Sebastià Alzamora: “L'horitzó d'expectatives és nul, perquè s'ha anul·lat l'ascensor social”

És una història aparentment senzilla, la de ‘Ràbia’ (Ed. Proa). La d’un home de mitjana edat que viu sol amb la seva gossa, en una urbanització de poble costaner tan impersonal com tantes. Un d’aquests no-llocs que han proliferat a les costes del Mediterrani, en aquest cas a Mallorca. Fins que un dia la gossa mor enverinada. Aquest és l’eix sobre el qual Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) basteix la seva última novel·la. Enmig de la grisor i una certa sordidesa, hi sorgeix l’amistat més desinteressada. La ràbia del títol, per cert, no és la dels gossos, sinó la dels humans.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) s’ha emportat molt bones crítiques per la novel·la breu Ràbia. La ràbia d’un home al qual li enverinen la gossa, però també de la ràbia com una emoció molt estesa als nostres dies.

A ‘Ràbia’, un constata que no cal que passin grans coses a ritme trepidant perquè un relat tingui gruix. Ha volgut fer una història minimalista? Sí, amb prou feines hi passa res. El més important és que mor la gossa, la Taylor, que està just al mig del relat i desencadena que passin coses. Com si això posés en marxa el rellotge. El narrador viu en la monotonia, passeja amb l’animal, s’atura a fer una mínima vida social en un bar. I va repetint aquest dia a dia fins que mor la seva gossa.

La ràbia del títol, doncs, no és la malaltia que transmeten els cans sinó la que ve dels humans. Aquesta és la ironia de la història. Vaig escriure aquesta novel·la perquè tinc la sensació que hi ha un malestar i una agressivitat ambiental fàcil de trobar en el tracte quotidià. I té correspondència amb una altra forma de virulència en l’àmbit polític i mediàtic. A escala catalana, espanyola, europea o mundial, si anem ampliant el focus. Aquest malestar és molt característic del segle XXI.

Doncs tampoc el segle anterior va ser un oasi...No, al contrari. Però en el que portem de segle XXI hem ampliat algunes de les seves característiques i les hem dut al paroxisme. Sobretot el cinisme en l’esfera pública, que fa que res no signifiqui res, i ho signifiqui tot a la vegada. És perfectament possible que qualsevol dirigent digui una cosa, i al cap d’una estona la contrària i no té cap transcendència.

La novel·la acaba amb la mirada del protagonista sobre una pintada que diu white power, amb una creu gammada enmig. “Em va cridar l’atenció i he cregut que valia la pena mencionar-ho.” Té relació amb això? Està fet amb tota la intenció perquè el rerefons d’aquesta ràbia va lligada amb un fenomen molt preocupant: la nova vigència de l’extrema dreta, el neofeixisme o diguem-ne com vulguem, i com impregnen tot el discurs públic, el polític i mediàtic. No és innocu: això es filtra cap a la ciutadania i té traducció en aquestes formes d’agressivitat quotidiana. Que poden ser tan absurdes i forassenyades com matar el gos d’altri.

És la perplexitat del narrador davant de la maldat gratuïta: quan porta la gossa al veterinari i li diuen que és verí. Com és possible que passi això? I és un episodi viscut. Aquesta novel·la l’he feta amb materials de proximitat. La mort del meu ca per enverinament, que em va tocar de viure. Va ser més o menys com surt a la novel·la. En un començament no menjava, i vomitava, i quan vaig veure que no millorava la vaig dur al veterinari. El diagnòstic va ser aquest, i em vaig quedar de pedra. Era l’última cosa que em podia imaginar. Per matar un gos gran com era, d’uns quaranta quilos, havien d’haver posat un verí molt potent. Et deixa perplex. Què en treuen? Vaig fer una mica d’investigació després i em van dir que era força freqüent, deixar un tall de carn farcit de verí. O de vidres, o de tatxes, coses així de bèsties! De brètols n’hi ha hagut sempre, però crec que és una cosa més profunda, més podrida, si podem dir-ho així.

Què creu que porta fins aquí? Podríem fer molta sociologia barata, però penso que té a veure amb un cert esfondrament educatiu. Gent que ha estat escolaritzada però en canvi són incapaços d’expressar-se d’una manera normal. I amb un horitzó d’expectatives nul, perquè s’ha anul·lat l’ascensor social. Si ets classe treballadora, què tens? La play, el futbol i unes feinetes mal pagades que n’has de lligar quatre per viure. Nosaltres som de la generació en què aquesta classe treballadora podia aspirar a portar els fills a la universitat...I era el seu objectiu. Treballar perquè els fills poguessin fer el que ells no van poder. Semblava que era un sistema sòlid, però això ha desaparegut, i anem vegetant, qui dia passa any empeny. I es consoliden patrons de conducta cada vegada més primaris.

A la novel·la, el protagonista té un veí que fa bricolatge desenfrenat només per molestar-lo a ell. Seria això, en certa manera? Ja l’ha de fer el bricolatge, però si a més molesta, millor. I si li diuen res, es torna agressiu. A l’editor li faig la broma que ens donaran un premi a les metàfores menys subtils, amb aquesta novel·la.

Una altra metàfora o símbol és el lloc on viu el narrador. Aquesta urbanització sense personalitat, per on veu desfilar la humanitat. És una mena de carnaval del mal gust. Jo d’això en dic la perifèria d’Europa. M’he basat en Mallorca perquè hi tenim la mà trencada, en aquest tipus de proposta. Concretament, a S’Arenal, que juntament amb Magaluf són els llocs per antonomàsia del turisme de borratxera. No li vaig posar el nom, perquè no volia que es llegís com una novel·la sobre S’Arenal, i perquè podria ser qualsevol lloc turístic que hi ha per tota la costa mediterrània.

I això conviu amb les restes del món rural mallorquí. Amb un pastor i el seu ramat. La superposició de paisatges i de realitats, amb completa desmemòria d’uns respecte als altres. Excepte per la filla d’aquest pastor que representa la figura de qui està arrelat en un lloc. Tots els altres són desarrelats, començant pel mateix narrador. El pastor sí, diu que fa seixanta anys que és allà pasturant les ovelles i ho ha vist canviar tot. Ell guarda la memòria del lloc. Però ara és un lloc turístic envoltat per un gran aeroport, per centres comercials però quan surts d’aquell nucli on la gent va de farra trobes això: el que queda de les zones naturals, les restes d’un paisatge mediterrani que devia haver estat molt bonic i que té altres coses.

Les úniques amistats que té el protagonista són els parroquians d’un bar, que d’alguna manera sabem que també són uns nàufrags que han acabat arraconats igual que ell. Però aquí sorgeix l’amistat, la part més positiva del relat. No volia que em quedés desesperançat. Perquè no crec que res ho sigui, d’un sol color. La bellesa i la bondat humanes existeixen, i sorgeixen només que ens ho proposem. Allà on hi ha éssers humans en relació passen coses bones sempre, fins i tot quan el món sembla més fotut. Aquí hi ha una colla de desarrelats, vinguts cadascú de ves a saber on. No són marginals, però sí gent una mica espatllada. No fan gaire res, ni parlen gairebé de res, però quan un d’ells té un problema els altres reaccionen per ajudar-lo.

Vostè no els humanitza. La relació que establim amb ells és en un altre nivell? Exacte. En la relació entre una persona i un animal hi ha un esforç mutu de comprensió. Difícilment et sentiràs més observat que per un animal que visqui amb tu. Miren cada cosa que fas i no ho entenen com nosaltres, però en allò que els concerneix lliguen caps ràpidament. Fan un esforç per descodificar-nos, en funció de la seva capacitat. I nosaltres no sé si el fem tant, perquè diem que és com el meu fill, o com la meva parella. Però no ho és, perquè és una altra espècie, i aquesta és la gràcia: conviure amb un ésser viu diferent de tu, que percep el món a través dels seus sentits d’una manera diferent.

La mort de la Taylor (i una mort humana que ve més tard) desencadena reflexions sobre la mort. Són les seves? Hi penso sempre, i amb això no vull dir que m’obsessioni. És el gran tema, el gran argument de la vida. En el meu cas, va començar de molt jovenet, i el meu primer llibre de poemes ja era un diàleg amb un amic que va morir als 17 anys. La mort és el gran misteri o el gran senyal del misteri que és la vida. Per què es produeix? No ho sabem, uns diran que és déu i uns altres un disseny intel·ligent, però el que més ens recorda aquesta manca d’una resposta és la mort. La dels altres, és clar, perquè la teva no és rellevant.

Vostè també parla sobre la violència. Es qüestiona si seria capaç d’exercir-la. Hi estem tots a prop en algun moment? La temptació de baixar fins a aquest nivell també la podem tenir tots. I la civilització consisteix, precisament, a no cedir-hi. Per això la novel·la acaba com acaba: submergint-se metafòricament en la pitjor forma de violència possible que és la massiva, la guerra. La més indiscriminada, la que va contra tot el que es mogui.

Vostè va començar com a poeta. Continua escrivint poesia? Sí. Espero que aviat hi haurà alguna cosa, però vaig més lent. La poesia és terriblement exigent, és una forma d’escriptura en què no tens cap més element que el llenguatge. No tens altre context ni elements que els que formen el mateix poema. No és com en una novel·la, que tens trama, context, escenaris... A la poesia també, és clar, però el poema està fet d’ell mateix. I per tant, si te’n surts el resultat és molt fort, però també la construcció és molt fràgil. Les novel·les compleixen una altra funció, la d’explicar històries. I això és una cosa que també ens identifica i singularitza. A les societats que no tenen escriptura, també escoltaven històries que altres explicaven. I aquesta és la funció que fan, i que per a mi és meravellosa també.