Ramon Pardina: “Sembla que si no escrius una novel·la no ets ningú, però a mi m'agraden els contes”

Guionista i escriptor, el barceloní Ramon Pardina s’està fent un nom en el panorama de l’humor català. Ha escrit per a programes com Polònia, Crakòvia, El Foraster o Late Motiv. Com a narrador de ficció ha guanyat diversos premis i ha publicat cinc reculls de contes, entre els quals destaquen El jugador de futbolí que volia córrer per la banda (La Busca) i L’home més feliç del món (Pagès Ed). Va debutar en el món del còmic amb La Furgo (La Cúpula) i és el darrer guanyador del premi Set Lletres amb El gran circ domèstic (Pagès Ed).

− Com treballa per a bastir un recull com aquest? A mi m’agrada escriure contes i sempre en tinc algun a mig fer, és com funciono. Quan treballo un llibre no tinc una idea global que hagi de servir de fil conductor sinó que vaig escrivint els contes que em venen de gust. Tinc una llibreteta amb idees i quan acabo un conte, tatxo la idea i repasso la llibreta per buscar-ne una al-

tra que em motiva per fer el següent.

− Óscar Palazón, un altre guanyador del 7Lletres, es comparava amb els corredors i confessava que ell era un escriptor de distància curta i per això no feia novel·les llargues. No faig novel·la perquè, encara que ho sembli, si escrius no estàs obligat a fer-ne cap.

− Al protagonsita de l’Escriptor que no volia ser llegit una mica es deixa entreveure aquesta idea: si no fas novel·les no ets ningú. Pràcticament sembla que, facis el que facis, si no escrius una novel·la no ets ningú. Jo escric contes perquè és un gènere que m’agrada. Per la meua manera de treballar, pel ritme de vida que porto, he vist que un projecte una mica llarg necessita molt més temps d’aïllament, concentrar les energies i poder gaudir d’un ritme més reposat. Per la meua feina, els contes em permeten

entrar i sortir més sovint.

− És un gènere injustament menystingut? Del conte sempre diuen que és un gènere que va molt bé per llegir ara que la vida és tan atrafegada, però fa vint anys que ho sento i no veig que realment es llegeixi gaire més que abans. Mai s’han posat de moda, no

acaba de ser mai veritat. Tot i que sembli contradictori, llegir contes és un pacte amb el lector una mica més elevat. Hi ha més joc, hi ha estratègies narratives una mica arriscades. És més conceptual.

− Els seus contes són molt diferents els uns dels altres. Des del punt de vista de l’estructura, per exemple. En canvi, tot el llibre respira un humor absurd que flirteja amb el realisme màgic. Una vegada un crític va dir de mi que era fàcil de llegir i era divertit; però tal i com ho escrivia, pel context, sabies que no eren atributs positius i que el llibre no li havia agradat. Al final ho tancava afegint que tenia la sensació que el que jo escrivia ho havia llegit en Calders i Monzó. Entès, també, com una cosa negativa. In-

terpreto que no li agradava aquest estil i per tant no li agrada que hi hagi autors que continuint escrivint així.

− Quins altres referents té? En literatura catalana m’agrada molt Francesc Trabal, Pere Guixà, Jordi Massó, l’Empar Moliner. També

els clàssics: Cortázar, Borges, Dino Buzzati i el corrent aquest americà de la metaliteraura que juga amb el llenguatge tipus John Barth o Robert Coover. Ara he descobert que també m’agrada la Fran Lebowitz o la Caitlin Moran. Sempre que veig coses que m’agranden

suposo que intento copiar-les una mica.

− Els protagonistes dels seus contes viuen desencaixats entre la seua vida privada i allò que projecten en públic. Això suposo que ve molt influenciat per la meua feina, ja que com a escriptor o guionista estic obligat a projectar mons falsos contínuament. Per exemple el presentador de l’Acudit, que no és Andreu Buenafuente, encara que molts lectors s’ho pensin, és això: la cons-

trucció d’un personatge per al públic que no es reconeix amb la persona que hi ha al darrere.