Sònia Alins: “He volgut enaltir els atributs que normalment no es valoren de les dones”

Desprèn una mena d’alegria, felicitat i serenitat que t’acaba enamorant. Autora de diverses exposicions individuals, ara en té una d’activa a la ciutat xinesa de Taipei i desenes de col·lectives arreu del món, acaba de guanyar la medalla d’or en la categoria de disseny de producte que atorga l’Associació d’Il·lustradors de Nova York. És la lleidatana Sònia Alins (47 anys), que es confessa una creadora amb una narrativa surrealista perquè “segueixo els meus instints. Res està basat en la realitat”.

Quan dissenya li agrada escoltar música clàssica i assegura que la poesia l’estimula. Explica que treballa braç a braç amb el també il·lustrador Juanjo Barco, que a més a més és l’amor de la seva vida i que les dues filles que tenen (la Cyntia i la Joana) ja han desenvolupat treballs d’il·lustració en diversos contes.

A vostè li ve de família això de la il·lustració? No, que va! La meva mare, que és de Salamanca, treballava a l’administració de l’antic hotel Comtes d’Urgell i el meu pare és taxista. Ell és del poble de Castanesa, al Pirineu aragonès, i la veritat és que tot i ser una persona que no va poder estudiar sempre ha estat un home amb inquietuds per llegir i estar al dia de tot. Jo sempre el recordo amb un llibre sota el braç.

Va estudiar Belles Arts a Salamanca. Per què, havent-hi escoles molt més a prop? Va ser tot una casualitat. No vaig anar a Barcelona perquè s’havia de fer un examen d’ingrés i jo no me’n vaig assabentar [rialles]. Els meus avis tenen casa a Salamanca i m’hi vaig instal·lar. A més, en aquesta ciutat vaig conèixer el meu marit. Van ser uns anys magnífics.

I quan va acabar, què va fer? El món de la il·lustració i el disseny no és fàcil a nivell laboral. Vaig tenir la sort de comptar amb l’ajuda d’un professor, Miguel Ángel Pacheco, Premio Nacional de Literatura Infantil. En aquells anys ell treballava com a director d’art a l’editorial Anaya i va ser ell qui em va aconsellar que una bona manera de començar era a través de la il·lustració de llibres. En el primer mes d’estar treballant ja tenia quaranta clients de diferents editorials dels país. Va ser extraordinari! De fet, durant bastants anys el meu marit, el Juanjo Barco, i jo ens vam dedicar quasi en exclusiva a la il·lustració comercial.

O sigui que amb el Juanjo formen un tàndem. I tant! Tot el que a mi em falta, perquè tots tenim mancances i debilitats en la feina, ell m’ho complementa. De fet, el projecte Sònia Alins va començar sent un projecte individual però al final, ell hi està tan involucrat com hi pugui estar jo.

Vostè defineix la seva obra com una narrativa poètica de naturalesa surrealista. A veure, expliqui’m què vol dir això. Quan faig creació artística soc totalment surrealista, perquè és tot molt automàtic, segueixo els meus instints, els meus pensaments... És com si tragués de dins les imatges. No hi ha res basat en una realitat, en una foto... no. Solament són imatges que em surten de dins.... sense cap entrebanc ni censura.

Ha fet moltíssimes exposicions tant individuals com col·lectives arreu del món, però sorprèn les poques que ha fet a Catalunya.. He tingut la sort que sempre m’han cridat per fer exposicions. Ara mateix tinc una exposició a Taiwan i van ser els de la galeria els que em van trucar.

Una exposició a Taiwan? I de què va? Doncs de les nimfes gregues oceànides. És una mostra sobre la mitologia grega i està centrada en les dones poderoses de l’aigua. La veritat és que això de les dones d’aigua ha estat un superèxit. Aquestes dones mostren el que és l’essència femenina. Moltes vegades el que entenem com a bo o dolent es mesura molt per actituds masculines, i les femenines estan relegades a un segon terme. És una exposició que cerca el respecte cap a la femineïtat. Jo penso que el que fa créixer realment el món és la col·laboració, l’estimació, el respecte i això avui no es valora i penso que són atributs que sempre s’han associat més a les dones que als homes. Segurament és molt més important col·laborar que competir. És una exposició molt reivindicativa.

La figura de la dona és una constant en les seves creacions, fins i tot amb el treball que li ha valgut el premi de Nova York amb el disseny d’unes llibretes per la casa italiana Moleskine. Perquè, al cap i a la fi, és una imatge mental meva. No copio, no tinc models. La veritat és que no volia uns cossos desitjables. Volia unes imatges asexualitzades. El fet d’engrandir les formes, de mostrar cossos de dones poderoses, és bonic. No són cossos reals.

Però les seves dones tenen un punt d’exuberància. Sí. A mi m’agrada aquesta deformitat que dono als cossos femenins. Jo dibuixo amb la ment i en el treball que vaig fer per a Moleskine volia posar en valor els atributs naturals que tenim les dones com l’alegria, la serenitat, la por... però volia que el cos no fos l’ham de la temàtica. Jo no volia mostrar els cossos d’unes dones, jo vaig més enllà i he volgut enaltir els atributs que normalment no es valoren de les dones.

Dels llibres que vostè ha il·lustrat, de quins se sent més satisfeta? Doncs, per exemple, vaig gaudir molt quan vaig fer Los cinco de l’Enid Blyton, que va ser un treball conjunt amb el Juanjo. Un altre va ser La princesa i el drac. També vaig gaudir molt fent Soc d’un poble.

Les imatges tant del treball realitzat per Moleskine com de l’exposició activa a Taiwan no tenen res a veure amb les il·lustracions que ha fet per a diverses editorials. Són extraordinàriament diferents!

Sí, sí, és veritat. És que jo he tingut com a dos vides [rialles]. Fins fa uns anys em dedicava bàsicament a la il·lustració comercial però llavors vaig fer una exposició a l’Espai Cavallers amb la companya Menchu Fernández que va ser un èxit i vaig fer un canvi. Vaig passar de ser només una il·lustradora comercial a ser una il·lustradora que crea per gust. Ja no era treballar per a un client, per encàrrec, que entre el Juanjo i jo hem fet més de 300 il·lustracions comercials... ja era diferent. Un bon dia vam penjar les nostres creacions a les xarxes i em van començar a trucar d’arreu del món. Va ser extraordinari! Vaig passar de tenir 100 seguidors a les xarxes, a més de 40.000.

Vostè, a més, amb el Juanjo Barco tenen una botiga virtual. Com els va? Doncs molt bé. El que passa és que el 99 per cent de les vendes que fem són per a l’estranger. A casa nostra, poques.