Cori Calero: "És impossible canviar fòssils per renovables si no reduïm el nostre consum"

La periodista Cori Calero (Lleida, 1975) va ser pionera a Catalunya a especialitzar-se en temes de medi ambient i de divulgació científica. Darrerament, l’hem vista cobrint per a TV3 la cimera del clima de Glasgow o l’erupció del volcà de l’illa de La Palma, entre d’altres. Enguany també ha publicat Si el cel es tornés vermell (Viena Ed.), un llibre que parla sobre el canvi climàtic. Del que en sabem i, sobretot, de com hem de canviar per intentar aturar-ne els pitjors efectes.

A l’hora de fer balanç de la cimera del canvi climàtic de Glasgow, amb què ens hem de quedar? Amb el bla, bla, bla de Greta Thunberg o amb els representants governamentals que diuen que s’han fet alguns passos importants?

La Greta diu el bla, bla, bla perquè és la seva feina. Si els activistes no diguessin això malament aniríem! En part li dono la raó: hi ha molt bla, bla, bla. Però em quedo amb algunes coses: got mig buit i got mig ple, a la vegada.

Comencem per l’optimisme. El got mig ple.

Per primera vegada es dona, en un text per escrit, importància als joves. Fins i tot participaran directament a la cimera de l’any que ve, que es farà a Egipte. No havia passat mai, simplement eren al carrer i no se’ls donava ni veu ni vot. Ara bé, com es triaran aquests joves? Ho investigarem, perquè està molt bé que se’ls reconegui però cal saber fins a quin punt i com serà el reconeixement. Segon punt positiu: la ciència. No només se’ls té en compte sinó que se’ls agraeix la tasca i se’ls esperona que n’afegeixin més.

Però això no hauria de ser normalíssim, que una cimera sobre canvi climàtic es basi en la ciència?

A la cimera de Madrid del 2019, fins i tot va haver-hi països que van intentar silenciar i amagar el paper de la ciència, “perquè no ens agrada que ens vinguin a dir què hem de fer”. I encara queda un altre fet positiu: no hi era Trump, a Glasgow.

És un canvi substancial? 

Moltíssim. Hem canviat per Joe Biden, que sembla que té unes intencions clares i millors respecte al canvi climàtic. A les eleccions presidencials, se la va jugar perquè molts deien que apostar tant per la lluita contra el canvi climàtic li faria perdre vots. I va acabar guanyant.

I els que veuen el got mig buit, què hi diuen?

La cimera posa data al final de la desforestació. Però alguns pensen que això legitimitza seguir desforestant fins al 2030. Igual com la descarbonització, de la qual es parla clarament. Amb el però de l’Índia, que va fer canviar paraules: en lloc d’acabar progressivament amb el carbó, va optar per utilitzar el verb “reduir”.

Al final, van quedar com els dolents de la pel·lícula. Ho són? Podem entendre les raons de països com l’Índia o la Xina?

Sempre dic que la crisi climàtica se solventaria si tots fóssim més empàtics. Posem-nos al lloc dels altres: l’Índia o la Xina estan utilitzant el que nosaltres vam utilitzar fa dècades per arribar a un creixement econòmic. I ara ens permetem el luxe d’apostar per les renovables, però ells no han pogut fer això, estan tirant d’un combustible molt barat. El canvi climàtic que patim ara, malgrat que en aquest moment la Xina sigui el principal emissor de CO2, és culpa dels altres països del primer món. De fet, si s’ho mira bé, la Xina no és el principal emissor per càpita, ho són els Estats Units. Estem acostumats a assenyalar bons i dolents, perquè una cosa de la qual no s’acostuma a parlar en les cimeres –en aquesta potser ha començat a canviar– és que no només hem de fer una transició cap a les renovables i enterrar els combustibles fòssils, sinó que hem de canviar la nostra manera de consumir. Perquè si no, no podem prescindir-ne.

I podem prescindir-ne, realment?

Hi ha un estudi, el Medeas, fet per científics de tot el món, que analitza la possibilitat d’un canvi directe: fòssils per renovables. El resultat és que resulta impossible si no reduïm el nostre consum. I això hem de posar-ho sobre la taula, senyors polítics. De fet, no és tan complicat. Quan jo era petita, no consumíem com ara ni gastàvem tanta energia. Tampoc fa tant. El gran gruix d’emissions, si mirem les gràfiques, veurem que comença als anys 80.

Això vol dir que tots hem d’acceptar el retorn a una certa austeritat, a ser més frugals?

No tant. Però és que estem en una orgia consumista. A la meva feina, moltes vegades ens hem d’acabar traient el jersei a l’hivern perquè hi fa calor, i a l’estiu ens posem una jaqueta perquè fa fred. No hem de tornar a les cavernes, només es tracta de ser més racionals, i això és viable. En el moment en què deixem de considerar que un país és desenvolupat perquè creix econòmicament, entendrem més coses. Per què viure millor és sinònim de créixer? Si al final acabem tots amb estrès perquè necessitem més diners!

Ara ja no s’ha de barallar perquè una cimera de canvi climàtic sigui l’obertura d’un telenotícies. Quines dificultats té cobrir com a periodista un esdeveniment com aquest?

Sí que m’hi he de barallar, sí. Al tornar de Glasgow ja em van dir que portàvem molts dies parlant de crisi climàtica. No és un tema de capçalera, ni molt menys. Va obrir el TN els dos dies primers i els dos del final, i els altres hem anat a les 3 de la tarda. Però sí que el tema és més present, diria que des del 2019 i la irrupció dels Fridays for Future.

Amb un personatge com Greta Thunberg...

No només. Es van ajuntar uns elements perfectes de màrqueting. Què buscaria un creador d’anuncis? Joventut. I rebels, protestant contra els senyors encorbatats. Va donar la volta al món, mai havia passat amb manifestacions contra el canvi climàtic. És el punt d’inflexió on veig que el tema que domino interessa en un telenotícies o la gent me’n parla pel carrer. I fa molt poc, d’això! Patim el canvi climàtic, però tenim un gran temporal i al cap de poc el deixem de tenir. O una gran sequera. I com a primer món, seguim tenint aigua a l’aixeta.

S’ha de trobar l’equilibri entre el rigor i el tremendisme?

Si dius massa les veritats, crees por. I la reacció a la por és amagar-se o girar l’esquena. A la redacció mateixa, hem anat passant per diverses fases. Primer, el repte era que la gent veiés que no era cosa de l’Antàrtida, sinó també dels catalans i no de l’any 2100 sinó ara, amb un agreujament molt ràpid. A veure, som adults i no cal que ens donin caramels, però és veritat que aquest tema és tan greu i és tan global que si l’expliques cruament la reacció pot ser negativa, de no cal que fem res. O que tenim problemes més greus, des de l’atur fins a la Covid.

I alguns diran: com que és tan greu, nosaltres no hi podem fer gaire res. Han de ser els de dalt.

I qui vota els de dalt? Els Estats Units n’és un exemple: qui va posar el president que negava el canvi climàtic? La gent que votava. I qui l’ha canviat? La gent, també. I qui dona els diners a les grans empreses? Nosaltres! Si un supermercat té melons al gener, que no toca, és perquè nosaltres els comprem. S’ha fixat que les grans companyies d’energia ja ens truquen per oferir renovables? I per què? Doncs perquè saben que la gent cada vegada busca més comercialitzadores que treballin amb aquestes energies. No perquè s’hagin tornat bons de cop i volta.

A vegades, cal posar exemples molt propers perquè els entenem. Al seu llibre, en trobem d’aquí mateix: un agent forestal osonenc, Santi Pocino, li diu que els pins rojos de les nostres comarques s’estan morint. Això també és degut als efectes del canvi climàtic?

Doncs sí. El pi roig, el rajolet, si s’extingeix a Catalunya serà pel canvi climàtic. És una espècie que poso com a exemple. Els científics no havien vist mai boscos sencers directament morts a causa de la sequera. I ara n’hi ha.

Vostè va ser una de les primeres periodistes del país que es van especialitzar en medi ambient? Com hi va arribar?

Per militància. Fa poc vaig fer un reportatge de joves que pateixen això que ara se’n diu ecoansietat. Quan era nena, no estava ni tipificada, l’ansietat. Però recordo que tenia 8 o 9 anys i va esclatar Txernòbil. Em vaig passar nits sense dormir, angoixada, anant per carrer i mirant si la radioactivitat es veia al cel. Va ser l’inici de començar-me a fixar en coses mediambientals. Actuar no va ser, per mi, anar pel carrer amb pancartes sinó intentar comunicar. Al principi vaig haver de fer de tot, de successos a cultura, però al final ho vaig aconseguir. El medi ambient era una maria del periodisme... fins i tot més que la cultura.

Dona importància a la veu dels científics, dels quals recull uns quants testimonis al llibre. Li costa, a la ciència, d’arribar a la gent?

M’hauria agradat incloure’n més, encara. La ciència és la base, sense el coneixement científic no hauria escrit aquest llibre ni parlaríem de la crisi climàtica. El vaig fer des del cor, està ple de subjectivitat però en cada detall busco l’estudi científic que fonamenti allò que dic. La ciència no la pot negar ningú. Sempre dic que si tots els científics se sabessin explicar planerament, jo no tindria feina. La seva és fer ciència, la meva consisteix a fer de divulgadora.

Aquesta figura del periodisme científic, l’hem valorada més amb la pandèmia?

El periodisme científic. i els científics. Quants noms en coneixem? Ara tots sabem qui és Oriol Mitjà, però abans no. I dels que estudien la crisi climàtica, potser cap. Molts d’ells haurien de ser més coneguts que altres persones públiques que hem elevat com si fossin déus. Els humans som una mica absurds, per això vivim una crisi climàtica.

Podem fer res, vostè i jo, tots els ciutadans, per lluitar contra la crisi climàtica?

No pensem que reciclant els residus ja ho hem fet tot. Si vostè continua anant a comprar productes de menjar que venen de lluny, alimenta l’engranatge: hi ha kiwis que es cultiven aquí, però volem els que venen de Nova Zelanda, a l’altra punta del món. Quantes coses comprem que no ens fan falta? A mi m’agrada viatjar, però val la pena agafar un avió per anar només dos dies a París? Intentem fer els nostres actes d’una manera més raonable!