Tura Soler: “La pressa és mala companyia del periodisme d'investigació”

L’agost del 2017 van ser assassinats al pantà de Susqueda els joves Marc Hernández i Paula Mas. Han passat quatre anys i mig i no s’ha trobat l’arma homicida, es desconeix el mòbil del crim, l’autor o autors, i el lloc exacte on es va cometre. La periodista Tura Soler (Santa Pau, 1963) ha investigat el cas i n’explica tots els detalls en el llibre ‘El pantà maleït’ (La Campana, 2021). Soler també va destacar pel seu treball en el cas del segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu.

El programa Crims, de Carles Porta, l’ha convertit en una cara coneguda, però Tura Soler és més que això, és una periodista amb més de trenta anys d’experiència.

Vostè que sempre ha estat a l’altre costat, no se li fa estrany aquests dies ser la protagonista de tantes entrevistes arran de la publicació del llibre?

Sí, és com el món al revés que aparegui a tots els mitjans, jo que soc molt poc d’exposar-me i més aviat soc una formigueta d’anar trepitjant el terreny, recopilant dades, parlar amb la gent i ni tan sols enregistrar res, sinó memoritzar el que parles i quedar-te amb les idees. I mira, ara em trobo cada dia davant dels micros, càmeres i entrevistes com aquesta. Sí que se’m fa estrany.

He sentit gent que destaca que vostè és d’aquelles periodistes que trepitgen carrer, que van als llocs, que parlen amb la gent... No hauria de ser una definició intrínseca de la feina del periodista?

Aquest és el periodisme tal com jo el vaig conèixer i com nosaltres l’hem mamat des del moment que vaig començar. No tenies altra manera que agafar la bossa i anar a sobre el terreny a investigar què havia passat, buscar-te tu els testimonis, l’escenari d’un crim, d’un accident o d’un robatori. Quan vam començar fa tres dècades era el que s’havia de fer. Anar a trepitjar comissaries, intentar colar-te per allà, ser sempre als llocs i si algun dia havies de veure una autòpsia en directe per saber com funcionava el món dels forenses, ho feies. Ara hem quedat envaïts per les xarxes socials, la proliferació de portaveus i gabinets de comunicació que et bombardegen, et saturen d’informació i comunicats, i els periodistes no van als llocs. I amb les xarxes socials i els digitals tothom vol ser el primer a donar una notícia. La pressa és mala companyia del periodisme d’investigació. T’acabes quedant a la superfície i vas llegint els mitjans i veus que les notícies són calcades. Una investigació requereix temps i calma.

El periodista Jordi Grau, company seu a ‘El Punt Avui’, diu que és d’aquelles periodistes que no es creuen mai la versió oficial. 

Jordi Grau com també Joan Vall Clara van ser els meus mestres quan jo començava. Ells m’ho van ensenyar, que tot el que veies ho havies de qüestionar, mirar què hi ha més enllà, si hi ha altres versions que qüestionin el relat oficial. És el que he anat fent durant la meva trajectòria, no vol dir sempre que la informació que et donen no sigui correcta, sinó senzillament que pot ser parcial, que t’han amagat una sèrie de dades o elements que poden ser claus. I això és el que ha de fer sempre el periodista, qüestionar-s’ho tot i no empassar-se d’entrada tot el que li expliquen. Apartar totes les branques del camí per acabar veient exactament el que ha passat.

Això és el que va fer en el crim d’en Marc i la Paula al pantà de Susqueda. La versió oficial que gairebé ningú qüestionava era que l’autor va ser Jordi Magentí, un pescador que el dia dels fets se suposa que era a prop de l’escena del crim i que a més tenia antecedents criminals. Tot lligava.

A veure, no sabem encara qui va ser l’autor o autors del crim. Potser d’aquí a un temps sortirà alguna prova que evidenciï que Magentí va tenir alguna cosa a veure amb el crim. Jo el que vaig fer va ser anar a comprovar sobre el terreny tot el que s’anava aportant a la investigació. Hi havia coses que no quadraven. Vaig veure que la investigació es basava molt en el perfil criminològic del sospitós. A Jordi Magentí li pesava molt el seu passat, el d’haver matat la seva dona, i a partir d’aquí els investigadors van començar a fer tota una sèrie de proves per intentar situar l’escena del crim al lloc on ell estava pescant. I ho fan basant-se en una sèrie de testimonis auditius –unes persones que van sentir uns trets– però no hi ha cap testimoni ocular que presenciés res. A través d’aquestes persones que van sentir uns trets intenten situar al mapa el lloc on es podria haver produït el crim, però aquestes complexes proves de sonometria van ser descartades per l’Audiència de Girona. En un lloc com el pantà de Susqueda, ple de muntanyes i clots d’aigua, és molt difícil saber d’on provenien els trets.

Els cadàvers presentaven impactes de bala, però no s’ha trobat ni l’arma ni cap beina.

Exacte, la investigació diu que l’escena del crim va ser la Rierica perquè era el lloc on anava a pescar Magentí, però no s’han trobat ni beines, ni sang, ni objectes de la parella. S’han fet 157 proves d’ADN i cap d’elles vincula les víctimes amb el sospitós i fins ara no s’ha pogut demostrar d’una forma científica que hi hagi una coincidència espai-temps entre les víctimes i el sospitós.

Llegint el llibre sorprèn el perfil de personatges que es mouen pel pantà: gent amb un passat truculent, cuidadors de plantacions de marihuana, festes rave...

És una coincidència en espais pantanosos, envoltats de boscos, que fa que sigui atractiu amagar-s’hi. El mateix any del crim de Susqueda hi va haver el crim del pantà de Foix, tot i que finalment se’n va acabar dient el crim de la Guàrdia Urbana. Inicialment, era el crim del pantà de Foix perquè va ser un assassinat que va tenir com a darrer escenari el pantà, on van intentar desfer-se del cadàver de l’agent de la Guàrdia Urbana. I un altre dels personatges que es van plantejar si hauria passat per Susqueda durant aquelles dates és el famós assassí Igor el rus, perquè els escenaris per on es movia aquest home eren d’aquest tipus. Un lloc tan emboscat i amagat facilita la presència d’aquests personatges i també que s’hi puguin plantar grans extensions de marihuana.

Això vol dir que Magentí no era l’única persona amb un passat al darrere que es movia per Susqueda.

Exacte, però també hi ha gent magnífica en aquests entorns. És el cas d’en Sau, que surt al llibre, un fotògraf que va guanyar un premi per un treball sobre Susqueda. Es va passar hores i hores, i també nits, retratant i tenint contacte amb aquesta gent que a mi em feia tanta por. Jo en les meves visites al pantà sempre anava acompanyada de dos policies de paisà amics meus, però ell hi anava sol i de nit. Hi ha també el cas d’aquest personatge tan curiós que és un rastrejador que quan sap que hi ha algú desaparegut sigui on sigui s’hi desplaça ell tot sol amb el seu gos. Són persones peculiars, en positiu.

Parlant de personatges hauríem de fer esment de Bartomeu Soler. Vivia al pantà, a prop d’on van aparèixer els cadàvers, i si sabia alguna cosa del crim se’n va anar a la tomba amb el secret.

La primera vegada que vaig anar a Susqueda em van dir que vigilés, que allà a prop on van trobar els cadàvers hi vivia un home emboscat, que s’havia fet una cabana entre els arbres i que posava trampes perquè la gent no s’hi acostés massa. Encara ara em faig creus de com va poder construir una cabana en un marge com aquell, baixant el material per un corriol estret i rost, i allunyat com estava de la pista. Ell que sempre veia i sabia tot el que passava al pantà, resulta que el dia que maten en Marc i la Paula no sent ni veu res. Primer em feia por, però al final va ser una persona molt amable. Mai vaig saber si el que explicava era tota la veritat o amagava alguna cosa.

I al final un dia el van trobar mort i potser es va emportar la clau per resoldre el crim.

Jo sempre li deia que m’ho expliqués tot i que si no m’ho volia explicar almenys m’ho deixés escrit en algun lloc. Per això quan el vam trobar mort vaig demanar als Mossos si havia deixat res escrit. Tenia unes llibretes on apuntava coses, remeis que es feia ell amb herbes que recollia i també un llistat de matrícules. En Bartomeu apuntava les matrícules dels cotxes que passaven per allà, però no hi ha res que permeti aclarir què va passar amb el cotxe d’en Marc i la Paula, que va desaparèixer fins que cinc dies després va ser trobat allà enfonsat al pantà. En Bartomeu sempre deia que al pantà tots els ulls et miren, encara que no t’ho pensis sempre hi ha algú que t’està veient.

En Bartomeu hauria intentat suïcidar-se, però va morir abans.

L’escena amb la qual ens vam trobar era aquesta. Hi havia en Bartomeu a terra sota una alzina davant de la seva barraca i en una postura estranya. A l’alzina hi havia la soga i darrere el tronc, una escala. La composició que em vaig fer de seguida va ser que havia pujat a l’escala per posar-se la soga al coll, va caure i es va colpejar. L’autòpsia diu que va morir de mort natural d’una afecció cardíaca que patia. És una altra d’aquelles coses estranyes que passen a Susqueda.

Hi ha una línia d’investigació a la qual no s’ha donat molta credibilitat que és la que apuntaria al fill de Jordi Magentí. El company de cel·la va assegurar que aquest li hauria confessat que l’autor del crim seria el seu fill i que ell li hauria donat un cop de mà per desfer-se dels cadàvers.

Els Mossos no donen credibilitat al relat quan assenyala el fill. Un dels motius dels investigadors per no estirar aquest fil és perquè aquest no era al pantà aquell dia. Ho han comprovat perquè el senyal del telèfon mòbil no l’ubica aquell dia al pantà. A la meva manera de veure-ho, això no hauria de ser concloent perquè el telèfon sempre el pots deixar a casa.

Després de tot aquest temps investigant suposo que deu tenir alguna teoria sobre què va passar aquell dia d’agost de 2017.

Ho diem sempre amb els dos policies amics que m’han acompanyat en les diferents visites al pantà, l’Antonio i en Jerónimo, que com més coses sabem menys entenem el cas. Cada vegada s’obren noves portes i no es tanquen les altres, és com un trencaclosques en què no acaben encaixant mai les peces.

Un altre cas en què es va implicar molt va ser en la resolució del segrest de Maria Àngels Feliu. Hi veu paral·lelismes? Es van detenir uns primers sospitosos que es va acabar demostrant que no hi tenien res a veure i els veritables culpables es van descobrir uns anys després.

Quan la gent em demana si crec que el crim de Susqueda s’acabarà resolent algun dia, jo sempre poso l’exemple del segrest d’Olot. Quan ja tothom havia perdut l’esperança de resoldre’l i cada vegada s’embolicava més, va arribar un dia que va aparèixer una pista clau que va permetre detenir els segrestadors.

La versió oficial que apuntava a Joan Casals i Xavier Bassa no era la correcta. De fet, va ser coautora del llibre Estampes del segrest d’Olot, publicat tres anys abans de la detenció dels autors confessos, on ja apareixia la figura d’un dels màxims responsables del cas, el policia Antoni Guirado.

Havíem escrit al llibre una pista que va aportar una veïna que va explicar que dies abans del segrest ella havia vist com un policia local, el seu veí Antoni Guirado, vigilava Maria Àngels Feliu davant de la farmàcia. Aquesta era la pista clau que si s’hagués investigat potser hauria estalviat molts dies de captiveri a la Maria Àngels. Qui et diu que en el cas de Susqueda no hi pugui haver alguna cosa que ara s’escapa de la visió de la investigació, però que pugui ser el fil que condueixi cap a la resolució més endavant. No seria just per a les famílies no saber què va passar.