Empar Moliner: “Hi ha bons llibres sobre el declivi sexual masculí, per què no sobre la menopausa?”

Hi ha autors mediàtics i hi ha autors que tenen tant d’èxit que acaben als mitjans. Aquest és el cas d’Empar Moliner. El cap li va més de pressa que la boca i per això parla atropelladament i se’n va d’una cosa a una altra. Ha guanyat el premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes, amb Benvolguda, una novel·la que parla d’un tema encara tabú, la menopausa. La crítica l’ha celebrat com una de les seues millors obres. Remei Duran, una artista casada amb un violinista deu anys més jove, intueix que el seu home li serà infidel. Ho veu clar i diàfan “com un predictor matrimonial”.

La protagonista de Benvolguda és una dona de més de cinquanta anys que encara és atractiva i se sent jove, però que ja no hi veu bé de prop i comença a trobar-se pèls a la sotabarba. Empar Moliner va guanyar el premi Ramon Llull amb una novel·la sobre la menopausa femenina, el darrer gran tabú. Benvolguda (Columna) ja fa dies que és a les llistes dels llibres més venuts.

El títol és una paraula que li diu un fetitxista de texans a la protagonista i a ella li agrada molt, “benvolguda”. Hi ha fetitxistes de texans? Sí, sí, de qualsevol cosa que et puguis imaginar. Tothom té un mercat.

De la menopausa no se’n parla gaire, i menys a la literatura, però vostè s’hi ha atrevit. En literatura es pot parlar de tot, sempre que estigui ben escrit. La qüestió sempre és com, en literatura. Si jo ara t’expliqués que tinc una idea per a un llibre sobre una balena blanca, tu diries: “Vols dir?” És cert que del declivi sexual femení no se n’ha parlat. Per què? Perquè suposo que Emilia Pardo Bazán, Víctor Català, Mercè Rodoreda o fins i tot Shakespeare i Ramon Llull tenien altres prioritats, i és normal. Però nosaltres vivim a Europa, al segle XXI. Jo he llegit llibres sobre el declivi sexual masculí de Philipp Roth o de Michel Houellebecq que m’han semblat meravellosos i en cap moment he pensat que fossin llibres per a homes. Aquest llibre parla d’una dona que està en aquestes circumstàncies en què tot canvia. Uns canvis que t’arriben de cop. Ara tothom pensa que els cinquanta són els nous quaranta, els seixanta són els nous cinquanta, etcètera, etcètera, i potser ens quedem curts, potser els seixanta són els nous quaranta-cinc. Vaig anar a vacunar-me de la tercera dosi de la vacuna a un pavelló gegant de Fira de Barcelona i a la cua me’ls mirava i pensava: aquests són de la meua generació, de cinquanta en amunt i et juro per la meua fillla que els veia a tots i a totes guapíssims. És el que diu la protagonista, que ella per fora encara pot ser una bona oferta, però i tot el que està passant per dins?

Té l’edat de la protagonista, si fa no fa, i la novel·la està escrita en primera persona. No s’ha sentit una mica exposada? La primera persona m’agrada molt. Si no et surt te la fots, molt fort. És com el teatre respecte al cine. Si està ben fet, l’emoció és superior, i si està mal fet la decepció és brutal. En una tercera persona tens un narrador omniscient que veu el que passa a tot arreu, aquí i a Tombouctou, però en una primera persona, no. En una primera persona només saps el que té al cap aquella persona i si vols explicar què té al cap el veí ho has de fer passar pel cap de la primera persona i dir què pensa ella del veí. És a dir, tu no pots saber si el narrador s’enganya. El narrador omniscient no et pot mentir, seria una trampa. Algun autor de policíaca et menteix, però llavors tu dius: “Cabró!” Un narrador en primera persona no te la pot fotre a tu, se la pot fotre ell. En aquest cas, la protagonista veu a la primera pàgina que el seu marit s’enamorarà d’una altra dona. Ell encara no ho sap i ella ja ho té clar. Tu has de pensar: “Té raó o és una profecia autocomplerta?” Perquè no tot és blanc o és negre. Mai puc salvar ni redimir del tot els personatges. Mai faig finals feliços amb focs artificials. Faig salvacions de pa sucat amb oli.

Aquesta narradora s’assembla molt a l’Empar Moliner, no li va fer por despullar-se tant? Des de 1999 tot el que he escrit està basat en el que tinc al voltant. I tot és ficció. He de demanar a qualsevol lector que intenti no veure-m’hi. Però suposo que és inevitable, perquè a mi em passa quan llegeixo un llibre d’un autor que conec. No ho puc evitar. Sobretot, em passa amb el Ferran Torrent. El veig. Però s’ha d’oblidar qui és l’autor, és com quan mires una pel·lícula i hi ha aquell moment en què t’oblides que és ficció i ets dins de la trama. Tant de bo em puguin llegir més lliurement, sense veure-m’hi.

Una de les coses que té en comú amb la Remei Duran és el fet de córrer. Ella pensa quan corre. I vostè? Ella rememora i anticipa quan corre. L’esport uneix més que les desgràcies, que la lluita política, que la sang. Córrer et fa oxigenar molt i fa que el cap vagi molt de pressa. Fent alguna marató, al cap d’una hora o una hora i mitja et ve al cap alguna cosa oblidada, oblidadíssima, del fons del cervell. M’agrada córrer sense música, sense parlar amb ningú. Només pots pensar mentre et canses cada cop més.

Fa vint o trenta anys hi havia molts moments per estar a soles amb tu mateixa. Els smartphones ens ho han pres. Sí, és veritat. Quan rentaves plats, per exemple, pensaves. Abans es deia que la tele et feia perdre el llegir. I jo no ho entenia, perquè podia llegir mentre mirava la tele. Però és cert que els telèfons fan que ja no vegis gent al tren amb una novel·la. Ha canviat la nostra manera de mirar el món. Això es veu a la guerra d’Ucraïna, per exemple, que podem constatar que és tètricament artesanal. No ens imaginàvem que les guerres al segle XXI serien cos a cos, com les d’abans. I en canvi, veiem còctels Molotov, tancs... I, al mateix temps, els soldats enviant vídeos des del front que es veuen a tot el món. Fem una guerra d’abans amb la tecnologia d’ara. Jo els veig molts avantatges als telèfons. Ser infidel abans era molt més difícil: cartes, cabines de telèfon, buscar moments per escapar-se... tot i que també és més fàcil que t’enxampin, ara.

Hi ha imatges molt potents, a Benvolguda, com la de la pluja de peixateria. A mi m’agrada molt aquesta imatge, que he de dir que me l’he copiat d’una amiga, per això surt als agraïments. Tot sovint agafo frases que escolto. A la Remei Duran cada cop li costa més depilar-se les celles perquè no hi guipa, però en canvi veu amb claredat que el seu marit s’enamorarà perdudament de la Cristina, una jove violinista, “com si d’un predictor matrimonial” es tractés. Ella porta lentilles, però encara que hi veu de lluny, de prop li costa, i no pot llegir ni es veu els pèls de les celles o la sotabarba. El seu home té deu anys menys. Això m’anava bé perquè algú més jove això no ho pot ni anticipar. Recordo un dia que vaig veure Javier Bardem a la tele posant-se unes ulleres per llegir i pensava que s’estava fent el xulo. Per què? Perquè jo no hi havia arribat. I et sorprèn. Per això hi ha un moment en el llibre en què són al peatge i el marit es queixa perquè la conductora del davant està fent cua perquè no encerta on col·locar la targeta. Ella, en canvi, entén perfectament la pobra dona: no s’hi veu! Ho fa a l’atzar.

També hi ha la modalitat d’autoengany, allò de pensar que les cartes dels restaurants abans tenien el cos de lletra més gran, per exemple. Jo soc una mica d’aquestes. Hi ha algun llibre que me l’he hagut de tornar a comprar perquè en tenia una edició de butxaca i ara ja no la puc llegir bé. És una desgràcia i és divertit a la vegada. És una edat en terra de ningú, ni vell ni jove. I compte, que un dia vaig llegir “atropellan a una anciana de 50 años” i volia anar amb una escopeta a matar-los.

El to de llibre també fluctua entre l’humor i la fatalitat de l’inexorable pas del temps, de la decadència física. És que tothom coincideix a explicar que aquests canvis arriben d’un dia per altre. I per fora, com diu ella, “encara soc una bona oferta”, però per dins... què està passant?

La protagonista recorda que quan era petita i al poble sentia que tocaven a morts, la seua àvia s’interessava pel difunt però el que pensava realment és “s’ha mort algú i no soc jo”. Instint de supervivència. Aquest paràgraf el vaig situar molt al principi del llibre perquè és una declaració d’intencions. El passat de la protagonista és important. Ella també se sent una supervivent.

Els personatges tenen professions artístiques. El marit és violinista de clàssica i ella és dibuixant. La protagonista pensa que quan dos artistes estan junts i tenen un fill, un dels dos deixa de sentir-se artista. A ella li fan un encàrrec per il·lustrar un llibre cutre. Tot i que ella és una dibuixant de prestigi, accepta perquè és una feina molt ben pagada. M’interessava mostrar personatges que no tinguessin una professió convencional i, per tant, amb tots els desavantatges de no fitxar. Aquesta dona adora el costumisme perquè ella no l’ha viscut. I per poder tenir el costumisme, fa coses no costumistes. Això ho he vist en molts artistes. I a mi també em passa, acabes volent la domesticitat que en el fons no tens. Dic artistes, però pot ser qualsevol professió creativa que no tingui una seguretat en el futur, que no tingui horaris.

Introdueix molts elements de quotidianitat d’aquesta nova vida que se li planteja. Aquella etapa en què es comencen a demanar els tallats amb llet de soja, de civada. Jo a aquestes begudes els dic “llet de senyora”, de broma. “Llet normal o llet de senyora?”, els pregunto a les amigues. I compte, jo també en prenc. A la Remei Duran li passa que un dia en un bar un cambrer li pregunta si el tallat el vol amb llet de soja i ella s’adona que ho porta escrit, que el cambrer la veu com el que és, una dona menopàusica.

Però encara sexi. Culturalment, podem trobar guapos homes grans. A nosaltres també ens poden trobar guapes més enllà dels cinquanta? Hi ha persones que quan s’enamoren d’algú el troben guapo. I hi ha persones que quan troben guapo a algú se n’enamoren. Jo trobo guapo gairebé tothom. Em costa molt trobar gent lletja. Ho dic amb tota sinceritat. Em costa molt no trobar atractiva la gent. Almenys la gent que va neta! Per això penso que sí, que les dones d’aquesta edat també són sexis. Per què no?