Josep Julien: “A vegades et capfiques tant en un personatge que l'arrossegues un temps”

Tot i que va arribar al món de la interpretació per casualitat, Josep Julien ja acumula més de 30 anys d’experiència a les espatlles. Ha treballat en teatre, cinema i televisió, havent participat en sèries com ‘Cuéntame cómo pasó’, ‘El cor de la ciutat’ i pel·lícules com ‘Mala uva’ o ‘Haz conmigo lo que quieras’.Des dels seus inicis ha exercit no només d’actor, sinó també de docent, director i dramaturg, i ha escrit un total de set obres avui dia. Parlem amb ell amb motiu de la seua visita a CaixaForum Lleida per interpretar ‘Hamlet Solo’, una adaptació del clàssic de Shakespeare dirigida per Francesc Cerro-Ferran.

Dramatúrgia de cambra.Aquest és el format de l’obra que en Josep Julien interpretava a Lleida en el marc del cicle Grans Mestres, que vol apropar a l’espectador textos teatrals de la literatura dramàtica universal. Però aquest és només un dels molts personatges que aquest actor ha encarnat al llarg de la seua carrera. Parlem amb ell sobre aquesta funció i altres aspectes de la seua professió, a més de la seua faceta d’escriptor.

L’obra que ha interpretat avui a Lleida va començar el 2018, quan no hi havia pandèmia. Ha evolucionat el personatge de Hamlet des de llavors? Sí. El temps ha servit per fer una mica de digestió del que va ser el primer material i fer-lo més practicable. Un procés de síntesi per reduir-ho a una cosa més essencial, treure-li barroquisme amb l’expressió i portar-ho a un registre més immediat.

Com s’interpreta un personatge com aquest, tenint en compte la diferència d’edat entre vostè i Hamlet? Porto més de 30 anys de professió, i el personatge de Hamlet no arriba als 30. Se sol dir que nostre senyor regala pintes als calbs. Quan tens l’edat del personatge, difícilment tens el bagatge professional per assumir i fer-te càrrec de transmetre i traslladar el pes que té aquesta obra. És una contradicció, tot i que Hamlet l’han fet actors de totes les edats.

Què es trobarà l’espectador en aquest format d’espectacle? És una lectura d’una adaptació de Hamlet. Una aproximació al personatge i a la història de Hamlet feta a través de la mirada de Francesc Cerro-Ferran, que n’és el director. Un llenguatge molt més assequible que el de la funció original. S’intenta seguir les peripècies del personatge i les seues motivacions allunyant-nos una mica de la forma original que li va donar Shakespeare a la funció. Tot això és suportat per una potent proposta audiovisual que fa molt digerible una obra que d’entrada no ho és molt. L’original dura unes tres hores i té una càrrega literària que aquesta proposta no té. Però en canvi, sí que té la virtut d’intentar fer accessible una cosa que en principi no ho és tant.

No és la primera vegada que treballa amb en Francesc Cerro-Ferran. Ja he participat en diverses de les lectures del Teatre Fortuny del cicle Grans Mestres. Junts hem fet Otel·lo, Julius Caesar, i altres adaptacions de textos periodístics. Totes segueixen un format semblant, anar a l’essència de les coses. En Francesc és una persona molt immediata, amb qui és fàcil establir una comunicació a un nivell intel·ligent. De seguida sap què vol comunicar i tots dos anem a l’una quan treballem junts.

Què és el que més li agrada d’actuar? A mi el que m’agrada més són les històries. El format per a mi és secundari. Evidentment, cada disciplina és diferent, ja que el teatre per exemple té la virtut d’explicar històries d’una manera cronològica, sense fer-te esperar. Comences i acabes. Això per a un actor està molt bé, a més tens més marge de temps per treballar el que posaràs després en escena. En canvi el cinema es treballa d’una manera molt més fragmentària, però d’altra banda hi ha també avantatges que poden venir pel cantó laboral, a diferència del teatre. Les històries al cinema també són més contemporànies. Finalment, a la televisió li he perdut moltes manies, trobo que cada vegada és un format més esplèndid.

De tots els personatges que ha interpretat al llarg de la seua carrera, quin li ha agradat més? En tinc uns quants, ja que trenta anys donen per a molt. Crec però que em quedo amb en Vladimir de Tot esperant Godot, el Trigorin de La gavina, o el personatge d’un monòleg que vaig interpretar ara fa tres anys amb motiu del festival Grec d’una obra irlandesa que es deia El bon lladre. A vegades et passa que et capfiques tant en un personatge que l’arrossegues durant un cert temps, i amb aquests m’ha passat.

Sempre havia desitjat dedicar-se a la interpretació? No. Hi vaig arribar de casualitat. Ara sí que n’he fet d’això la meua forma de vida, però d’entrada mai vaig ser un nen d’aquells que es disfressen amb la roba dels seus pares. Hi vaig arribar a través d’amistats que s’hi dedicaven. Abans era molt esportista, jugava a handbol. Vaig tenir una lesió greu i va ser aleshores quan em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre.

Es mou bastant per xarxes socials com Twitter. Creu que alguna opinió pot haver influït en la seua carrera alguna vegada? No soc gaire actiu, mantinc el compte a Twitter com un mitjà de comunicació, una mica anàrquic. Podria ser que l’ús que li dono m’hagi afectat en alguna feina, però si t’he de ser sincer no ho sé del cert. M’expresso sempre d’una manera molt natural, procurant no ofendre ningú. No entro mai al joc de tirar-me els plats pel cap amb la gent, no m’agrada la imatge d’aquesta xarxa com si fos un bar de borratxos.

Recentment va guanyar el XV Premi Quim Masó amb l’obra ‘Bonobo’, que s’estrenarà al Temporada Alta d’enguany. És la setena funció que escric. No em considero dramaturg d’ofici tot i que de moment crec que m’està anant força bé. Aquesta funció té la seua gènesi en l’execució del noi que va perpetrar l’espantós atemptat de la Rambla de Barcelona, que es deia Younes Abouyaaqoub. El van matar a 200 metres de la meva casa del Penedès.

Va viure aquells fatídics moments de força prop. Ho vam sentir. Vam viure tot el desplegament policial. Aquest fet va ser el detonant d’una mirada que en cap moment és empàtica amb el que va fer, que és horrible, però sí que és compassiva. A més, el fet que fos un noi de Ripoll, que inclús s’expressava en català, em va fer explotar el cap. Això em va portar a inventar aquesta peripècia en la qual li ofereixo un trencall, una oportunitat, abans d’arribar a les Rambles. La funció comença amb un alter ego d’aquest paio que està conduint la seua furgoneta cap al seu destí de merda i abans d’arribar-hi passa una cosa i no comet l’atemptat. S’inicia així Bonobo, una espècie de road movie cap a un destí alternatiu.

En quina fase es troba l’obra? Tot just acabem de rebre el premi, tenim els diners, i l’estrenarem al novembre de l’any vinent. La dirigiré jo mateix, tinc l’equip ja format, tot i que estem en una fase molt inicial de preproducció.

Donaria algun consell que a vostè li hagi funcionat a la gent que es vol dedicar a aquest món? És molt difícil donar consells. Però crec que l’important és saber-se aixecar quan es cau, ja que en aquest sector, com en tots, les hòsties cauen de totes bandes. És més, si busques justícia, aquesta concretament no és la teua professió. És normal pensar que es té el mateix dret a interpretar protagonistes que les persones a les quals admires i segurament enveges però que això no t’influeixi en cap moment. Un ha de saber buscar el seu propi camí. Sobretot, un no s’ha d’emmirallar en gent que no és de la seua, diguem-ne, classe social dins el món teatral. A partir d’aquí és important ser un mateix i seguir el seu propi camí.