Glòria Ribera: “Tinc molt clars els meus ideals, però també m'importa què pensa la gent de mi”

A l’espectacle Parné, el seu particular homenatge al món del cuplet, l’artista de Guissona Glòria Ribera desplega un món interior expansiu. Una mescla kitsch i reivindicativa en què la música, l’estètica i el missatge aconsegueixen aquella harmonia pròpia de qui puja a l’escenari a defensar l’obra amb passió. Va estudiar a l’Institut del Teatre i va fundar, amb alguns companys de curs, la companyia José y sus Hermanas, que aquesta tardor estrenarà el seu quart espectacle. Té fama d’odiar els càstings, sentiment que es pot permetre perquè de moment no té temps per fer res que no siguin els seus projectes.

El cuplet és un gènere que molts consideren desfasat en el temps. En quin moment decideix que s’hi vol dedicar?

Quan era adolescent volia ser actriu o cantant, no ho tenia clar perquè les dues disciplines m’agradaven i aleshores encara em pensava que no es podien barrejar. Després vaig descobrir el teatre musical i va ser una grata sorpresa. Feia cant al conservatori de Cervera i una extraescolar de teatre i quan vaig veure que es podia combinar me’n vaig anar a l’Institut del Teatre de Barcelona a fer teatre musical. Jo havia llegit coses del Paral·lel i d’aquella bohèmia passada, aquella cosa tan polititzada que em semblava tan atractiva i romàntica. Vaig pensar que estudiar a l’Institut del Teatre era una manera d’acostar-m’hi, però en realitat no va ser així.

Què va passar?

El cuplet no és un gènere que es tingui en compte, per això ho vaig haver de fer pel meu compte al treball final de carrera. Vaig fer-me una peça cupletista a la meua mesura: Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria. Un del jurat em va dir: “Si en tens ganes, faràs totes les festes majors que vulguis.”

Era un elogi o un menyspreu?

No ho sé, a mi em va xocar i no vaig saber què pensar.

De moment la programen a festivals com FiraTàrrega o el Noves Tendències de Terrassa.

Faig un espectacle cupletista i em posen l’etiqueta de noves tendències. M’encanta.

En el procés de recerca, quins tòpics es van desmuntar a mesura que es va endinsar en aquest passat musical?

Sovint em pregunten molt si aquestes cupletistes eren feministes; o com les feministes actuals veuen unes dones que feien cançons picants per a un públic masculí. Jo em fixo sobretot en cupletistes dels primers anys trenta que cantaven cançons com La comunista o La sindicalista. Dones que parlaven de l’actualitat del moment. Eren molt descarades i populars, eren les influencers de l’època, feien cançons publicitàries i sortien als anuncis i a les revistes.

La seua versió actual, Parné, es pot considerar més underground?

Jo vull ser rica i espero que el meu espectacle arribi a molta gent. Per què no pot tornar a ser un gènere de masses? Sembla que el gran públic no pugui estar obert a cançons políticament reivindicatives. No ets la primera persona que em titlla d’underground. Per què?

Per què no respon als estàndards de la música comercial actual.

Potser es pot crear la necessitat. La Nathy Peluso fa un tipus de cançons que no eren el que s’estava venent i té grans masses de públic.

El seu objectiu és el Sant Jordi?

Estaria molt bé, però pel camí mirarem de complir-ne d’altres com el Grec. Jo tinc molt clar els meus ideals, però també m’importa el que pensi la gent de mi.

Espera que el gran públic vingui al seu terreny o està disposada a trobar una fórmula que l’hi acosti?

Jo crec que és un estira-i-arronsa. Sempre tinc present si allò que faig agradarà o no a la gent. No soc una d’aquelles artistes que es claven ganivets i tant li fa si té cap interès per ningú més.

Fins on estaria disposada a vendre’s?

Jo no em vendria de cap manera, ja em venc sola.

Sempre en aquesta línia artística del cuplet?

Sí, perquè és un gènere que permet entrar-hi cobla, rumba, jotes o el que convingui.

I sardanes amb base techno, per exemple.

Perquè m’agrada reivindicar les cupletistes dels anys trenta sense fer-ne un museu. Això m’ho van deixar molt clar a l’Institut, havia de trobar la meua pròpia veu.

I l’ha trobada?

Encara no. És molt complicat perquè a l’Institut no t’ho ensenyen. Allà tot està pensat perquè aprenguis a fer personatges. Et van portant cap al seu terreny i al final ja no saps si ho fas bé o no i què hi ha de tu en tot el que fas. Era una mica frustrant i desconcertant, sorties de classe un dia pensant que eres la millor i l’endemà se’t desmuntava tot i et senties una merda.

Què ha descobert fent de Glòria Ribera?

Que ser una mateixa és la gran via per dir el que penso.

Les coses que pensa són gaire interessants?

No ho sé, només procuro dir-les bé. Per això els textos i tota la dramatúrgia està molt estudiada. Jo em plantejo molt com dic les coses, el procés d’escriptura és molt curós.

En una entrevista deia que el cuplet és un gènere gamberro.

També és compromès i juganer. Està pensat perquè la gent rigui i alguns s’enfadin.

Qui no riu als seus espectacles, a banda dels calbs?

Ara ja fa temps que no faig broma amb els calbs.

A la passada gala dels Oscars de Hollywood ja es va veure que riure’s de la calvície podia sortir car.

També s’ha de dir que és molt diferent un calb que una calba.

Hi ha molta diferència entre la copla i el cuplet?

El cuplet és una cançó de tonada més marxosa i sincopada; acostuma a ser una cançoneta musicalment més fàcil. Baixant de la font del gat, per exemple. També tenen lletres més polititzades. La copla és més melòdica, les cantants van vestides de folklòriques i acostumen a parlar d’amor. És el que identificaríem amb la Televisió Espanyola de fa cinquanta o setanta anys.

Per això hi ha qui ho considera ranci i franquista?

Suposo, encara que la realitat és que les artistes es van haver de reinventar per adaptar-se a la censura i continuar treballant.

Quines són les cupletistes catalanes de referència?

La Ramoncita Rovira, que era de la Fuliola i va triomfar als anys vint. Aquesta va ser pionera i se la reivindica poc. Va estrenar èxits com El tango de la cocaïna o Fumando espero. A la partitura original se la considera creadora dels temes.

Tot això com aconsegueix destil·lar-ho a Parné?

En realitat és una oda, un homenatge. Jo començo explicant que aquestes dones eren l’autèntic star system del moment i jo les reivindico com el meu referent.

No sé si actua a totes les festes majors que vol, però de moment es guanya la vida com a artista.

Sí, des que vam sortir de l’Institut i vam crear Los bancos regalan sandwicheras y chorizos que visc d’això, combinant José y sus Hermanas i els meus espectacles. De festes majors, de moment, encara no n’he fet cap

Què té de bo i de dolent la creació col·lectiva en relació a tirar endavant projectes personals?

Anar per lliure és fer el que em roti i portar les meues idees a l’extrem. Treballar en una companyia és un procés d’aprenentatge constant, de comunisme i negociació permanents. Són extremament diferents. Amb els dos processos aprenc, encara que potser és més intens quan ho fas en grup. Al final, amb Parné, pujo sola a l’escenari i la darrera paraula la tinc jo.

I posa el públic dempeus per aplaudir mentre diu: “Hay que matar al rey.” No té por que la tanquin a la presó?

Aprofitaria per estudiar una altra carrera; Dret o alguna cosa així.

De moment va a la tele –La Gran Vetllada, de TV3– i guanya.

M’ho van proposar ells i vaig dubtar molt. Al final vaig dir que sí i vaig anar a totes. Com que no pagaven, l’única manera que sortís a compte era guanyant. Soc molt competitiva, no m’agrada perdre.

Per això té fama de detestar els càstings de teatre?

Aquest és un tema diferent, en una prova d’aquestes et poden agafar perquè ho fas bé o perquè els agrada l’ungla gran del teu peu.

No són competicions justes?

Què és una competició justa? Un càsting no va de veure qui corre més ràpid, és un aparador. No fa gaire en vaig fer un per al TNC i em va anar molt bé, però no em van agafar. Als càstings oberts s’hi presenta tanta gent que és una loteria. Et trobes molts coneguts, hi ha molta gent, et posen un número i t’agafa complex de ramat. Però els càstings que he fet es poden comptar amb els dits d’una mà.

Abans hem parlat dels referents musicals. I en termes d’humor?

Pepe Rubianes i Lina Morgan.

Aquesta segona no està una mica defenestrada per ser, diguem-ne, poc intel·lectual?

No venia d’enlloc i va fer carrera. Es va comprar un teatre, es va fer empresària i va lluitar per fer-se un nom en el món de l’espectacle. Va pencar molt i em sembla que es mereix respecte.

Suposo que es relaciona amb un humor blanc, acrític i no gaire sofisticat. Molt de Cine de Barrio, més cuplé que cuplet, vaja.

És que jo el mirava molt aquest programa amb els meus padrins quan era petita.

Una vegada morta la Núria Feliu, Glòria Ribera és l’única cupletista catalana viva?

Activa suposo que sí, la Guillermina Mota encara és viva.