Carles Gascón i Chopo: “Mai hauria pensat que una descoberta documental pogués generar tanta mobilització”

A l’Alt Urgell han fet una troballa que consideren excepcional: un pergamí del segle XVI on es deixa constància que, en aquesta comarca pirinenca, també se celebrava la baixada de falles. Aquest s’ha convertit en un dels documents més antics que parla explícitament de les falles. És un pergamí del 1543 d’un metre i mig de llarg, amb una lletra clara però minúscula. Carles Gascón i Chopo, historiador i tècnic de Patrimoni Cultural del consell comarcal de l’Alt Urgell, és la persona que el va trobar.

L’historiador pirinenc nascut a la Seu d’Urgell Carles Gascón i Chopo (1970), doctorat en Història Medieval per la Universitat Nacional d’Educació a Distància, va trobar un document a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell que certificava l’existència de falles a Torres i a Alàs, a l’Alt Urgell, al segle XVI. El pergamí descobert per Gascón, datat el 1543, es converteix en el primer esment que es coneix de la celebració d’aquesta tradició tan arrelada al Pirineu. Fins ara l’única referència explícita de la celebració de les falles datava del 1763 i estava localitzada al municipi de Vilaller, a l’Alta Ribagorça.

Tot parteix d’un pergamí del 1543. Com va ser la descoberta?

La descoberta pròpiament dita va ser una acció més aviat insubstancial. El fet va tenir lloc en el context de la meva tasca de buidatge de la col·lecció de pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, que duc a terme un cop a la setmana. Era un matí de desembre del 2019 i estava amb un document especialment complicat per la seva gran extensió. En aquest context vaig llegir en una línia que a la serra de les Peces hi havia hagut un conflicte entre els veïns d’Alàs i els de Torres per haver fet “fars i falles” els membres de totes dues comunitats en un terreny que es disputaven, i que aquest conflicte va provocar ferits i algun mort. Personalment, vaig trobar la notícia curiosa, però no li vaig donar més importància. No tenia cap constància anterior de l’antiguitat que podien tenir les falles del Pirineu, una activitat de la qual ho desconeixia pràcticament tot. Aquella mateixa tarda, comentant-ho amb el meu amic Climent Miró, també historiador, em va fer adonar de la transcendència d’allò que havia trobat. Ell em va donar alguns noms de persones amb qui hauria de parlar per confirmar l’antiguitat de la notícia. La sorpresa va ser majúscula.

Quins detalls aportava exactament aquest pergamí sobre les falles. Explicava com eren aleshores?

Poquíssims detalls. Pràcticament cap, tret del fet que se celebraven l’any 1543 a la serra de les Peces.

Com sorgeix la idea de recuperar-les?

La idea de recuperar-les té diversos capítols, recordem que hi ha hagut i hi ha una pandèmia entremig. El gener del 2020 ja es va començar a parlar de la idea. Cal tenir present que a Alàs, curiosament, feien des de dos o tres anys abans una baixada de fanalets amb els nens des de l’ermita de la Mare de Déu de les Peces, sense cap contacte aparent amb la tradició fallaire, que s’havia perdut fins i tot de la memòria del poble. Llavors va arribar la pandèmia i ho va aturar tot en sec. Al mes de febrer d’enguany la insistència de la meva companya Marta Visa, tècnica de promoció al consell comarcal, per organitzar la baixada en el context d’una altra activitat va fer que ho proposéssim tot i la complicació de plantejar-ho només a quatre mesos vista i els uns pels altres ens vam anar engrescant fins que la cosa es va fer imparable.

Com ha sigut el procés de recuperació d’aquesta tradició? Entenc que els van haver d’assessorar?

La primera reacció va ser començar a trucar a coneguts que teníem al Pallars, la Ribagorça i Andorra vinculats amb el món fallaire. També vam parlar amb la Sofia Isus, de la Càtedra d’Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus i que, de fet, està vinculada en la baixada de falles d’Isil. Paral·lelament, vam coincidir amb el Jaume Pifarré, guia de muntanya domiciliat a Alàs, que havia baixat falles en diversos indrets de la Ribagorça feia anys, i que ens va orientar en el model de falles que acabaríem construint. En aquest procés hi va haver moltes proves prèvies, va ser tot un procés de prova-error, en el qual va destacar la figura del Marc Fargas, un altre veí d’Alàs que va tenir un paper molt destacat en el disseny final de les falles d’Alàs.

Havíeu tingut mai algun contacte amb la tradició fallaire?

Personalment pràcticament cap. Havia anat un any, ja fa molt temps, a veure les falles d’Isil.

Què va ser el més difícil de tot el procés de recuperació?

Començaré per allò que va ser més fàcil, que va ser obtenir la complicitat de l’ajuntament i els veïns d’Alàs i Cerc. La màxima complicació va venir donada per les restriccions vinculades amb la pandèmia de la Covid. Així mateix, aquesta mateixa situació va obligar a tancar el poble d’Alàs per a tots aquells que no fossin veïns.

Van construir les falles realitzant tallers amb els veïns del poble.

Sí, es van organitzar una sèrie de tallers oberts a tots els fallaires per tal de construir les falles. Normalment ens dividíem en equips per organitzar un treball en sèrie i optimitzar els recursos. En un primer moment vam fer allò que podríem dir-ne un prototip en petit comitè, que vam anar a baixar-lo una tarda des de la serra de les Peces. La idea era comprovar que aguantava encesa prou estona i que es podia portar bé.

D’on va sortir el material per construir-les?

Tot el material, fusta i teia, va sortir del mateix municipi, que forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, al qual vam sol·licitar col·laboració.

Qui va baixar les falles?

Es va decidir acotar-ho als veïns empadronats al municipi d’Alàs i Cerc i a majors de 18 anys i van baixar cinquanta falles. Hi va haver dues excepcions d’aquesta regla, la Marta i jo mateix, que érem els dos membres de l’organització del consell comarcal. Com a agraïment als veïns d’Alàs vam decidir que seríem els darrers a baixar. El fallaire més gran va ser el Joan Ribó Domenjó, de 70 anys.

Què representa per a un historiador fer una descoberta d’aquest tipus?

Em sembla que ho he dit en algun mitjà, per escàndol d’alguns puristes de la llengua: és el més xulo que m’ha passat mai en la meva vida professional. Suposo que cal explicar què vull dir amb això, expressat amb una espontaneïtat fruit de l’entusiasme del moment, de la qual no em penedeixo cap mica. Des del punt de vista estrictament historiogràfic no es tracta de la troballa més rellevant que he fet: són gairebé vint-i-cinc anys de llegir documents i de donar voltes a les coses i han sortit moltes idees que eren força noves i que, en alguns casos, han costat de ser acceptades. Ara bé, mai no m’havia cregut que una descoberta documental pogués generar la intensa mobilització que s’ha produït al voltant d’un projecte. He publicat articles i llibres, he fet conferències sobre els resultats de les meves recerques, però mai no m’hauria imaginat que el resultat d’una d’aquestes recerques derivés en l’organització d’una festa popular de la magnitud que va tenir la baixada de les falles d’Alàs.

I per al poble? Què ha suposat per a ells?

Crec que aquesta és la qüestió central de tot plegat, la implicació dels veïns. Sense aquesta implicació res de tot això no hauria estat possible. L’organització de la baixada de falles ha estat un veritable revulsiu per a la població després del període depriment dels confinaments vinculats amb la pandèmia. Es va crear una comissió per organitzar aquella primera baixada i en el moment actual s’està treballant en la constitució d’una associació de fallaires d’Alàs.

I un cop feta la primera baixada, què passarà l’any vinent?

L’objectiu, a mitjà termini, és consolidar aquesta festa i, amb el temps, poder optar a incloure-la en la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Quina valoració en fan els veïns de l’estrena?

Tothom va quedar molt content. Després de la gran feinada duta a terme durant les setmanes anteriors, i, fins i tot, de la pluja persistent que va caure tossudament tota aquella tarda, la baixada es va poder fer perfectament i, per tot allò que ens ha comentat la gent que s’ho mirava des d’Alàs i també des de bona part de l’Urgellet, va ser un espectacle inoblidable. Algun veí m’ha dit que “allò va ser un conte de fades” i, la veritat, que tot sortís tan bé ens va arribar a sorprendre una mica i tot. A banda d’això, un detall que també trobo interessant és que, pel tancament del poble arran de les mesures sanitàries, l’espectacle, en aquesta primera baixada, va poder ser gaudit gairebé en exclusiva pels veïns i veïnes. Van poder fer-se la festa totalment seva.

.