Rafel Nadal: “Parteixo d'aquesta idea tan bonica que mentre algú ens recorda seguim existint”

Ara fa deu anys, el dia de Reis del 2012, el periodista i escriptor gironí Rafel Nadal guanyava el premi Josep Pla amb Quan érem feliços, el seu exitós debut literari. No pretenia iniciar una saga, però aquest llibre de memòria familiar va tenir contunïtat amb Quan en dèiem xampany. Ara, la mare d’aquesta gran família de dotze germans té 98 anys i ja no coneix els fills. No parla. Quan s’esborren les paraules (Columna Edicions) és un retrat d’un món que desapareix, un homenatge a la generació dels pares, però també un text vitalista i ple d’esperança en el futur que representen els nets. Un futur en el qual Rafel Nadal confia plenament.

És un dels autors de més èxit de la literatura catalana actual. Però el periodista Rafel Nadal mai no ha deixat de ser una persona assequible que no dubta a fer quilòmetres per presentar els seus llibres arreu del país. Per petit que sigui el poble que el reclama, ell hi va. Ara presenta Quan s’esborren les paraules. I malgrat la pandèmia ha fet tota una gira per les comarques de Ponent. A Lleida va tenir un presentador de luxe, Josep Vallverdú, company d’universitat de l’absoluta protagonista d’aquest llibre, la seua mare.

Tanca una trilogia amb un llibre que no havia pensat escriure. A Quan érem feliços volia fer un fresc. Utilitzava la família com a excusa, com a artefacte literari perquè dotze germans són un xollo... però jo el que volia fer era un retrat d’una ciutat petita a la Catalunya de postguerra i retratar també la meua classe social, que era aquesta petita burgesia benestant de províncies, que no tenia res a veure amb la burgesia barcelonina o del Vallès. Aquesta era la intenció inicial, però vaig veure que havia de seguir escrivint perquè la gent jove no entenia que parlés d’una família benestant i, per tant, privilegiada, i a la vegada fes referència a moltes dificultats. Passàvem molt de fred perquè no teníem calefacció, però tampoc teníem tele, ni refrescos, ni setmanada si no te la guanyaves. Volia que entenguessin que ser privilegiat volia dir tenir un plat a taula i estudis, que no tothom s’ho podia permetre a la postguerra. I per això vaig explicar els orígens familiars. El besavi de Girona, que era carboner, i el Francisco Ollé, que era el protagonista de Quan en dèiem xampany, que és un nano que amb setze anys queda orfe de pare i mare, i amb les mans a la butxaca emigra a Reims i acaba triomfant i fent-se ric. Pensava que amb això ho havia dit tot, havia explicat com era aquesta burgesia, que només feia un parell de generacions que vivia bé. Seguia escrivint pàgines de memòria personal, perquè m’agrada molt escriure sobre el pas de les estacions, el que planto, el que cullo, la família, els nets, els viatges, i pensava que faria un llibre sobre els nets que es titularia Ofici d’avi però, de cop, la mare, que havia arribat molt bé als 92 anys, va desaparèixer. En molts pocs mesos va deixar d’identificar-nos i, finalment, va deixar de parlar, i ara ja porta cinc anys que no ens reconeix i que no ha dit ni una sola paraula. Ara en té 98 i em vaig sentir en la necessitat d’escriure de manera impulsiva sobre ella, que havia estat la meua font de memòria. Crec que a totes les cases de Catalunya han estat les dones les que han transmès la memòria familiar. En tot cas, la mare coneixia millor la família del pare que no pas el pare i me la transmetia perquè tenia una memòria prodigiosa i em connectava amb les generacions anteriors i amb la meua infantesa. Miràvem una foto meua de petit i li preguntava: “i això on era?”, i em feia un conte que durava tres hores i que m’acabava fent reviure un tros d’infantesa. Per tant, vaig tenir la necessitat d’escriure per no perdre aquests moments i amb la voluntat de transmetre-ho als meus nets.

El fil de la memòria. És aquesta idea tan bonica que mentre algú ens recorda seguim existint. Jo espero que els meus nets em facin seure a taula quan jo ja no hi sigui i em connectin amb els seus nets, que seran els meus rebesnets, que jo ja no coneixeré. Espero que els parlin de mi i amb el meu record també seguin a taula els meus pares, els avis, els besavis.

El llibre comença amb un capítol de gran bellesa, però també de gran duresa, explicant com la seua mare va anar perdent els records fins a quedar-se sense memòria, sense paraules. Però, a la vegada, el to és vitalista, una mirada endavant. És que vol ser un llibre optimista que no vol amagar el dolor, ni la nostàlgia per un món que s’acaba, que és legítima. El pare mor, la mare, com si no hi fos i amb el temps dels meus pares se’n va també la meua infantesa i adolescència. És lògic mirar-s’ho amb nostàlgia sempre que aquesta nostàlgia no ens paralitzi, no ens impedeixi fer coses. Però a la vegada soc conscient que hi ha un nou món que arriba, del qual jo ja no seré protagonista, perquè ho seran els meus nets, però espero que també sigui el meu temps i viure’l amb passió. Estic entre aquests dos mons, un món que se’n va i un món que arriba en què també crec molt perquè no soc gens pessimista respecte al futur.

Quan parla dels nets parla també de tota una generació que ve darrere nostre. Sempre. De la mateixa manera que quan parlo de la mare no parlo de la mare. Explico situacions concretes perquè són les que conec. Crec que a partir dels detalls més petits és quan fas les coses més universals. Però sí, jo intento parlar d’una generació que se’n va i fer-li un homenatge perquè és una generació que ho va sacrificar tot pels que veníem al darrere, i d’una generació que arriba amb la qual sembla que no confiem perquè ens espanten les coses noves, la tecnologia, però que són com nosaltres. Estimen, odien, tenen por, es rebel·len, se solidaritzen... Són joves amb les mateixes emocions i les mateixes passions que ha tingut sempre la humanitat. I d’aquí ve aquesta obsessió per traspassar-los la memòria. Venim de molt lluny i ens projectem en els que venen al darrere. Ningú comença de zero. Per això els he escrit el fil que connecta els meus nets amb la meua mare i, per tant, amb tots els que hi havia abans. Portem molts segles, mil·lennis, discutint, filosofant, escrivint llibres... Si tot això els ho podem traspassar podran ser més feliços. Hi confio molt.

Cada paraula que s’esborra és un record que es perd? Si no hi ha paraules no existeixen les coses. Quan desapareixen les paraules desapareix tot. És a través de les paraules que la mare m’explicava qui era jo. Si no hagués escrit el que ella m’havia explicat s’esborraria aquesta part de mi i els que venen darrere meu tampoc no la podrien conèixer a ella ni a mi.

És el fill número sis. Viure en una família de dotze germans genera molt material literari? Sí. Que quedi clar que això és literatura, però hauria sigut poc intel·ligent no aprofitar com a artefacte literari la família de dotze fills. Fins i tot hi ha generacions diferents entre els germans, perquè el gran, en Quim, no va arribar a viure mai amb la petita, l’Helena, perquè quan va néixer ella el Quim ja havia marxat a estudiar a Barcelona. Això és un material literàriament molt atractiu, com ho eren els pares, que tenien una forta personalitat. Eren molt actius i fins i tot rebels, però voluntàriament es van fer conservadors i religiosos. Això sí, ells ens van donar llibertat encara que fóssim oposats. Donar llibertat als que són com tu és molt fàcil.

Un dels moments més emotius del llibre és quan descriu el primer cop que la banya, que és el primer cop que la veu nua. Les relacions han canviat molt. El pare no existia. Era un senyor que venia de tant en tant a casa a posar ordre. I fins i tot érem més de l’àvia que de la mare. La relació de la meva generació amb els grans no era gens física. Almenys en el nostre cas. Potser, també, perquè érem dotze i s’havia de repartir. Per a mi el carinyo s’expressava en l’eficàcia a l’hora de portar la casa. Tu et despertaves al matí i senties remenament a la cuina i et venia al cap la imatge de la casa ventilada, neta, amb la llar encesa i la cuina en marxa. Tu sabies que anaves a escola i quan tornessis hi hauria un plat a taula calent. Però ni els pares ni els avis no es van estirar mai per terra per jugar. Fèiem vides separades els grans i els petits. Ara la tendresa és més física. Descobrir el cos de la mare, ja en la decrepitud, per un cantó em va causar menys dolor perquè no el puc comparar amb el que tenia de jove, però també em va causar una certa perplexitat. La cicatriu em va recordar que va tenir un càncer de mama del qual no vam saber res fins que no l’havia superat i que ella no només ens va amagar, sinó que per restar-li dramatisme ens deixava jugar amb el seu pit d’escuma i ens el passàvem com si fos una pilota mentre ella reia i l’estenia sense cap mena de pudor amb les tovalloles de platja. És una imatge molt cinematogràfica, però també molt poètica de com ella se sacrificava.

No segueix un ordre cronològic, sinó que actua com ho fa la memòria que, de vegades, partint d’un record remot arriba al present o a l’inrevés. La memòria funciona així. És molt selectiva i ho és en funció de les circumstàncies del present. La meua mare és un cos de 98 anys que està arribant al límit però quan l’escric és per recordar que també va ser una dona que va tenir dotze fills, que va estudiar història, que a la facultat es va revoltar contra un catedràtic impresentable. Per això he posat una foto d’ella quan tenia sis anys a la portada, perquè la meua mare és tot això. Té 98 anys, no coneix, no parla, però és tots els seus 98 anys en la integritat.

Diu que de vegades se sent culpable per espaiar les visites. Confesso que em produeix un malestar íntim molt gran. Em sento malament amb mi mateix perquè no li dono tot el que li dec. Però és que no sé com fer-ho. La malaltia de la mare m’éstà fent ser insensible i això m’emprenya. Intento superar-ho, però quan veus que no hi ha res a fer et desesperes. Les manyagues no causen cap reacció, ni la música, ni les fotos, ni portar-li els petits perquè l’abracin. No hi ha cap reacció emotiva.