Yago Garcia: “La investigació del cas Jubany va ser més matussera que el mateix assassinat”

El programa ‘Crims’ va resucitar el cas de la jove Helena Jubany, morta en estranyes circumstàncies a Sabadell fa més de vint anys. Els principals sospitosos –Santi Laiglesia i Xavi Jiménez– no van ser ni investigats i el procés es va tancar en fals quan l’única acusada, Montse Careta, es va suïcidar. Yago Garcia es va interessar per la història per fer el Treball de Final de Grau de Periodisme a la UAB i va quedar tan atrapat que va continuar investigant fins a fer un primer esborrany de llibre. Arran del programa i la reobertura del cas, el manuscrit de Garcia va veure la llum: ‘Qui va matar l’Helena Jubany?’ (Ara Llibres). El proper dijous dia 15 serà a la llibreria LaFatal de Lleida en una taula rodona sobre els límits ètics del fenòmen literari del ‘TrueCrime’.

La resolució judicial de l’assassinat d’Helena Jubany el desembre del 2001 es troba en un moment crucial. A les portes que prescrigui, encara hi ha una escletxa d’esperança per tal de poder encausar, com a mínim, un dels principals sospitosos: Xavi Jiménez. La investigació policial original va ser un cúmul de despropòsits.

El jutge va obviar totes les proves que incriminaven Santi Laiglesia i es va focalitzar en la seua parella: Montse Careta. Aquesta es va acabar suïcidant a la presó i la causa va ser arxivada. Totes les circumstàcies que envoltaven el cas –uns anònims, uns sucs enverinats, la víctima llençada des d’un terrat inconscient i despullada i el fet que tots els implicats fossin membres de la secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell– han ajudat a crear un clima entre macabre i morbós al voltant del cas.

Una de les idees principals del llibre és que el crim queda impune per la inoperància del sistema, no pas per l’enginy dels assassins. Què pensa quan, amb vint-i-un anys, va comprovant que tota la investigació policial i judicial era tan sapastre?

És que la investigació va ser més matussera que el mateix assassinat. No enteníem com es podia fer tan malament. L’equip policial era jove i no tenia ni experiència ni recursos.

Cometen errors flagrants com no analitzar l’ordinador: no investiguen els arxius ni els xats, només comproven la darrera connexió. Ells s’excusen en els protocols, però quan nosaltres accedim a la còpia de l’ordinador de seguida trobem coses que si les haguessin vist en el seu moment potser haurien estat crucials, com algunes fotos.

L’estratègia del jutge, convertint un feminicidi flagrant en un tema de gelosies entre dones que no té ni solta ni volta, acaba comportant la mort de Montse Careta (se suïcida a la presó en l’aniversari de la mort del seu germà bessó) i l’alliberament sense judici del principal sospitós.

Tant a ‘Crims’ com al llibre es defensa la tesi que Santi Laiglesia podria ser l’assassí i, malgrat tot, la justícia espanyola continua mirant a una altra banda.

Ell i Montse Careta eren parella i vivien junts. Tot allò que el jutge va utilitzar per tancar-la a la presó també valia per a ell. De fet, contra Laiglesia hi havia més indicis, però el jutge no es va atrevir a decretar presó preventiva i acusar-lo perquè era advocat i va apostar per acorralar-la a ella, que era mestra.

Les decisions del jutge no eren gratuïtes, es guiaven per unes lògiques masclistes i corporativistes claríssimes. Aleshores, mentre Careta és tancada i acusada, ell va tenir temps per fer desaparèixer les proves que l’assenyalaven i construir-ne de noves contra la seua pròpia parella.

El forense també va participar d’aquest engranatge que sembla una confabulació d’imbècils.

Arriba a conclusions tan peculiars com que si l’Helena porta les calces posades i no hi ha signes de resistència, no pot ser que l’hagin violada.

Si tenim en compte que estava inconscient, els autors podien haver-les-hi posades després de l’agressió i pel mateix motiu no presentava símptomes d’haver-se defensat. Nosaltres no podem saber quines quantitats de bensodiacepina va prendre els dos dies que va estar desapareguda, només sabem la que hi havia en sang quan va morir.

Va estar en son profund des de divendres i potser la van violar durant dos dies. Si no ho van fer, per què va despullada i amb la roba interior posada i cremada? Fer això només té sentit si vols esborrar possibles restes d’ADN.

No es va trobar semen, però això no descarta que els possibles agressors utilitzessin condó, per exemple. De fet, es van trobar restes d’un líquid blanc i no es va analitzar per saber si era lubricant de preservatiu. Senzillament es va descartar que fos semen.

Tot això va alimentar la idea de la conspiració per protegir Santi Laiglesia, que al llibre queda desmentida.

Laiglesia no té influència en altes esferes del poder i la família tampoc. Les teories conspiranoiques són explicacions senzilles que ens tranquil·litzen perquè resolen el cas per la via fàcil: com que Laiglesia és poderós i té contactes –s’ha arribat a dir que era fill d’un ambaixador i tenia immunitat diplomàtica– no el poden condemnar. Fi de la història. No és veritat, de fet el cas no s’ha resolt per inoperància, per classisme i per masclisme. La realitat és molt menys espectacular, de fet és bastant avorrida.

Al llarg dels anys ha desenvolupat teories sobre què va passar?

N’he fet tantes que me n’he cansat. Sempre picava de cap contra una paret perquè em faltava molta informació per construir hipòtesis que tinguessin sentit.

Fantasiejava mirant d’imaginar què havia passat i inevitablement buscava una certa perfecció perquè tot anés encaixant, segurament contaminat per Hollywood. Al final he arribat a la conclusió que més aviat va ser tot bastant ordinari i gens glamurós.

Si una cosa he après amb tot això és que la realitat gairebé mai no és com te l’esperes. Quan la contrastes amb les teues teories, fonamentades sobre prejudicis, t’adones que sovint no quadra.

Qui juga un paper molt important en tot plegat és l’Imma, la germana de la Montse Careta.

Durant molts anys el cas estava oficialment en una via morta i els únics que feien res per avançar eren les famílies, tant de l’Helena com de la Montse. I de tothom, penso que l’Imma és la persona que més s’hi ha obsessionat i qui ha compilat més informació.

Ho té tot al cap. Ella ha hagut de pair la mort de la germana i carregar amb el pes que se l’acusés d’assassinat. Arran de Crims, molta gent també pensa que sabia alguna cosa i que es va suïcidar per encobrir Santi Laiglesia.

Al llibre aquest paper es relativitza. Li han retret que Montse Careta acabi despertant compassió perquè la seua condició de víctima es menja la de còmplice?

Sí. Però és que la Montse també va ser una víctima de Laiglesia. La seua és una relació marcada per la violència de gènere: ell l’aparta de la família i l’entorn, l’aïlla i la manipula fins al final. Fins i tot si sabia que el Santi era l’assassí, això encara reforça més la idea que també va ser-ne una víctima.

La va manipular fins que li va provocar la mort. De fet, penso que la seua història és més complexa que la de la mateixa Helena: és víctima i alhora plana sobre ella una ombra que no es pot espolsar.

Entre les famílies Careta i Jubany quina relació hi ha?

Com que volen resoldre el cas, no estan enfrontades. Durant molts anys han compartit informació i han remat en la mateixa direcció.

També és cert que en la família Jubany no tots comparteixen el convenciment que la Montse és innocent. En tot cas, l’Imma i la seua família accepten que la veritat pot ser punyent i potser s’hauran d’empassar les paraules.

El problema és que és molt difícil que el cas s’acabi resolent fins al final i sapiguem tota la veritat. No sé fins a quin punt podrem saber el paper de la Montse en tota la història.

Arran del llibre, algú li ha fet arribar informació interessant?

Més aviat diria que s’han acostat per explicar-me coses de Santi Laiglesia i Xavi Jiménez, que són els principals sospitosos, i el seu voltant. Sobretot a Sabadell molta gent sabia del cas, la premsa local en va fer seguiment. En segons quins barris i ambients ningú no en parlava, era un tema tabú.

De fet, tant Laiglesia com Xavi Jiménez van continuar participant a la Unió Excursionista de Sabadell amb normalitat.

Sobretot la secció Natura de la UES va ser un col·lectiu molt condescendent amb ells dos i molt poc solidari amb les víctimes, que també eren del grup.

En tot moment van construir un entorn segur perquè els assassins continuessin fent vida normal. El president de la secció va arribar a escriure al germà de l’Helena Jubany recordant-li que ella ja era morta i exigint-li que deixessin de molestar-los.

En lloc de solidaritzar-se per resoldre el cas, van tancar files amb els principals sospitosos d’haver assassinat dues companyes seues. En tot moment van comprar el relat de Laiglesia –la Montse potser era culpable, ell segur que no– i l’han defensat durant vint anys. A ell i a Jiménez, que va exercir de vocal de la secció fins fa quatre dies.

Té ganes de passar pàgina?

Sí, encara que també em sento en deute amb la història. Editar el llibre tanca una etapa personal, però la que realment importa és la del cas, i aquesta encara està oberta.

A vegades em demanen si hi haurà segona part. L’únic supòsit per fer-la és que els assassins volguessin parlar i ens permetessin omplir tots els buits que hi ha.

Té esperances que algú acabi xerrant i posant llum a la foscor?

La veritat és que no.