Brighton 64: “Els feixistes saben que la cultura és perillosa, la guitarra és una eina de lluita”

Una visió personal i intransferible de la música pop com a mitjà d’expressió radical. Des que es va crear ara ja fa 40 anys, aquesta ha estat l’essència que ha volgut transmetre sempre Brighton 64 als seus fans. Van néixer a Barcelona amb una herència republicana i nacionalista, i van exportar la seua música a tots els racons de l’Estat espanyol. Ara, han volgut fer un homenatge a la seua trajectòria tornant a gravar algunes de les seues cançons més mítiques i creant també música nova.

Van presentar Más de lo mismo just fa un mes a Madrid. Quina rebuda va tenir?

Madrid sempre ha estat una plaça forta de Birghton 64. Hi ha una cultura que encaixa molt bé amb nosaltres, fins i tot més que la de Barcelona, tot i que sí que és cert que allà hi tenim la nostra parròquia.

Amb quins criteris han triat les cançons per al nou disc?

El que hem gravat és exactament la música que fem en directe. Un repertori tant de cançons antigues com noves. Amb la pandèmia vam tenir molt temps per triar-les, va sorgir tot d’una forma molt natural. Vam gravar tota la base musical del disc en directe, buscant una cosa molt impactant. Les veus, així com alguna guitarra solista o teclat especial, les vam gravar per separat.

Com ha evolucionat la seua música en aquests 40 anys?

Sempre hem mantingut un esperit revival, fidels al moviment mod. Hem evolucionat molt poc, en la línia de Ramones. Segurament ara toquem i componem millor, però sempre ens hem considerat hereus de la música punk.

Què trobarà el públic que els vingui a veure al Cafè del Teatre?

No farem cap cosa estranya. El disc fa honor al seu nom. Tocarem una bona selecció de cançons antigues i noves. La base serà, principalment, el disc que presentem. Esperem que agradi. Un dels últims concerts que vam fer abans de la pandèmia va ser també al Cafè del Teatre, on vam presentar el penúltim disc, Como debe ser.

En aquests quaranta anys les coses deuen haver canviat molt...

Els 80 eren uns anys d’eufòria. Molta gent jove tenia ganes de divertir-se després de sortir d’una etapa molt fosca com fou el franquisme. Aquesta nova llibertat va fer que tothom estigués molt actiu. Hi havia moltes ganes de passar-s’ho bé. Van néixer bandes com Los Rebeldes, Decibelios o Loquillo, configurant-se així una escena molt potent a Barcelona. Tocar aleshores era una aventura. Érem un grup essencialment urbà i tocàvem a molts pobles, recordo que aquestes actuacions eren les més difícils. En concret, recordo un concert a una sala de heavys a Mollerussa que va ser un puto desastre.

Com s’aguanta una gira de rock a aquestes edats?

El pas del temps no té cap mèrit. Mentre tu segueixis volent fer una activitat, tinguis certa dignitat i puguis donar quelcom de qualitat, pots pujar a l’escenari fins a la fi dels teus dies. Tenim l’exemple de Pau Riba, que és rock. Sí que és cert que el pop i el rock es relacionen amb el mite de l’eterna joventut, però potser el fet d’actuar és el que et manté viu, molt més que tenir una feina ordinària com treballar en un banc als 30 anys. Fer rock et manté en forma, ja que és com un entrenament: assajar, viatjar, les copes... Hi ha una sèrie de bandes que també ronden els 40 anys com Ilegales o Pistones que demostren que l’actitud és compatible amb el pas del temps.

S’han posicionat sovint políticament. Els ha afectat a nivell musical?

Som un grup incòmode des que vam començar. Llavors ja ens manifestàvem com a gent que venia d’una herència republicana i nacionalista, fet que ens havia portat diferents problemes. Sí que és veritat que en aquesta segona etapa, a l’existir les xarxes socials, hem tingut experiències desagradables. Però també d’altres molt agradables arreu de l’Estat. Ja a Como debe ser apel·làvem la gent d’esquerres d’arreu del territori. Van a per tots, siguis català, basc o andalús. És una cosa general. La guitarra per a nosaltres és una eina de lluita. Els feixistes saben que la cultura és perillosa.

Quina relació tenen amb el circuit de festivals?

Pràcticament nul. Hem estat sempre molt independents. Malauradament a Catalunya sempre toquen els mateixos: Txarango, Stay Homas... Nosaltres som més alternatius i acostumem a tocar en festivals alternatius. Fem el nostre camí, ja que el nostre objectiu no és ser famosos, sinó seguir expressant el que volem.