Joan Mena: “La gent com els meus pares va entendre la defensa del català com una defensa de les llibertats”

Joan Mena (Sabadell, 1975) creu que pel seu entorn i origen estava predestinat a parlar ben poc el català, i si ho fa és gràcies a la immersió lingüística. L’actual diputat d’En Comú Podem al Congrés, filòleg i professor, ha sortit en defensa del model lingüístic de Catalunya amb el llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). Diu que la immersió no només garanteix la pervivència del català, sinó també la cohesió social del país.

El debat sobre la llengua està damunt la taula polìtica des de fa mesos arran de sentències judicials que pocs entenen. Joan Mena defensa la immersió lingüística com una eina excepcional de cohesió social.

Si no hagués estat per la immersió, avui potser no estaríem tenint aquesta entrevista en català? Totalment. Jo venia d’una família castellanoparlant amb orígens a Andalusia, com tantes altres que van arribar a Catalunya entre els anys 60 i 70. Si no fos pel model d’immersió, avui no tindria el coneixement per parlar la llengua catalana. Per això dic que els fills i filles de famílies castellanoparlants són els més interessats a mantenir el model. Jo avui puc triar si parlo castellà o català. Si no hagués tingut aquesta eina, no podria.

Malgrat que una professora li diu, justament, el títol del llibre: No parlaràs mai un bon català. Per què li va dir això? Vull tenir la sensació que m’ho va dir més com a incentiu per superar els meus propis límits que no com a condemna. També és tasca del docent incentivar l’alumne, picar-lo.

Qui són en Domingo, la Dolores i la Isabel? El Domingo és el meu pare, la Dolores la meva mare i la Isabel, una veïna del barri implicada en l’associació de famílies de l’escola. Tres de les persones del barri de Torre-romeu que van lluitar per aplicar el model de la immersió. En aquest relat he volgut parlar des de la meva experiència. És gràcies a gent com aquesta que una persona com jo –predestinat a ser monolingüe– he aconseguit ser també parlant del català. Aquest capítol el tenia pensat des del primer moment que vaig posar-me amb el llibre perquè el que volia era contrarrestar el que fan alguns polítics des de despatxos o des de les mateixes tribunes del Congrés. És a dir, per confrontar el que deien Casado, Arrimadas o Abascal, que desconeixen el model educatiu de Catalunya.

I encara ens quedaria el Manolo, el professor. Director que ha estat de l’escola, durant 33 anys. Va conèixer l’escola del barri amb els primers immigrants que van venir d’Andalusia, Extremadura o Múrcia. Ha conegut també les famílies nouvingudes de la migració dels últims anys. I sap perfectament que en un barri com el meu, sense un model educatiu com el de la immersió, no tindríem la mateixa igualtat d’oportunitats que altres infants del país.

Parlem de Torre-romeu però no l’hem explicat. Com era aquest barri? Un camp de vinyes a finals dels anys 50 i començaments dels 60. A partir de 1962 hi va començar a arribar gent, sobretot del sud d’Espanya. Avui encara et passeges pel barri i veus cases d’autoconstrucció, carrerons sense sortida, un urbanisme sense planificació. Arribava algú, veia un solar mig buit i hi aixecava una casa de la nit al matí, amb el que podia arreplegar. Això m’ho explicaven els meus pares. Jo no soc tan gran, però he conegut carrers sense asfaltar, la falta de transport públic.

Per a la gent que vivia en aquesta mena de precarietat, és clar que la llengua no era prioritària. Com arriben a la conclusió que per als seus fills serà bo de saber català? Això ho explica molt bé la Isabel, que ja era de l’associació de pares de l’escola quan encara no tenia fills. Tenia clar que un advocat podia netejar escales si calia, però que algú que netejava escales no podia exercir d’advocat. Ella volia que els seus fills tinguessin les mateixes oportunitats d’avançar en la vida. Conèixer la llengua catalana era part d’aquestes oportunitats.

Tota aquesta gent tenia unes característiques, un perfil semblant. Eren majoritàriament gent que venia de fora de Catalunya. No tenien un sentiment de pertinença a la llengua catalana i, en canvi, van saber transmetre als seus fills aquest sentiment. Eren persones polititzades, havien viscut els anys més durs de la dictadura i havien entès la defensa del català com una defensa de les llibertats, contra la repressió franquista. I eren d’origen humil, que veien la necessitat de tenir eines, més enllà de les materials.

A vegades ens imaginem que la immersió és quelcom que la Generalitat estableix un dia per decret. Però entenc que abans hi va haver tot un entramat que va propiciar la llei.

És un d’aquells exemples en què la llei va darrere de la societat, que és qui va obrint pas. Hi ha experiències com la de Santa Coloma de Gramenet o Sabadell mateix, d’altres com la de l’escola de Font Rosell, una de les grans aportacions a la concepció de la llengua com a element de cohesió social i integració de gent amb orígens diversos.

Al llibre contrasta aquest model amb els que en els mateixos anys es van implantar en altres llocs com a Euskadi, amb les línies diferenciades per a euskoparlants i castellanoparlants. Vist en perspectiva, creu que a Catalunya vam triar el camí correcte? Crec que sí, i n’hauríem de treure pit. Les dades objectives, més enllà dels debats polítics i judicials, ens indiquen que el model ha anat bé. Avui els alumnes de Catalunya són competents en llengua catalana i castellana, i aquesta està per sobre de la mitjana de l’Estat. Objectivament, ha estat exitós! Teníem dos riscos. El primer, el de la segregació educativa, el mal en què ha caigut Euskadi: diferenciar l’alumnat en funció de la llengua d’origen de les famílies, cosa que des del punt de vista pedagògic em sembla preocupant. I el segon, que no donés resultats. És a dir, que els que necessitàvem aprendre el català no acabéssim sent competents en aquesta llengua. En els últims anys Euskadi ha anat modificant algunes polítiques educatives i es fixen en Catalunya: les famílies encara poden triar, però on hi ha més matriculacions és en la via de la immersió. El cas contrari seria el de les Balears o el País Valencià quan ha governat el PP, amb la desaparició total de la competència en llengua catalana.

Allà deien que s’implantava un model trilingüe: català, castellà i anglès. La gran fal·làcia de Ciutadans i del PP, i sempre en detriment d’una de les dues llengües, la que ja era més minoritària. No servia perquè l’alumnat fos competent en tres llengües sinó perquè no ho fos en una, la catalana. És una gran irresponsabilitat política, però sobretot pedagògica i social.

Precisament vostè parla d’un consens polític, social i pedagògic. Per què això que sembla tan sòlid es comença a esquerdar, a Catalunya?

En els últims anys hem patit una politització de la llengua, que ha estat negativa no només per a la catalana sinó també per a la castellana. Hem estat a punt de semblar que els catalanoparlants havien de ser d’una determinada tendència política i els castellanoparlants d’una altra. Quan jo crec que el valor afegit de la immersió és que es defensa des de la transversalitat: hi ha persones d’esquerres i de dretes, independentistes i no independentistes, o d’entorns rurals i d’entorns urbans. Això li ha garantit la perdurabilitat en el temps. Aquests consensos continuen, en un nivell molt alt. S’han expressat en el Parlament de Catalunya, però també en el Congrés dels Diputats, on sembla més complicat. I és més, el consens educatiu també el trobem a nivell sindical i social, perquè amb enquestes a la mà fins i tot una part de votants del PP defensen el model. Sí que és veritat que ha servit d’altaveu a formacions com Ciutadans, i ara Vox. I la justícia ha tingut un paper polític força lamentable: tenim una justícia segrestada per la dreta i la ultradreta, que intenten modificar amb sentències allò que no han pogut canviar per les urnes.

Ara ens hem fixat en la resolució sobre el 25% de castellà, però vostè recull sentències que es remunten a l’any 2010. Venim de lluny, en aquest intent de canviar el model per la porta del darrere, sense debat pedagògic i sense que la societat pugui expressar la seva opinió.I déu-n’hi-do el que hem pogut resistir, gràcies a una comunitat educativa valenta, que és capaç de mobilitzar-se cada vegada que hi ha un atac als consensos.

Ciutadans tenia el combat contra la immersió com a principi fundacional. Són els que introdueixen aquest tema en el debat polític? Van néixer l’any 2006, abans de la sentència contra l’Estatut i del procés en general. Entren amb la intenció de dinamitar els consensos entorn a la llengua. I si seguim qui són els fundadors, vinculats a la militància anticatalanista, entenem el que ha passat després.

Hi ha coneixement de la llengua, queda clar. Però falla l’ús! La immersió és l’eina que em garanteix saber la llengua. Després decidiré si la faig servir no, i això és l’ús social. Potser hem fallat en les polítiques culturals, de foment del català en els mitjans del país. Coses que no tenen a veure intrínsecament amb el funcionament de l’escola. Per les retallades, per la falta d’inversió en mitjans de comunicació, per la poca aposta de tots els governs per la cultura.

Em parlava del blindatge aconseguit. però ha arribat la sentència. Això vol dir que la immersió no està tan blindada.. Amb la justícia que tenim, digui el que digui la llei, hi haurà sentències com aquesta. No s’ha arribat a aquest 25% per un debat pedagògic, sinó per una imposició, i això és el que critico. El primer que hem de fer ara és complir la llei, i la llei orgànica estatal blinda el model d’immersió. I la catalana, ja ho fa des de fa temps, fins i tot va passar el filtre del Tribunal Constitucional. Que m’expliquin per què aquesta llei de 2009 era constitucional i ara ha deixat de ser-ho. És un contrasentit. La segona acció ha de ser implementar polítiques culturals i de promoció de la llengua. I en tercer lloc hi ha el Pacte Nacional per la Llengua que ha posat en marxa el Parlament. Espero que no s’acabi en una foto.

Amb el PSC, s’hi pot comptar? Al llibre insinua que s’ha tornat més tebi, en aquest tema. Malauradament, perquè m’agradaria que no fos així. I penso que ho fan per càlculs electorals equivocats, volent recuperar el vot que va marxar a Ciutadans. M’agradaria sentir el PSC de Marta Mata, que té una titularitat important de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983. No m’agrada tant quan sento coses que diuen ara Salvador Illa o Eva Granados, perquè fa mal a la cohesió del país. L’endemà de la sentència del 25% de castellà gairebé era més crític amb el model d’immersió Salvador Illa que la ministra Pilar Alegría.

Abans la voluntat de la gent, com la de Torre-romeu, o la voluntat política ho eren gairebé tot. Ara juguem amb altres factors globals: xarxes socials, plataformes digitals... Què podem fer davant d’això?

Hem de defensar el model, amb tota la flexibilitat que calgui. El model que servia per als anys 80 del segle XX potser no serveix per al moment actual del segle XXI. Això vol dir que necessitem més que mai la llengua com a eina de cohesió. Diu molt poc que els interessos culturals estiguin subordinats als econòmics. Hauríem de viure com una oportunitat el que ha passat amb la pel·lícula Alcarràs: això demostra que fins i tot en llengua catalana podem ser competitius a nivell internacional.

Amb tot el que està passant, veu tocada la majoria governamental de la qual vostès formen part? N’hem sortit amb alguns blaus, però no amb la majoria de la governabilitat trencada. Perquè és l’única que tenim: el PSOE ha intentat jugar alguna vegada amb majories alternatives i s’ha demostrat que són falses, que no existeixen perquè no pots confiar ni en Ciutadans ni en la Unión del Pueblo Navarro (UPN), unes formacions de dretes que no defensen una Espanya plurinacional.