Camilla Läckberg: “Tendeixo a escriure sobre coses que em fan por o em semblen terribles”

És la reina del nordic noir. L’escriptora sueca Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1975) ha venut ni més ni menys que 28 milions d’exemplars arreu del món. Amb Ales de plata (publicada a Amsterdam en català i a Maeva en castellà) fa una nova incursió en el gènere del suspens psicològic després d’Una gàbia d’or. En aquest nou llibre parla d’una dona amb dos rostres i un passat del qual vol escapar. La protagonista, Faye, porta una nova vida en un poble d’Itàlia. Tot li va de cara i el seu exmarit és a la presó, però aquesta bombolla de felicitat es veu amenaçada quan descobreix que algú intenta ensorrar el seu somni

Camilla Läckberg (1974) és de Fjällbacka, a la costa oest de Suècia, tocant amb Noruega. Amb 29 anys va publicar la seua primera novel·la, La princesa de gel. Tres anys més tard, els seus llibres encapçalaven les llistes dels més venuts a Suècia i, poc després, arreu del món. Va estudiar Economia i Dret Mercantil i després de graduar-se va treballar d’economista a Estocolm. Però ella volia ser escriptora i la seua família li va fer un regal de Nadal molt especial: un curs de literatura negra que li va canviar la vida.

“Una s’ha de perdre per poder ressorgir”. És una frase de Faye quan es troba a Roma. Creu que, si no toquem fons, no ens adonem que ens hem d’aixecar de nou.

No crec que hàgim de tocar fons per adonar-nos de certes coses, però a vegades cal, sobretot si ens intentem amagar alguna cosa a nosaltres mateixos o si no som conscients de la gravetat d’una situació.

La vida als pobles es reflecteix d’alguna manera en la de Fjällbacka: “Era com si jo ja ho sabés tot de la vida. L’existència a Fjällbacka resultava predictible: sempre la mateixa alternança entre deu mesos de calma absoluta i dos mesos de caos estiuenc. “ I de vegades, un poble petit amb les seues aparences i estil de vida pot provocar traumes i ferides en els seus habitants... Vostè va néixer a Fjällbacka, però ha viscut gairebé sempre a Estocolm. Hi ha molta diferència a nivell social en un poble i una gran ciutat?

Sí, crec que hi ha diferències entre una gran ciutat i un petit poble. De fet, vaig cursar els meus estudis a Göteborg, que és la segona ciutat més gran de Suècia, i que també és diferent d’Estocolm. La gent d’Estocolm viu accelerada i estressada. El ritme és molt més frenètic a la capital. No obstant això, no puc ser del tot imparcial, ja que guardo molt bons records de la gent de Fjällbacka i de la seva mentalitat. Encara que clar, en un poble és complicat mantenir l’anonimat, al contrari del que succeeix a Estocolm on, si vols, pots camuflar-te i ser gairebé invisible.

“Vaig desfer el llaç amb cura, vaig retirar l’embolcall i, sense fer soroll, vaig aixecar la tapa de la capseta. En el seu interior hi havia una cadena de plata amb un penjoll en forma d’ales. Era el més bonic que havia vist a la vida”. Quin ha estat el regal més significatiu que li han fet i que s’ha fet vostè mateixa?

Aquesta és una pregunta difícil! La resposta més pretensiosa seria la meva autoestima, la meva carrera i els meus fills però, sent una mica més materialista, diria que un dels meus parells d’ulleres de sol.

“No només eren llibres que un dia vaig heretar de la meva mare, eren records. Eren moments en què podia accedir a un altre món, fugir del meu, ser una altra persona. M’elevaven per sobre de la meva realitat i em transportaven a un altre lloc. “Què representen per a vostè els llibres? No com a escriptora, sinó com a lectora i com a dona.

Doncs per a mi els llibres representen seguretat, imaginació, somnis i possibilitats. L’amor per ells i per la literatura va ser un regal fantàstic que em va fer el meu pare, amb el qual vaig descobrir les portes que es poden obrir amb els llibres i els mons que s’amaguen darrere. Des de llavors m’hi vaig quedar enganxada. Els llibres poden motivar-te, consolar-te i aclarir la teva ment.

Quan es pateix un tipus d’abús o d’assetjament (no farem espòilers!), es perd la confiança en una mateixa i en la nostra autoestima. “Entre les moltes coses que havia reconquerit després de Jack es trobava la confiança en ella mateixa.” Potser ens hagi passat a totes, haver permès que ens prenguessin la identitat en algun moment de la vida. Quins consells pot donar a les seues lectores si es troben en una situació semblant?

Sé que és molt més fàcil de dir que de fer, però no deixis que ningú et faci oblidar qui ets. Para atenció als senyals d’alerta de certs comportaments i envolta’t de bons amics que et facin costat i t’estimin.

“Quina classe d’home i persona seria si no tractés de fer el millor per a les seues filles?” Tot i així, hi ha pares que no fan el millor per a les seves filles, de fet, tot el contrari. I ho ha representat a la seua novel·la. Com arriba a triar la figura del pare de Faye per representar aquest tipus de relació tòxica?

Tendeixo a escriure sobre les coses que més por em fan o que em semblen terribles, així que en aquest llibre vaig voler explorar aquest tipus de relació espantosa i gairebé inversemblant. És intrigant escriure sobre això, perquè és una cosa que està molt lluny de la meva pròpia realitat.

En un paràgraf escriu: “La societat no havia pogut protegir-la.” En les seues novel·les, tant les d’ Els crims de Fjällbacka com en les de Faye, sempre hi ha una crítica i una denúncia social. Com creu que la societat hauria de protegir les dones en una situació de maltractament?

La societat i els seus ciutadans tenen l’obligació de protegir les dones quan són víctimes d’abús. Hauria de ser molt més senzill denunciar els delictes o, millor dit, molt més segur fer-ho. Crec que moltes dones no denuncien els abusos que suporten perquè els homes poden perseguir-les i fins i tot augmentar el nivell d’abús. Cal donar prioritat al suport i la seguretat de les dones!

L’entorn familiar i d’amistat de vegades és el que menys creu la persona que ha patit un cert tipus de maltractament, de fet, en la novel·la Faye diu: “La mare no va fer res. Sabia que aquesta era la seva única possibilitat, no fer res”. Per què no creiem les persones que denuncien alguna cosa greu? Per què tantes vegades cal arribar al límit sobretot en casos en què el maltractament pot ser psicològic i no físic?

Crec que és habitual que la víctima justifiqui i racionalitzi el comportament del maltractador i que, a més, assumeixi una part de culpa i responsabilitat. Malauradament, la víctima se sent avergonyida i potser, per aquesta raó, no està disposada a parlar-ne. A més, si l’home/maltractador sembla una persona decent és encara més difícil, perquè llavors també entra en joc la por que no et creguin.

“Una persona pot convertir-se en els murs d’una altra, la seua ira o el seu menyspreu poden ser grillons que la tinguin encadenada.” Quin és el límit o el moment clau (si és que n’hi ha) perquè una dona o una persona s’adoni que es troba en una gàbia?

Penso que això depèn de cada cas i de cada dona. Potser obres els ulls quan t’adones del molt que tant tu com el teu comportament han canviat al voltant de la teua parella, però també al voltant dels teus amics i familiars. Encara que crec que els canvis es produeixen de forma gradual i que, quan estàs sumida en una relació abusiva és possible que tardis molt més temps a percebre’ls.

L’amor és un tema important en la novel·la, en les seues diferents facetes (amor matern, amor entre dones, amor apassionat) i hi ha una frase molt cridanera: “Estimar una persona implica deixar-la lliure.” Avui dia, en una societat cada vegada més complexa, creu que les noves generacions són més possessives?

És difícil saber-ho, però d’entrada, diria que són dos coses: són més i menys possessives que les generacions passades. Avui dia es parla molt més de relacions alternatives o no monògames i que no es pot controlar ningú sexualment. Però, al mateix temps, les xarxes socials i les aplicacions en mòbils i ordinadors fan que sigui molt més fàcil espiar i controlar la teua parella, o algú que t’interessa o de qui estàs enamorat.

Quan podem llegir un nou cas d’ Els crims de Fjällbacka ?

Enviaré el manuscrit al meu editor suec aquesta primavera, així que crec que publicaré un llibre a Suècia la tardor del 2022.

I com van els seus plans de convertir alguns dels seus llibres a la pantalla?

Sempre és difícil parlar d’adaptacions a la pantalla, ja que el procés és molt més llarg en comparació amb els llibres. Estic contenta de poder treballar amb mitjans audiovisuals gràcies a la productora que tinc i comparteixo amb Alexander i Baker Karim, Bad Flamingo.

.