ENTREVISTA
Matthew Tree: “ No soc ningú per explicar com és el racisme als que el viuen”
El llibre No soc racista, però... comença amb una explicació de com el racisme és pseudocientífic, anacrònic i especialment innecessari en una època en què hi ha més refugiats que mai. L’autor, Matthew Tree, també explica el seu propi racisme semiconscient. El relat de Tree, adreçat “a la gent blanca”, afirma que les arrels del racisme rauen en les suposicions que la gent blanca fa sobre persones que tenen un fenotip diferent, i descriu les seves experiències a l’Àfrica, i com va eliminar els últims rastres de prejudici racial que tenia.
El títol del darrer llibre de Matthew Tree (Londres, 1958) reprodueix una frase que tothom ha sentit en alguna ocasió. No soc racista, però...(Ed. Destino) és un manual molt entenedor per identificar i combatre el racisme que portem a dins, encara que no ens ho sembli. L’escriptor va desfent tòpics un rere l’altre.
El llibre comença parlant d’un fet que va passar l’any 2019, a Sant Feliu Sasserra: uns agents dels Mossos maltracten un noi d’origen africà durant un desallotjament i un dels policies li diu: “Sí, soc racista. I molt!” Aquest individu ni tan sols s’esforçava a dissimular-ho?
Primer de tot, aquest antiavalots pertany als Mossos, però en molts altres cossos de policia d’Europa hi ha seccions en què el racisme s’ha estès força. La Policia Metropolitana de Londres, sense anar més lluny, encara té molts problemes amb el racisme. A aquest home el faig servir com una mena de fil narratiu al llarg del llibre: algú que diu que és racista, bàsicament no sap què està dient. Està reconeixement que és un ignorant, és a dir, que ignora el que som els éssers humans: no sap que el racisme és un invent europeu relativament recent i no sap que desapareix definitivament als anys 70 del segle passat, amb la confirmació que l’ Homo Sapiens Sapiens ve de l’Àfrica oriental. El racisme, per tant, és una cosa pseudocientífica i anacrònica: és com si el mateix policia hagués dit: “Jo soc alquimista. I molt!” Quan el policia va dir això, no era conscient de com s’estava autoqualificant.
De fet, es pot dir que les races no existeixen?
Els mitjans de comunicació, arreu, tenen encara una tendència a parlar de races. Quan només estan parlant de persones amb fenotips –aspectes físics– diferents. És la diferència més superficial que hi pot haver entre éssers humans, des del punt de vista genètic. Però si contínuament estem parlant de problema racial o de política racial reforçarem, ni que sigui inconscientment, aquesta idea que encara podem parlar de races. I les races havien existit, però en el passat: n’hi havia 16, a més de l’homo Sapiens,i van desaparèixer fa milers d’anys.
Els científics, curiosament, van ser responsables de la difusió del racisme?
Utilitzo l’exemple d’Isaac Newton, un científic importantíssim que va formular teories sobre la física que encara avui son vàlides. Però va dedicar la major part del temps de la seva recerca a l’alquímia, la transformació de qualsevol matèria en or pur. És molt semblant al cas d’altres científics europeus que van desenvolupar les teories racistes: ho encerten molt en els seus descobriments en altres matèries, però cometen l’error de donar per descomptat que hi havia races amb característiques diferents, i que hi havia diferències jeràrquiques entre elles. La tesi s’escampa entre la població d’Europa i els Estats Units a finals del segle XIX i es transforma en fets reals al segle XX: exterminis massius, expulsions, apartheid..
En el llibre es dedica a desmuntar tòpics, com el que diu que els immigrants reben la major part d’ajuts socials o que els seus establiments comercials tenen un tracte especial.
Ho desmunto amb xifres, perquè no és cert. Agafem el tema de les botigues: s’ha demostrat del tot que paguen els seus impostos. I que si tenen obert fins tard a la nit és perquè poden: no hi ha cap botiga que no tingui la seva llicència. Com és que alguns es queixen de la botiga pakistanesa o xinesa de la cantonada però no de botigues de grans cadenes que també tenen horaris amplis? És un plantejament clarament racista. No es diu prou que són contribuents nets a l’erari públic. I evidentment, reben ajuts en la mesura que en rep tothom qui té ingressos baixos. Però ni més ni menys que qualsevol altre ciutadà.
També és una dada que més de la meitat de les identificacions policials són a persones de fenotip diferent al blanc, utilitzant la seva terminologia.
Poso l’exemple d’un amic dels meus fills que, amb 17 anys, havia estat aturat, interrogat i escorcollat per policies. És fill de brasiler negre i catalana blanca i com que és actor de professió agafa l’AVE força sovint. Tant a Madrid com a Barcelona tenia problemes amb la policia: persona negra, molt jove, i viatjant amb l’AVE, què deu estar fent?
El dia que hi hagi Mossos amb fenotips diferents canviaran les coses?
Potser sí, però n’hi ha d’haver realment. A la Policia Metropolitana de Londres van reclutar el seu primer agent negre als anys 70, un anglès de fenotip afrocaribeny. Va patir tant dins del cos –insults, o fins i tot una pallissa per part d’altres policies– que va escriure un llibre sobre la seva experiència. Amb un no n’hi ha prou. El percentatge de policies afrocatalans hauria de correspondre’s amb el del país.
Hem posat el cas dels policies, però imagino que això hauria de ser en tots els àmbits...
A poc a poc estan començant a sortir fenotips diferents en tots els àmbits. Però han trigat a posar una cara negra en un anunci publicitari, per exemple. I si mirem els programes de televisió o les telesèries, no són gaire representatives de la societat. Si els meus fills van anar a un institut públic on hi havia estudiants de tota mena de fenotips –catalans, tots– com és que això no es reflecteix en una telenovel·la?
A mesura que els fills dels que van migrar aquí accedeixin a llocs de responsabilitat, no es corregirà la tendència?
Sí, i és inevitable que passi. Ja hem tingut un conseller de la Generalitat nascut aquí i de pares nord-africans. Però això ha de ser habitual fins al punt que la gent ni ho vegi. A Anglaterra, després de molts anys de racisme descarat, és absolutament normalitzat tenir un ministre negre. O un alcalde de Londres d’origen pakistanès.
Tot i que vostè va néixer i créixer en una Anglaterra més homogènia...
Vaig començar a tenir amics angloafroaribenys, de jove, amb tota normalitat. Mentre que quan era un nen, fos a l’escola que fos, només hi havia un negre. El negre.
Hi ha un viatge a Tanzània que a vostè el canvia. Què va passar?
Va ser catàrtic. El racisme inconscient del qual li he estat parlant, jo l’he tingut durant bona part de la meva vida. No vol dir que hagi estat racista, però sí que no m’he sentit del tot còmode parlant amb gent de fenotips diferents. Perquè és com si t’estiguessis vigilant a tu mateix: no vols somriure massa, o fer servir una paraula que es pugui malinterpretar, i no actues amb naturalitat. Volia eliminar els últims rastres d’aquesta actitud i vaig anar a l’Àfrica per fer la novel·la De fora vingueren . A Tanzània, m’acostumava tant a estar amb gent africana que jo mateix oblidava que era un blanc europeu. I el dia que en vaig veure dos, a més vestits de blanc, vaig pensar: “Que diferents!” Sense pensar que jo tenia el mateix fenotip que ells. En aquell moment vaig sentir que els últims rastres de racisme s’havien esfumat. I vaig escriure el llibre per acabar en aquest punt, al qual tots tenim la possibilitat d’arribar. Per això l’adreço a gent blanca, com diu el subtítol: Un manual per a les persones de pell pàl·lida. No soc ningú per explicar com és el racisme als altres, que ja saben prou bé com és l’experiència que viuen.
És un llibre militant, un manifest?
És més assaig que pamflet. No escriuré més sobre el tema, ja són tres llibres incloent-hi la novel·la ( Negre de merda i De fora vingueren ). Volia posar un punt final, també per a mi mateix: el racisme és tan absurd, tan antiquat, que hauria d’estar completament fora de consideració, cosa que crec que ja està passant en les generacions joves. Ni tan sols s’hauria de considerar un problema, sinó una quincalla del passat, una andròmina.
Al llarg de l’entrevista utilitza termes com afrocatalà. És important la precisió en el llenguatge?
Posem per cas la paraula negre . Els mateixos afrocatalans la fan servir amb normalitat, i els seus amics blancs, també. Tot depèn del to. Va ser una periodista anglojueva, que em va explicar això. Ella és molt crítica amb la política d’Israel i jo li vaig demanar com distingia aquells que ho fan en el mateix sentit que ella –sense ser jueus– o els que ho fan des de l’antisemitisme. “El to és el que importa”, em va dir. Per això jo intento ser molt específic. Als hospitals anglesos, per exemple, parlen de black english, white english o asian english en anotar les teves dades. Algú pot pensar que és fer un perfil racial, però no: és per dir que tots som anglesos, incloent-nos a tots.
Excloure les persones de fenotip no europeu del català, parlar-los d’entrada en castellà, és també excloure’ls?
Hi ha milers de persones que han après el català, però que quan el fan servir no se’ls contesta en català. I sobretot si tenen fenotip africà. Tu pots haver-te llegit el Tirant lo Blanc i et parlaran amb un castellà macarrònic, com si fossis menys intel·ligent. És un gran problema. Fa poc, una coneguda meva que és afrocatalana em deia que encara es troba amb el comentari: “Que bé que parles el català!” És una persona que té més de trenta anys, que va ser adoptada per una família catalana i escolaritzada completament en català. El subtext del comentari és: “Que bé que parles el català, per ser negra!”