Jessica Abu: “Viure envoltada de natura, sense sorolls banals, ha accentuat la meua creativitat”

Del gòspel a l’afrobeat passant pels estàndards del jazz, el blues, la música disco i el ritm’n’blues. De Ghana a les Garrigues passant pel nord d’Itàlia, l’est d’Alemanya i les illes Canàries. De l’església evangelista al misticisme musical. De cantar sempre per al gaudi dels altres a començar els propis projectes, passant per diferents bandes i mil versions. Jessica Abu és una ànima lliure que costa d’encasellar perquè a l’hora de posar-li etiquetes n’has de fer servir moltes. L’atzar ha dut la seua família al cor de les Garrigues més inaccessibles, on han decidit reinventar-se de nou.

Vivien a Lanzarote quan la seua parella va acceptar la proposta: menar i viure en una finca d’oliveres de trenta-quatre hectàrees a la Garrigues. Per arribar-hi has de conduir una bona estona per un laberint de pistes forestals en mal estat i sense cap tipus de senyalització particular des de Cervià, el nucli habitat més proper. Fa un any que van canviar el clima pseudotropical de les Canàries per la intensitat sense matisos de les Garrigues. També és un punt i a part a la seua carrera musical.

Qui és Jessica Abu?

Una dona, mare, delineant, despistada, empoderada, artista, transparent, colorida, forta, vulnerable, totterreny, lluitadora, impulsiva i clara.

No ha dit ‘cantant’.

He dit artista perquè no em considero només cantant. M’encanta actuar. De fet, el que se’m dona més bé és pujar dalt d’un escenari i compartir amb la gent. Si és cantant, doncs millor, perquè és un mitjà que controlo bastant.

Els qui l’han vist en concert només tenen elogis.

De moment mai no he rebut males crítiques. Procuro ser al més professional possible, encara que em surt de manera natural. Pujo a l’escenari i entro en un rol nou. Soc una altra persona, em transformo en un canal per transmetre emocions a través de la música. La Jessica Abu de cada dia –responsable, atrafegada, amb mil problemes per resoldre– es queda a baix. Quan canto em sento connectada amb la força natural de la música, s’evoquen moltes emocions que em fan pensar i sentir que compartim alguna cosa més forta que nosaltres.

Quan de petita cantava al cor de gòspel de l’església evangelista, a Itàlia, també ho vivia així?

Era diferent. El nostre pare era el pastor i, senzillament, formava part de la nostra vida familiar. Totes les germanes i la mare hi participàvem i mai no ens vam preguntar si ens agradava. Quan estava cantant algunes cançons més intenses, com Praise and worship, sí que m’adonava que cantant ajudava a crear certes atmosferes especials per a la cerimònia, però res més.

Quin paper juga ara la religió en la seua vida?

Me’n vaig allunyar. De l’església segur, i de la religió diria que també.

I del pare?

No, més aviat m’ha servit per acostar-m’hi. Va acceptar que em distanciés de la fe, encara que no es rendeix i em continua temptejant per saber si mai tornaré a l’església. Suposo que ell també mira d’esbrinar si jo m’he desencantat i distanciat del seu déu, o de la representació que ell en fa, per trobar-lo en altres espais o situacions.

Com és que va acabar sent pastor evangelista a Itàlia?

Abans que jo nasqués els meus pares eren professors d’institut a Ghana –ell, de matemàtiques; ella, d’anglès– i van trobar feina a Nigèria. En aquells anys van néixer les meues germanes grans. Després, el pare va fer estudis de teologia a Ginebra i va anar a Itàlia. Amb el temps hi va portar la família i vaig néixer jo. Però de pastor no es podia viure.

I què va passar amb les carreres de professors?

Es van quedar a l’Àfrica. Aquí van haver de treballar fent feines manuals i poc qualificades. No parlaven l’idioma i no podien convalidar els títols, així que van passar els anys i al final hi van renunciar. Com a immigrants les opcions eren limitades.

Amb passaport italià i títols acadèmics comunitaris, a vostè les coses ja li han anat diferent?

Sí, encara que pel fet de ser afrodescendent encara visc situacions que no em passarien si fos blanca de pell. Una vegada em van preguntar si buscava feina i vaig declinar l’oferta perquè ja en tenia, era delineant per a un despatx d’arquitectura. Quan vaig preguntar, per curiositat, de quina feina es tractava, resulta que era per netejar oficines.

Estic agraïda que em volgués ajudar, però sense saber res de mi, sense preguntar-me res, va donar per fet que si buscava feina em podria interessar.

Com la gent que per dirigir-se a una persona de pell fosca li parla en castellà perquè pressuposa que no l’entendrà en català.

Darrere dels estereotips s’amaguen molts prejudicis, sovint de forma inconscient. No m’agradaria que aquestes lògiques es cronifiquessin, penso que no és bo per a les persones que ho pateixen i tampoc per a la societat. No som una generació millor ni pitjor que els nostres pares, senzillament ja hem tingut accés als estudis i als títols homologats europeus, així que no cal perpetuar segons quins rols prefixats.

Com afecten aquestes experiències en la seua identitat?

Tinc dubtes. També és veritat que al llarg de la vida he donat més o menys importància a alguna de les meues nacionalitats segons cada circumstància. Tinc dos passaports, el d’Itàlia i el de Ghana. Fa poc he decidit treure la foto, l’edat i la nacionalitat del meu currículum de feina perquè el meu perfil sigui al més neutre possible.

Per cantar, però, el color de pell no ha sigut mai un problema. Com va fer el salt del gòspel al funky, el blues o el jazz?

Per casualitat. Quan estudiava a Alemanya una amiga em va reptar perquè m’apuntés a una jam session en un bar i, sense haver-ho fet mai, vaig pujar a l’escenari i vaig descobrir el meu propi potencial com a solista. Quan vam tenir la primera filla vam decidir mudar-nos a un lloc més assolellat i ens en vam anar a Lanzarote.

Allà vaig conèixer Yarel Hernández, un dels millors músics de l’illa, el qual em va acollir i obrir moltes portes. La vida musical a Lanzarote és molt intensa i promíscua, es fan i desfan moltes bandes en un circuit molt vinculat al sector turístic. Si vols treballar hi ha molta feina, però també és un mercat exigent en el qual no sempre pots fer el que vols. Els amos dels locals busquen bandes per fer ambient i la majoria del públic no et va a veure a tu sinó que van de festa i tu formes part de l’attrezzo de l’illa. És un estira-i-arronsa en què has de mirar de defensar els teus projectes i alhora saber per a qui actues.

Aquesta etapa ha quedat enrere. Quins horitzons s’obren d’ara endavant?

Viure envoltada de natura, sense sorolls banals, ha accentuat la meua part més creativa. Les Garrigues és un lloc del qual no sabia res i aquí he pogut viure intensament les quatre estacions, connectar amb mi mateixa i amb l’entorn. He conegut músics molt bons com Artemi Agràs, Pol Alonso o Jordi Mestre, amb els quals volem consolidar aquest nou projecte.

És el que es van presentar al Cafè del Teatre amb temes que passen pel funk, el blues o el jazz?

Sí, i la meua intenció és anar fent cada vegada menys versions per tendir a fer temes propis. Tinc moltes lletres i ritmes i melodies gravades a les quals hem de donar forma.

Estèticament, la influència és africana, però musicalment és més americana.

Cada vegada soc més conscient de les meues arrels familiars i quan creo música també se’m desperta i connecto amb els ritmes africans. El que em surt de dins va bevent de tot el que soc i ara segurament també s’acabarà notant, no sé com, que soc una mica catalana.