Teresa Ibars: “La psicoanàlisi va ajudar Viladot a entendre el nen trist i infeliç que va ser”

A Teresa Ibars Guillem Viladot no li acabava de fer el pes. Li semblava que era un estirat. La seua parella, Xavier Porta, que coneixia bé l’artista d’Agramunt, li’n va descobrir una altra cara. “I vaig entendre que aquest Viladot excessiu era un personatge que s’havia creat per protegir el nen trist i infeliç que mai no va deixar de ser”.  Inventariant el llegat del farmacèutic, escriptor i poeta visual, aquesta arxivera i escriptora es va endinsar de ple en l’univers viladotià i ha escrit la biografia ‘El silenci de l’angle’ (Editorial Fonoll), tan poc ortodoxa com el mateix biografiat.

En qüestió de setmanes va esgotar-se la primera edició del llibre El silenci de l’angle. Viladot o el desfici del jo (Editorial Fonoll). La primera sorpresa va ser la seua autora, l’escriptora Teresa Ibars. Per Sant Jordi va ser un dels títols més venuts a Lleida. “Encara no m’ho crec”, reconeix.

‘El silenci de l’angle’ no és una biografia gaire ortodoxa. En realitat, va més enllà de la vida de Viladot. El llibre és un retrat informal de Guillem Viladot. Sí, es podria dir que és una biografia no ortodoxa. Parlo d’ell, però parlant d’ell he fet un exercici d’introspecció cap a records meus que m’ha evocat, cap a personatges perifèrics que van estar a prop de Viladot i que a mi sempre m’havien cridat molt l’atenció.

Un retrat psicològic. Sí, m’interessava molt saber perquè aquell xiquet de Temps d’estrena, que és un nen trist, nostàlgic i solitari, acaba sent aquell homenàs que parla amb el pit dret i té una postura corporal distant, com si sempre estigués en un pedestal. Què passa pel mig?

Tot va començar quan vostè, com a arxivera de la Diputació, n’ha d’inventariar el llegat? Això va ser l’empenta definitiva, però tot comença molt abans, amb el Xavier Porta, la meua parella. Jo coneixia el Viladot però de manera molt superficial, al cap i a la fi quan ell mor jo només tenia trenta-set anys. I val a dir que era un home que no em queia gaire bé. Però quan vaig conèixer el Xavier i me’n va començar a parlar de manera molt més íntima i familiar, em va començar a caure més simpàtic. Vaig descobrir les viladotades. Després, com he dit adés, vaig llegir Temps d’estrena i em vaig començar a interessar més per aquesta transformació que fa. Però tot i l’interès, mai no m’havia plantejat estudiar-lo. Quan va morir la seua viuda em va sortir la possibilitat de fer-me càrrec del seu llegat i com a arxivera de la Diputació vaig impulsar un projecte per organitzar tot el seu arxiu. Vaig plantejar-ho a Presidència quan hi havia la Rosa Perelló al capdavant i em van donar llum verda. Encara ara vaig gairebé cada dijous a Agramunt perquè hi ha molta feina a fer. De moment, he inventariat tot l’arxiu, l’he classificat. I a través de la Càtedra Màrius Torres s’ha digitalitzat molta cosa. És a dir, he fet el tractament arxivístic del fons.

I què hi ha trobat? En un fons personal (en el d’una institució no funciona ben bé igual) trobes moltes estelles que han quedat de la persona, petits trossets que et diuen com era, què pensava, què escrivia... I entre aquestes estelles que sempre deixem, vaig trobar una foto de Viladot vestit com un messies, al més pur estil Dalí, al costat del Ruso, el cantant punk de la Lleida dels vuitanta. I això em va fer un catacloc al cap, perquè aquella foto em va obrir un focus al meu propi passat. I de sobte, el Russo, la Cleo, i d’altres personatges d’aquell temps, empenyien per sortir. No sabia com, però ha sigut a través de Viladot que he trobat la manera de treure’ls.

Viladot era un personatge inclassificable i això potser li ha jugat en contra a l’hora de reivindicar-lo. Poeta, artista, narrador. El director de la Fundació Viladot, Pau Minguet, diu d’ell que no era un artista multidisciplinari, sinó indisciplinat. I m’agrada tant la frase que sempre la faig anar.Viladot toca tots els llenguatges. Es mou de l’assaig a l’articulisme, a la volumetria, a la poesia visual. Entra i surt de tots els llenguatges i sempre ho fa buscant-se a ell mateix.

A aquell nen trist al qual feia referència? Ell va ser un nen fràgil, sensible, que es troba a dins d’una família que són de la Lliga. La mare religiosa que resa tot el dia, el pare un home auster. A Temps d’estrena reconeix que va ser un nen infeliç i té aquesta quimera. A mesura que va creixent es fa moltes preguntes i la resposta l’acabarà trobant en la psicoanàlisi, que li permet posar etiquetes i noms als culpables de la seua infelicitat. Però ell mateix diu que una cosa és saber què et passa, i l’altra, gestionar-ho. Això em va encantar. En una entrevista va dir que el marxisme és el millor mètode per analitzar la història i la psiconàlisi, el millor mètode per entendre la persona humana. Una altra cosa és que quan tu has posat les teues etiquetes et serveixin per actuar. Ell va lluitar tota la vida per entendre aquesta infantesa i va posant-se capes a sobre per tapar les mancances emocionals i afectives que té. Almenys, aquesta és la meua teoria.

I aquí és on apareix el Viladot més dalinià, més personatge. El Viladot més dalinià li serveix per amagar-se tant com pot. A Itineraris interiors, que va escriure ja de gran, parla amb el seu gos i és d’una tendresa! Però costa veure’l així de despullat. El títol del llibre fa referència a una pel·lícula en què apareix amb una túnica, una flor al cap i molt eye liner. Sembla Dalí. La investigació sobre aquesta pel·lícula, per cert, va ser una de les parts més divertides del llibre. S’hi va implicar tothom! Vinga autocars cap a Algerri. Hi va participar el Ruso, Droguerías Asociadas, el Coma Estadella, el Pep Tort, el Miquel Pueyo, el Xavier Macià, la Montserrat Trepat... tothom! ‘Self’, jo. El silenci de l’angle. No hem trobat guions ni res però estic segura que el títol el va posar ell.

Viladot no ha entrat en els centenaris oficials que dedica la Generalitat. S’ha quedat a la perifèria. Per què? Ell en vida va ser un home conegut i reconegut. Va sortir molt a TV3, va escriure a l’Avui, a l’Observador, a banda de fer articles als mitjans locals. Però no va casar mai amb ningú. Es va apropar a alguns moviments i se’n va allunyar de seguida.Vol i dol. Com si no s’acabés de sentir còmode enlloc. I això va fer que fos perifèric territorialment i culturalment. També s’ha de dir que amb la seua mort va desaparèixer el personatge i potser no es va tenir en consideració la seua obra, com si ell mateix l’hagués eclipsat. I una tercera cosa: hi ha molta ignorància des del centre cap a la perifèria i som un país molt petit. “Viladot és el Brossa de Ponent”, diuen. I per què no “Brossa és el Viladot de Llevant”?

Malgrat no tenir centenari oficial se’n parla molt. Inicialment em va molestar molt, però ara ho trobo fins i tot divertit, ha sigut molt viladotià tot plegat. Vint anys després de mort ha tornat a provocar. Es parla més d’ell que dels personatges als quals s’ha dedicat un any oficial. Això sí, amb molts menys recursos. Sort de la Fundació i de l’ajuntament d’Agramunt, que han estat molt al cas.

També va ser un avançat al seu temps. La psicoanàlisi, a banda de permetre-li etiquetar-ho tot, va fer que s’explorés molt i a partir dels anys vuitanta es desinhibeix molt. A Rut es fica a la pell d’una transsexual. A Simetria, d’una lesbiana que es psiconalitza i s’enrotlla amb la psiquiatra. A Ricard parla d’adolescents homosexuals... I tot això ho escriu quan encara no es parlava de temes LGTBI, de fet, ni coneixíem aquestes sigles. En cartes a amics no parla obertament d’impotència, però en fa al·lusió. I en paral·lel el seu personatge públic és un seductor.