Toni Orensanz: “Balchowsky es va fer brigadista perquè tothom pogués tocar Bach en llibertat”

Eddie Balchowsky va ser un personatge emblemàtic i estimat de la vida contracultural de Chicago durant més de quaranta anys. Era pianista i després de perdre el braç a la batalla de l’Ebre, on havia vingut a lluitar amb les Brigades Internacionals, va tornar als Estats Units i va aprendre a tocar amb una sola mà. El periodista de Falset Toni Orensanz va descobrir la seua història per casualitat i en va quedar tan fascinat que la va biografiar. ‘Com vas perdre el braç, Balchowsky?’ (Columna en català, Navona en castellà) és un dels títols més interessants en el panorama del periodisme literari català actual.

S'ha acabat enamorant de l’Eddie Balchowsky?

Me n’he enamorat com qualsevol que el va conèixer. Tothom amb qui he parlat en té molt bon record: era encantador, divertit, vital, artista, obridor de camins… era el paio amb qui aniries de festa cada dia i saps que riuries sense fi. Per contra, tenia una faceta autodestructiva i fosca molt intensa. És un personatge que bull de manera desmesurada i expansiva, viure amb ell segur que havia de ser molt difícil. No sé si jo el deixaria entrar a casa meua.

Es fa estrany que ningú abans que vostè no hagués pensat a escriure res, tan aficionats com són els americans a les biografies i a la literatura de no-ficció.

Hi ha articles de premsa que en parlen, el van arribar a entrevistar dos premis Pulitzer i surt al mític documental de les Brigades Internacionals The good fight. És un tipus que a Chicago formava part de l’ecosistema contracultural sense que ningú ho posi en dubte. Part del seu llegat personal és a l’Arxiu Històric de Chicago i l’Art Institute of Chicago té dos quadres seus. Tot i això, mai ningú s’havia aventurat a fer-li una biografia.

− El ganxo de la història és un pianista brigadista que havia perdut un braç. En estirar el fil descobrim que aquesta és només una de les moltes facetes d’un personatge sensacional.

M’agraden les vides que et transporten a moments molt diferents i que es creuen amb altres vides. A través de Balchowsky s’entén el merdós que és haver de fer una guerra i el difícil que és sobreviure quan tornes a casa després de perdre-la. Sobretot quan no l’entén ningú. La biografia de Balchowsky ens ajuda a reflexionar sobre temes que el transcendeixen, il·luminar moments de la història i fer retrats generacionals molt lúcids.

Fent broma l’ha comparat amb Forrest Gump.

Ell sempre és en algun lloc on passen coses interessants. La seua vida és una finestra al segle XX. A l’antisemitisme del primer terç del segle XX; al crack del 29; a la Guerra Civil espanyola i a les Brigades Internacionals; a la generació beat, als hippies i a la contracultura americana; a l’auge de les drogues i a la presó; al moviment dels drets civils i el pacifisme contra el conflicte del Vietnam.

Quan explica el seu pas per la Guerra Civil la desdramatitza amb un punt d’humor que recorda Chaplin o Monty Python. Escoltes la seua història i et mires la batalla de l’Ebre amb uns altres ulls, la humanitzes. Quan t’adones que per preparar el moment de creuar el riu per atacar el bàndol nacional fan pràctiques en rieres seques del Priorat, simulant que van en una barca imaginària, doncs tota l’èpica bèl·lica es relativitza. Quan ho explica pots pensar que exagera, o que és una metàfora meravellosa del patètic que és preparar una batalla. Després et documentes i trobes altres brigadistes que relaten els mateixos episodis i t’adones que és veritat.

La seua vida és una col·lecció d’anècdotes interminable, i, tanmateix, no sembla qui hi hagi fantasia ni ficció. Per omplir alguns buits narratius ha fet un exercici d’imaginació. Com ho ha gestionat perquè la literatura no es mengés el relat original?

En principi intento no ficcionar, i quan ho faig ho confesso obertament. He procurat no abusar-ne perquè, entre altres coses, el mateix personatge ho omple tot amb la seua realitat. L’Eddie ja explica unes històries tan fantàstiques que mai no saps exactament on és el límit entre la imaginació i la realitat. La seua mirada ja és prou delirant. Imagina’t que els seus relats fossin perfectes i rigorosos. Les històries bones, que semblen de ficció, les posa ell. I dic que semblen perquè jo crec que no menteix. Per això el llibre també té un punt literari, perquè el personatge i la seua vida ho demanaven.

Balchowsky no té res a veure amb el Jan Buyse, el nazi de Siurana, el protagonista de la seua anterior novel·la documental.

Moltes vegades, quan fas periodisme, vas a cobrir un esdeveniment i ja hi vas amb un prejudici, ja penses el titular. Això et condiciona la manera com encares el tema i els seus protagonistes. A l’hora de fer els llibres, d’enfrontar-me a històries més llargues que demanen un temps més reposat, procuro ser conscient d’aquest perill i anar-hi sense tenir ni idea d’on vaig. Del nazi de Siurana tothom en parlava i ningú no sabia res del cert. Amb Balchowsky igual: un pianista americà que perd un braç a la batalla de l’Ebre? Era una bona història. Fes el que fes en tornar a casa, havia de ser potent.

Dos personatges contemporanis i antagònics.

Al nazi de Siurana no li vaig agafar cap tipus d’estima, però també és cert que per a molta gent era un heroi. No es pot entendre l’alpinisme pirinenc sense la seua aportació en la catalogació de tots els pics de més de tres mil metres. Molta gent que l’havia admirat tota la vida se’n fa creus de qui havia estat abans de tot això. Darrere del simpàtic alpinista no hi havia un soldat ras que s’havia vist atrapat per les circumstàncies. Buyse era el cap de les SS a Brussel·les. Era elegant, amable i un líder de coses positives. Aquestes contradiccions em fascinen.

Pel que fa a les de Balchowsky, en el llibre no et recrees en la seua part fosca, en parles però no hi entres ni ho explotes.

No ets el primer que m’ho diu i ho acceptaria com a crítica. Si volia entrar-hi ho havia d’omplir amb ficció perquè tenia poca informació sobre aquests moments en què se li penjava el sistema i col·lapsava; com tampoc no em recreo en el moment de perdre el braç. No he sigut molt conscient d’aquesta decisió, ho he vist a partir de la lectura dels altres.

Ell ve a Espanya el 1938, quan la guerra està prou avançada i la República no té les millors cartes.

Balchowsky no és convencional ni en això. M’agrada el matís que representa a les Brigades. Sempre les hem vist amb una mirada monolítica: per a la gent de dretes eren tots comunistes a les ordres directes de Stalin i des d’una perspectiva d’esquerres els hem idealitzat com uns herois d’una puresa ideològica inqüestionable. Dues visions promo· gudes per la propaganda política de l’època. Balchowsky era una àcrata que anava per lliure. Als anys trenta l’havien atonyinat en una manifestació socialista a Chicago perquè hi havia dut la bandera equivocada. Ell sempre deia que havia vingut a lluitar contra el feixisme perquè tothom pogués tocar la música de Bach en llibertat. Era una ànima lliure.

− L’estructura del llibre va en sintonia amb el protagonista. Sembla caòtica però és molt coherent.

Sobre això veia clares dues coses: una és que la seua vida era el viatge clàssic de l’heroi que se’n va a la guerra i torna a casa transformat. L’altra és que el passat no caduca sinó que t’acompanya, viatja amb tu i et transcendeix.

− Balchowsky seria possible ara?

La pregunta és ampliable al fenomen de les Brigades: seria un replicable avui en dia? En tinc seriosos dubtes. Fins aleshores mai cap moviment polític no havia estat capaç de moure gent d’arreu del món en un lloc concret pensant en una causa comuna. No havia passat i no s’ha repetit en la mateixa intensitat. En aquest fenomen excepcional, Balchowsky és personatge particular. Des d’una altra perspectiva, és l’artista contracorrent que hi ha a tots els pobles i comunitats. El paio estrany que no es comporta com els altres, que en un moment concret és una nota de color que fa gràcia per· què és l’estrambòtic del bar. A tots els pobles de Catalunya hi ha el Balchowsky local. Segons com és divertit i segons com és un torracollons que molesta. Això sí, mai no deixa indiferent a ningú que el coneix.