Ricard Sunyol: “Als catalans ens agrada més el drama, però és un llibre escrit des de l'humor”

Es va presentar al premi Rodoreda sense gaire convicció, però el va guanyar. Ricard Sunyol (el Masnou, 1989) s’estrena en el panorama literari amb un llibre iconoclasta que reivindica l’humor absurd, Declaració d’invencions. La Nit de Santa Llúcia va sorprendre amb un “Visca Lleida!” que semblava un estirabot, però el cert és que coneix bé la ciutat, perquè la seua parella és lleidatana. Un cupido armat amb una motoserra adverteix des de la portada del llibre que ens trobem davant d’una veu nova i molt personal.

Són contes una mica punkies. Hi està d’acord? Sí, és un recull de relats molt divers a nivell d’estil, de veu, de temàtica, són molt eclèctics. Ho vaig començar a escriure durant el primer confinament i m’ho vaig agafar d’una manera molt experimental, juganera... Cada relat era un món, un banc de proves per assajar diferents estils, registres, temàtiques.

Experimental, doncs, en un sentit literal. Experimentava mentre d’altra gent feia pa i pastissos.

Sí, sí, va ser així. Experimentava amb l’estil, amb la forma, intentava escriure amb una veu narrativa original de forma bastant intuïtiva i després ja van anar aflorant els diferents temes. Em proposava escriure un relat kafkià, un dialogat, un que és com una faula rimada, ara un reflexionant sobre el fet d’escriure i el món de la literatura catalana... Anava provant diferents coses.

Quan s’adona que aquests relats independents conformen un llibre?

Quan vaig acabar el primer, que és Els crits eufòrics dels erudits, ja vaig pensar que anava bé. D’altres vegades havia escrit coses, però ja fos perquè no tenia temps o per frustració, ho deixava. Aquest cop no, a mesura que anava avançant ja anava veient que podia, que ho gaudia. És un llibre escrit amb bastanta alegria i bon humor encara que als catalans ens agrada més el drama. Guanyar el Rodoreda va ser molt sorprenent!

Primer llibre i premi gros. Com va ser el moment de pujar a l’escenari la Nit de Santa Llúcia? Va ser surrealista. Estava nerviosíssim. M’havia presentat al premi Documenta i al Rodoreda, però pensava que si tenia alguna possibilitat de guanyar un premi seria el Documenta, perquè tradicionalment s’havia atrevit amb coses originals, innovadores. I quan el van decidir i vaig saber que l’obra guanyadora era novel·la rural –que segur que està molt bé, però que no era el que jo m’esperava– i van destacar que el llibre s’allunyava de pirotècnies embafadores, del joc, que era una mica la meua proposta, em vaig quedar. Quan ja no comptava guanyar cap premi em va trucar Jordi Cuixart, d’Òmnium Cultural. En aquell moment vaig entrar en una fase d’irrealitat. Va ser estrany, surrealista, però també molt emocionant.

Ve del món audiovisual, això li ha pesat? Ha passat els relats pel filtre cinematogràfic? Abans de ser un lector apassionat soc, sobretot, cinèfil, des que quan feia batxillerat vaig descobrir Tarantino i em vaig obsessionar molt. Després va venir la nouvelle vague, els spaguetti western. Em vaig enamorar de la ficció, en aquest cas, cinematogràfica. I quan ho vaig estudiar a la Blanquerna, encara més. Tenia clar que volia fer guió i direcció... Volia fer pel·lícules! Però quan vaig començar a llegir, aquesta passió per la ficció va virar cap a la literatura. I, indubtablement, que una cosa influencia l’altra. La passió que tinc ara per les narracions autoconscients, sobre la reflexió, sobre el fet de crear, sobre la ficció, crec que la vaig descobrir veient pel·lícules de Godard o de Woody Allen, que parla a càmera i trenca la quarta paret. En els primers relats que havia escrit sí que algú m’havia dit que semblaven guions. Ara he volgut que fossin purament literaris. Tot i això, hi ha un relat que és una paròdia del llenguatge televisiu contemporani, sobre les sèries d’ara, que s’han massificat tant que tot és una mica previsible i estan pensades per agradar. Això em molesta una mica.