Maria Jaén: “La novel·la 'Estimat Pablo' és una història d'amor, així de fàcil i senzill”

Té una mirada neta i una veu dolça. Parla pausadament del seu darrer llibre, ‘Estimat Pablo’, que està tenint una gran acollida i al qual ha dedicat moltes hores d’investigació. És l’escriptora i guionista Maria Jaén, que reivindica la figura de la violoncel·lista Francesca Vidal, Frasquita, tot explicant la gran història d’amor que va viure amb el mestre Pau Casals enmig de molts anys d’angoixa i por a causa de l’esclat de la Guerra Civil i l’exili a Prada de Conflent.

Maria Jaén ha volgut explicar amb Estimat Pablo (Editorial Rosa dels Vents) una història d’amor. La que van viure Pau Casals i la violoncel·lista Francesca Vidal, Frasquita, tot reivindicant la figura d’aquesta dona que va estimar des de ben joveneta el gran mestre i que el va acompanyar en els anys més difícils de l’exili.

A Estimat Pablo què hi ha de real i de ficció? Hi ha molta veritat i també molta novel·la. És que no t’ho puc dir d’una altra manera. O sigui els fets històrics són tots reals i el context en què viuen els dos personatges també. Els moviments dels protagonistes que van amunt i avall són reals, però hi ha personatges inventats i també molta escena inventada. Al cap i a la fi és una novel·la en la qual podem trobar moments totalment fabulats però he respectat sempre la coherència de la història que he volgut explicar i el recorregut de Pau Casals i la Frasquita.

I què ha volgut explicar? Una història d’amor. Així de fàcil i senzill.

Per què Pablo i no Pau, tant en l’edició catalana com castellana si la gran majoria el coneixem com a Pau Casals? Perquè en l’àmbit familiar a Pau Casals li deien Pablo. I això té una explicació lògica i és que la seva mare era porto-riquenya, i llavors de petit era Pablito i després va ser Pablo. De fet, la primera vegada que públicament es diu Pau és quan crea l’orquestra Pau Casals l’any 1920, però dins de l’àmbit familiar sempre ha estat Pablo. I a més, Estimat Pablo és la manera com la Frasquita encapçalava les cartes que li escrivia.

Les cartes que Frasquita envia a Casals, eren escrites en català o en castellà? En català. Però sempre dirigint-se a ell com a Pablo. Malgrat que el gran públic el coneix més com a Pau, és cert.

Vostè explica una història d’amor entre un mestre i la seva deixebla, i li dona el protagonisme a ella. Clar, perquè no l’ha tingut mai. Ara és el seu moment.

Com descobreix la Francesca Vidal? El gran públic pràcticament ni teníem coneixement de la seva existència. Poca gent la coneixia. És un personatge molt desconegut. Tot va començar quan vaig escriure un guió amb un company, el Jordi Vallejo, per a una pel·lícula de TV3, Pau, la força d’un silenci. Volíem explicar la història de Pau Casals entre el moment en què decideix no tocar en públic fins al moment en què decideix tornar als concerts que és quan es posa en marxa el festival de Prada de Conflent. I comences a investigar i detectes que durant aquells anys el mestre vivia amb una dona. En aquell moment les coses que vam arribar a saber d’aquesta persona van ser poquíssimes. De fet, només vam arribar a confirmar que era la dona que l’havia acompanyat a l’exili, per ajudar-lo i per ocupar-se’n... i que era la vídua d’un dels millors amics de Pau Casals: Felip Capdevila. Llavors vam descobrir que Felip Capdevila abans de morir li havia demanat a Casals que es fes càrrec de la seva dona, que la cuidés. Però, és clar, això havia passat l’any 1921.Tots aquests esdeveniments al final et desperten la curiositat i comences a buscar i buscar i descobreixes que, de fet, Pau Casals i Francesca Vidal es coneixien des que eren adolescents, i que ella es va enamorar d’ell quan el va conèixer. I estic convençuda que, d’alguna manera, la Frasquita va decidir estimar Pau Casals tota la vida i viure al costat del mestre.

Va ser un treball feixuc tot el tema de la recerca històrica?

He tingut la gran sort que la família de la Frasquita, els seus descendents, m’han volgut ajudar i han posat al meu abast tot l’arxiu familiar, en el qual hi havia documents, cartes i fotografies. De fet, la família de la Francesca Vidal m’ha acompanyat molt en tot el procés, respectant sempre la meva feina. Mai han intervingut per a res. Al contrari, em deien: “Tenim això i escriu el que vulguis perquè entenem que és una novel·la, que és ficció.” Ho han posat tot al meu abast. També he remenat molta documentació que hi ha a l’arxiu de Prada i al Nacional de Catalunya. I per últim he tingut diverses converses amb l’Enriqueta Casals, la neboda de Pau Casals que va conviure amb la parella a Prada durant un temps.

Què és el que més li ha agradat de la Frasquita? M’ha agradat descobrir-la. Posar-la en primer pla i m’ha agradat jugar a donar-li veu i que sigui una mica ella mateixa la que es rebel·li contra aquest desconeixement, contra aquest silenci que hi ha al voltant de la seva figura.

La relació entre Casals i Frasquita va ser de submissió per part d’ella? No. La Frasquita és una dona submisa perquè ho és per educació i per l’època en què viu, però no és una relació de submissió. És una relació en la qual ella, des del primer moment, té la voluntat d’estimar-lo i el que vol és viure al seu costat. Per això es casa amb el millor amic de Casals, Felip Capdevila. Evita qualsevol situació que l’allunyi del mestre. Tots els moviments de Frasquita són sempre per mantenir-se al costat de Pau Casals.

Ella és la que explica la història, però també es manté com en un segon pla. No, ella està al costat de Casals. El que ens està dient en tota la història és que, malgrat els temps difícils que els va tocar viure, jo (Frasquita) era amb tu, al teu costat (Casals).

Dels personatges de ficció que ha creat en la novel·la amb quin ha gaudit més? Em trobava amb la dificultat, per exemple, de com explicar que Pau Casals va ajudar tant els refugiats, i això d’alguna manera ho has de dir i la millor manera de fer-ho va ser inventar-me un personatge que pogués resumir tot això. Llavors hi ha una parella de refugiats a qui Casals i Frasquita ajuden. També hi ha un altre personatge de ficció que m’agrada especialment i que és una alumna de violoncel. M’agrada, primer, perquè és una noia i per aquest fet m’ha ajudat a fer com un mirall amb la Frasquita.

La novel·la té estructura de guió. Com si cada capítol comencés i acabés una història. És així? Són com episodis, però hi ha un fil cronològic molt clar. És el relat d’una vida i llavors s’havia de fer d’una manera com molt sintetitzant, anant a l’essència dels passatges històrics.

Estimat Pablo és una novel·la per a dones? Literatura de dones, homes. És una novel·la per a tothom. No és una novel·la només per a dones. És una novel·la per a qualsevol persona, home o dona, que puguin estar interessats en la figura de Pau Casals i en els moments històrics que va viure. En certa manera també podríem dir que aquesta història és una mena de memòria històrica que ara tant es reivindica.

Creu que Frasquita va ser una dona feliç? Dins de tots els drames que va viure, crec que sí.

I Pablo va ser feliç? Al llarg de la seva vida segur que sí. A veure, van haver de viure moments molt difícils, durs i dolorosos. Però suposo que sí, que van ser feliços al llarg de la seva vida.

La seva primera novel·la, Amorrada al piló (1986), va ser tot un fenomen. L’ha condicionat en la seva posterior carrera com a escriptora i guionista? Jo em vaig marejar una mica amb tot plegat. Però he de dir que gràcies a l’amorrada jo he pogut seguir publicant. I he escrit sobre el que he volgut. És a dir, no he estat pensant a tornar a fer una amorrada per tenir èxit. Els meus llibres són molt diferents uns dels altres. Jo cada vegada que m’he posat a escriure ha estat perquè tenia ganes de fer-ho.

Què prefereix fer, un llibre o un guió? Les dues coses i espero seguir fent-les durant molts anys. Són molt diferents. El procés de creació no té res a veure.

Quin llibre està llegint ara? El Quartet d’Alexandria. Llegeixo molta història.

L’autor musical preferit? Jo soc de Van Morrison.