomes molt positius, molt esperançadors. Per tant els joves d’aquells anys veuen que ells són els autèntics protagonistes d’un món nou, modern i just.

I a més a més sorgeix una música que es posa en contra de la música antiga i que és la música que fa soroll i molesta els vells i aquesta música és el jazz.

Per què un músic de jazz per explicar aquesta història?

Mira, els periodistes normalment som bastant dolents en quasi tot, però tenim una cosa que no té ningú: nas.

Nas per ensumar on pot haver-hi una història. Un dia de 2016 era a la platja d’Aiguablava i allí vaig veure per primera vegada, a la carta de postres, una imatge de la Red Ribbon’s, una orquestra que havia estat molt famosa a Palafrugell als anys vint.

Llavors em va venir la idea. I aquest va ser el principi del llibre Swing. Vostè a la novel·la descriu molta esperança i il·lusió, però també hi ha baixada als inferns.

Clar, és que és l’adveniment i el fracàs de la modernitat. La novel·la pensa que se submergeix en la irrupció de les ideologies totalitàries del nazisme i del feixisme. Fitxa’t! Al llibre parlo de fa cent anys, i es descriuen pandèmies, crisis polítiques i socials a Europa. I en l’actualitat podríem parlar del mateix. Al cap i a la fi i després de cent anys, malauradament la situació no ha canviat gaire.

A vostè dedueixo que els anys vint del segle passat li tenen el cor robat, ja que a l’anterior novel·la La casa de la frontera també descriu aquells anys però des de la visió de cinc generacions. Sí.

I per què ho faig? Perquè és el meu segle. Difícilment sabrem què som si no sabem el que vam ser.

Per què?

Perquè la memòria és allò que imposen els vencedors als vençuts. L’única possibilitat dels vençuts per deixar de ser-ho és recuperant la memòria.

Mira, tant a La casa de la frontera com a Swing, hi surto jo. Hi ha un moment en què apareix l’autor, i no perquè tingui afany de protagonisme ni d’explicar la meva vida, sinó perquè en el fons és aquella manera de cridar l’atenció del lector i dir-li: tu, lector, escolta, no estic construint un castell a l’aire! Estic parlant de la nostra història, de la de tots.

Aquella història que ens ha obligat o permès arribar a ser el que som i on som!

De fet el segle XX ha estat el nostre segle, com diu vostè.

Ara estic treballant en una tercera novel·la, amb la qual tinc la intenció de tancar aquest cicle dedicat al segle XX.

Ja té títol?

Buf! No ho tinc clar, però em ronda pel cap posar-li El naixement d’una nació, però és la pel·lícula dels germans Griffith i no se si ho podré fer servir. De moment ho tinc com a idea.