Lídia Vives: “Soc introvertida, però tots els artistes tenim alguna cosa d'exhibicionistes”

Lídia Vives (Lleida, 1991) va tenir clar des de petita que volia ser artista. Pintora, en concret, però Cartier-Bresson li va fer descobrir la fotografia i se li va obrir tot un món que la va captivar. Els seus autoretrats han guanyat premis arreu del món. Diu que no va ser fàcil el procés de despersonalitzar-se per no sentir-se exposada en les fotografies i, a la vegada, arriscar. És introvertida, i no li agrada que li facin fotos, però tot canvia quan vol explicar una història a través de la càmera, llavors es transforma i és tota força i seguretat.

Dia insòlit de pluja enmig d’un estiu de sequera i calor extrema. A l’estudi de la Lídia Vives, però, sembla primavera. Potser és el paper pintat o els colors. O potser és que saps que t’endinses allà on es produeix la màgia, on es creen mons.

Sempre s’ha expressat a través de la fotografia?

Sempre he tingut molt d’interès pel món de l’art. El meu pare pinta en el seu temps lliure i des de petita vaig tenir accés a llibres d’art i vaig anar molt a museus i a exposicions. Ell ha estat el meu mestre, el que m’ho ha ensenyat tot. I potser per això sempre vaig voler ser artista, mai no vaig contemplar altres opcions. El que passa és que jo volia ser pintora, perquè no veia la fotografia com una forma d’art, sinó com una manera de capturar records, fins que un dia, quan estudiava el Batxillerat artístic, vaig anar a veure una exposició d’Henri Cartier-Bresson a La Caixa i allí vaig adonar-me que la fotografia podia ser art. Vaig descobrir un nou món i com que jo soc molt impacient vaig veure que amb la fotografia podia anar més ràpid. D’altra banda, en aquella època van aparèixer els primers mòbils amb càmera frontal i les xarxes socials. És a dir, el meu descobriment de la fotografia va coincidir amb el descobriment del selfie. Això em va enganxar d’adolescent i em passava el dia fent-me selfies, fins que va arribar un moment que vaig pensar que la meva creativitat també la podia portar cap a aquella moda i fer una cosa més interessant, una expressió artística. I així va néixer l’autoretrat.

I va convertir el seu propi cos en mitjà d’expressió artística.

Ho comparo molt amb els artistes de la performance, que també utilitzen el seu propi cos per expressar una idea. Jo faig el mateix, la diferència és que jo no ho faig en directe, no hi ha moviment i no hi ha espectadors presents en l’acció. Vaig començar fent selfies maques, especials, però després ja començaven a tenir un concepte, a explicar coses. Ja podíem parlar d’art. Al principi, no.

És a dir que parteix d’un gest gairebé quotidià per a algú de la seva generació però fa evolucionar aquests selfies adolescents a autoretrats premiats internacionalment.

Es podria dir que soc una víctima de l’era que he viscut. Clarament a mi em va afectar molt que apareguessin les càmeres frontals als mòbils, les xarxes socials. Al final tots hem acabat en el selfie, però ho pots fer evolucionar. Jo que he viscut en un entorn artístic no em conformava i per això vaig arribar a l’autoretrat, que considero que no és el mateix. Molta gent ho confon, però per a mi el selfie i l’autoretrat són coses molt diferents.

És com fer fotos, que en fem tots, però no tots som fotògrafs.

Exacte. Pel que fa a això dels premis internacionals... la veritat és que n’estic encantada, perquè tot artista busca això. L’artista, per norma, és exhibicionista, el que passa és que, com deia abans, a diferència dels artistes del performance, jo no mostro el part de l’obra. Això és meu. Jo mostro el fill. I el fill m’agrada lluir-lo, però el part, no. És molt estrany veure making of meus. Tinc un representant i una marketer, perquè he començat a treballar en equip, i tots dos hi insisteixen, perquè la gent vol veure com has fet les fotos. I ho entenc, però em costa, em costa molt, perquè és un moment molt íntim. Salvant les distàncies, perquè això sonarà molt extraordinari, però és un moment de catarsi en què jo estic supercòmoda, és molt màgic per a mi, i m’agrada molt que sigui meu. En això soc molt gelosa.

Quan es planteja convertir-se en la seva pròpia model, tot i que potser la seva actitud és més d’actriu que de model.

Treballar amb una mateixa té pros i contres. A mi sempre m’ha agradat molt treballar sola. De fet, quan a l’escola proposaven fer un treball en equip jo sempre preguntava si el podia fer sola perquè m’agrada molt tenir control de la situació. Penso que si vols que les coses surtin bé les has de fer tu, tot i que reconec que de vegades no és possible perquè un altre ho pot fer millor. Per exemple, quan necessito un maquillatge, sé que si contracto algú quedarà millor. En el cas dels autoretrats, no. Treballo sola. Però en un altre tipus de sessió ho faria. A més, soc una persona introvertida. M’agrada passar temps sola, creant. És com el camí lògic que hagi acabat fent autoretrats. Com deia, té pros i contres. D’una banda, tinc un control absolut sobre la situació perquè l’obra no es veu intoxicada per la mirada d’un altre. Per exemple, un model òbviament aportarà la seva visió sobre el que tu vols explicar. Tindrà el seu punt de subjectivitat per més que tu li expliquis quina actitud vols i així és com t’has de mostrar. Però aquella persona fa la seva pròpia reflexió i ho explica a la seva manera, que no serà mai 100% la teua. Per una banda hi ha aquest punt d’intoxicació i quan parles de coses personals, que ho faig sovint, és més còmode fer-ho jo. Però sí que és cert que, de sobte, tens dos rols, el de l’artista, amb què em sento molt còmoda i, per una altra banda, el de la model, amb què no m’identifico en absolut. Em costa molt que una altra persona em faci fotos. És una mica estrany, perquè hi ha gent que no conec de qualsevol lloc del món, que té una foto meva a casa seva en què surto jo. Hi ha un moment en què t’has de despersonalitzar de tot això. És la meva imatge, però no soc jo.

I, de fet, es transforma molt.

Crec que és per diversos factors. D’una banda, perquè em caracteritzo. El maquillatge és gairebé sempre el mateix, perquè l’eye liner ja és la meva senya d’identitat, però utilitzo perruques, em vesteixo de manera diferent i, sobretot, hi ha l’actitud, perquè cada personatge té una personalitat. I el Photoshop, és clar. Jo no vull mentir. De vegades al personatge li convé tenir els llavis més gruixuts o les cames més llargues, o tot el contrari. Em transformo.

Abans deia que era tímida...

No, no. Introvertida. No és el mateix. Tímida, gens; introvertida, molt.

Cert. Però el que li volia dir és que com passa amb molts actors, tot i ser persones introvertides, la seva feina els porta a exposar-se molt.

Suposo que és perquè el món de l’art és un terreny en què em sento còmoda i segura i puc semblar extravertida.

Les seves fotos tenen un punt oníric. Fins i tot de malson, de vegades. Un món impossible. Té la necessitat de construir mons nous?

Soc una persona molt inconformista amb la realitat i penso que l’art ha de ser això. No estic gaire a favor de l’art que plasma la realitat d’una forma fidel, crec que es necessita la subjectivitat de l’artista. Aleshores, donar un punt de raresa en les imatges, que hi hagi alguna cosa que descol·loqui o alguna cosa que sigui inquietant és el que genera aquell punt d’inflexió en la meva feina. Si tu fas unes fotografies que, senzillament, plasmen la realitat, potser ets un fotògraf de reportatge o ets un fotògraf documental, però si ets un fotògraf artístic, tractis surrealisme o no, has de tenir aquesta mirada personal, que es noti que ets tu, que mostri la teua realitat interior.

En els seus inicis, va ser difícil projectar-se com a artista des de Lleida?

Sí, i em sap molt greu. Jo he nascut a Lleida i a la pàgina web així ho poso, però he de mencionar Barcelona molt sovint i m’identifiquen amb Barcelona. Sobretot quan treballes internacionalment, has de dir que ets de Barcelona. És molt trist. M’agradaria molt que Lleida sobresortís més en el món de l’art perquè hi ha molt de talent, però li falta més moviment o publicitar el moviment que ja té.

És de les primeres promocions de Batxillerat artístic.Tan clar tenia que volia ser artista?

Amb el pas del temps he descobert altres coses que m’agraden. Per exemple, ara he descobert que el màrqueting em sembla superinteressant i fins i tot l’economia, però no hauria pogut estudiar cap altra carrera que Belles Arts. Em recordo a mi mateixa a classe de l’assignatura que fos fent dibuixets, no podia parar. Sempre vaig tenir clar que volia fer Batxillerat artístic i Belles Arts i vaig tenir la sort de tenir uns pares que em van recolzar, que això no sempre passa. Fins i tot hi ha una cançó, no? “Mamá, quiero ser artista”, i això és el gran drama, com si això et condemnés a viure sota un pont, com si cursar estudis artístics fos un fracàs. Lamentablement, vivim en una societat que no aprecia prou l’art ni la cultura i, no obstant, un món sense art ni cultura és un món mort. Això es va demostrar quan ens van tancar pel coronavirus. Tothom va necessitar l’art. Va augmentar el consum cultural de manera brutal i no em refereixo només a l’audiovisual. Queda malament de dir, però a mi, per exemple, la pandèmia em va anar molt bé, i perdó per dir-ho així, perquè sé que molta gent patia, però com que la gent estava tancada a casa necessitava envoltar-se d’art, perquè l’art és un refugi i tothom volia sentir-se bé a la seva llar. L’art salva vides i el necessitem. El necessitem per a tot. Si tu vols obrir una empresa del que sigui necessitaràs un bon logo, la feina d’un dissenyador gràfic que haurà cursat estudis artístics. No menyspreem les carreres artístiques, perquè són molt necessàries.

La va afectar el confinament des d’un punt de vista creatiu? Com el va viure?

L’hi pregunta a una introvertida... estava en la meva salsa! Per primera vegada a la vida no estava obligada a tenir interaccions socials perquè no se’n podien tenir. Bé, va acabar sent desesperant, perquè tots tenim necessitat de relacionar-nos mínimament, però artísticament no em va afectar.

Ens pensàvem que el món canviaria, que seríem millors, però som els de sempre, no?

Jo crec que ha passat una mica com en els bojos anys vint del segle passat, que després de la grip espanyola tothom sortia de festa. Ara som en aquest moment.

Tot i que ha fet de l’autoretrat el seu segell identitari, també treballa amb models. És més complicat?

He tingut molta sort amb la gent que he treballat. A mi m’agrada molt que tot estigui com vull i soc molt maniàtica amb la composició. Deixo poca llibertat als models, els moc jo i no permeto que vegin la foto fins que no està acabada. Entenc que això pot resultar irritant, però els models sempre han confiat en mi, que és una cosa que agraeixo molt perquè m’ha permès treballar a la meva manera.

Les seves fotografies són molt pictòriques. La pintora dels seus inicis encara hi és o ja se sent plenament fotògrafa?

Aquí tinc un cavallet, però no trobo temps per posar-m’hi. Tinc la intenció de seguir pintant, però soc fotògrafa. La pintura ha sigut la meva escola i això es nota en l’edició, en la manera de tractar els colors, en certes composicions, que no són gens cinematogràfiques, com acostuma a passar amb fotògrafs que no provenen del món de la pintura, en canvi les meves són més pictòriques. No hi ha espontaneïtat en les meves fotos, estan planejades. Jo crec que és això el que fa que encara sigui molt pictòrica, tot i que cada cop tinc més referències fotogràfiques, i això també es nota. M’han comparat, pel que fa a pintura, amb Frida Kahlo i pel que fa fotografia, amb Cindy Sherman, i cap de les dues no ha estat un referent per a mi. També m’han comparat amb Tim Burton, i tampoc no em sento influenciada per ell. Entenc per què ho diuen, però moltes vegades tu pots no ser seguidor d’un artista però ell ha influït en la cultura que coneixes i, de manera gairebé inconscient, t’influeix a tu. Estic segura que Frida Kahlo ha influït en molts artistes que s’han dedicat a l’autoretrat i que m’han tocat més de prop i, encara que ella no m’hagi influït directament, ho ha fet a través de l’obra d’un altre artista. No compto amb gaires referents d’autoretrats. La fotògrafa que més m’ha marcat és Annie Leibovitz i després, Guy Bourdin, Tim Walker, Steven Klein... i cap d’ells fa autoretrats.

Fotografiar-se també és exposar-se. Se sent vulnerable?

Ara ja m’he despersonalitzat, però al principi, sí. Al principi hi havia una mica d’incomoditat, sobretot la primera vegada que vaig fer un nu. És molt delicat. No pots evitar pensar et veuran persones conegudes que no t’han vist mai despullada. La primera vegada que vaig penjar un nu la meva mare em va dir que intentés que la foto no la veiés l’àvia i el meu pare, amb ulls d’artista, em va suggerir que tragués una ombra que tenia al pit perquè no funcionava. Aleshores vaig ser conscient que hi havia diferents mirades sobre una mateixa foto i que m’interessava la segona. Quan penjo nus sempre surt algú amb un estirabot, però els comentaris fora de lloc no són el més comú, eduques el públic. S’ha entès i s’ha normalitzat.Tinc un cos i em serveix per explicar coses. I hi ha fotografies que demanen... què coi, demanen! Exigeixen! un nu perquè amb roba no funcionarien.

Encara és molt jove, però la preocupa l’envelliment tenint en compte que treballa amb el seu propi cos?

Hi he pensat, hi he pensat. Fa un temps vaig llegir una entrevista a l’actriu que protagonitza Anatomía de Grey en la qual explicava que va ser molt dur veure com envellia a la pantalla després de tants anys d’emissions. És difícil no comparar-se. L’entenc perquè jo també m’he començat a plantejar retirar-me, però això és una concepció social. És la societat dient-me que si em faig gran ja no soc vàlida perquè no em consideraran atractiva. I jo per què coi he de ser atractiva si jo el que vull és expressar idees? El meu físic és secundari. Ja ho veurem. Faré el que sigui millor per a la meva salut mental, però vull ser molt conscient de la realitat. Si em retiro de l’autoretrat perquè m’he vist gran i no em sento atractiva vull ser molt conscient de per què tinc aquest pensament, perquè és una construcció social i, per tant, l’he de treballar i ho he de solucionar. Fer autoretrats és com publicar un diari visual de la meva vida, del pas del temps. Ara mateix veig diferències amb les primeres fotos que vaig publicar, però en positiu, em sento més guapa ara, però potser d’aquí uns anys em passa el contrari. I això només ens afecta a les dones.

La imatge femenina és molt important en la seva obra. Hi ha una part reivindicativa?

En part sí i en part no. Soc feminista, sens dubte, no veig cap més opció. Però és que jo em sento molt més identificada amb una dona perquè ho soc i parlo molt de qüestions femenines que afecten les dones. Per a mi és més senzill. Després, tinc un altre conflicte. Alguna vegada que he treballat amb homes, el concepte de la masculinitat que pugui tenir jo és un concepte molt intoxicat perquè jo vaig néixer en un moment en el qual la feminitat era la Barbie, però la masculinitat no era el Ken, era l’Action Man. I no em sento còmoda amb aquesta masculinitat, no l’acabo d’entendre, em sembla un concepte molt antic. M’agradaria poder anar pel carrer, veure un noi amb faldilla i no sorprendre’m.